Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en làmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far dil·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».
En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a lequip de PUV particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència la meua més sincera mostra dagraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.
Això dit, les meues darreres lletres dagraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar lencàrrec i que, a més, ho ha fet com es pot veure amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.
En suma, Lofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta dallò que tan bé sadiu amb la meua doble condició de professor duniversitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que mestime, però que magradaria millor
Vicent Soler
València i Rocafort (lHorta), desembre de 2010.
Temes de País
La nació dels valencians
Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules dErnest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des daleshores, les reflexions fusterianes empeltaren lacció cívica però també el treball científic duna part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.
El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional com sha comprovat reiteradament a les urnes no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.
Un present, doncs, farcit dinterrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora i amb una erudició més aclaparadora encara posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta, Mira té la virtut darrodonir un cos dinterpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que shavia escrit fins ara.
Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és lexemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.
Segons el nostre autor, lantic Regne de Valencia que va existir prop de cinc-cents anys fou lespai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja doriginaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori americà allà i valencià ací el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars daquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de lEstatut dAutonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.
Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense lànsia de creurens en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se nha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric sho valia i lherència fusteriana també.
Avui, 4/6/1997
El valencianisme polític
Abans de la guerra civil, les ciutats dAlacant i València eren bàsicament valencianoparlants; avui a pesar dels esforços realitzats, la recuperació del valencià en aquestes ciutats sembla una tasca titànica. Els 40 anys de dictadura no han passat debades, perquè tot i que la castellanització dels segments socials dominants arranca pràcticament del desenllaç de les Germanies en el segle xvi, la generalització del procés és relativament recent, una mescla de repressió i menyspreu (del valencià) i escolarització obligatòria (en castellà). Per a desgràcia de la llengua, a les ciutats mitjanes el procés també ha contaminat les classes mitjanes: lúltima enquesta del cis certifica la situació.
La salut del valencià com a llengua és duna transcendència enorme per a la salut dels valencians com a país. Perquè el valencià ha tingut un paper decisiu en la caracterització del nostre poble al llarg de la seua dilatada història de quasi vuit segles com a poble, convé recordar-ho, de procedències heterogènies. Un poc com langlès en el melting pot dels Estats Units. Perdre la nostra llengua pròpia és perdre, per tant, un instrument bàsic de cohesió i didentitat. Per això, el franquisme també ens va fer molt de mal en afeblir la nostra capacitat per a integrar els centenars de milers dimmigrants de la segona meitat daquest segle, que només van trobar, en el millor dels casos, tradicions locals, ben sovint adulterades, per a sentir-se acollits en la nova societat.
Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional darrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre duna manera o duna altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.