En el meu cas, la coincidència amb uns moments dacceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de lacadèmic (acabament de la tesi doctoral) mimpediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. Lestada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més que no anul·lar, tot siga dit de pas aquesta mena de col·laboracions.
El 1996, quan deixe lúltim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats descriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des dInversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.
Tornant al llibre, he de reconèixer que el material de què està composat, els articles que comprèn, són, en bona part, producte de les meues circumstàncies, com passa sempre.
En primer lloc, producte de les experiències personals compartides amb la família de Rocafort (amb el pare i el meu germà Paco, especialment: la mare morí sent jo un xiquet) i de Banyoles. També, lògicament, dallò compartit amb els amics i les amigues i els companys i les companyes dabans i de sempre, dels entorns familiars, de lEscola Pia del carrer de Carnissers, de lEquip Destral de Pizarro 14 (Ximo Mafé, VoroVerger, Juan Toboso, Ferran Verger, Juanjo Pérez Tortajada, Manolo López Estornell. . . ) o de les trobades a San Patricio i al café de la Seu o al Lisboa. Però també, per descomptat, de les experiències viscudes amb Hortènsia Moriones, Amadeu Fabregat, Rafael Juan, Adolf Sanmartí, Josepa Cucó, José Cuñat, Ana Romero, Rosa Serrano, Lourdes Bellver, Tere Villó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Francesc Hernández i tants altres, com, per exemple, els pares, mares i mestres de lEscola Gavina.
En segon lloc, de les discussions enriquidores amb Maria Consuelo Reyna o amb Eliseu Climent junts i per separat, però també amb Manolo Girona, Josep Lluís Bausset, Ramon Lapiedra, Raimon, Francesc de Paula Burguera, Josep Guia, Salvador Salcedo, Xavier Marí, Joan Josep Pérez Benlloch, Segundo Bru, Joaquín Azagra, Joan Romero, Pedro Ruiz, Emèrit Bono, Manuel Sànchez Ayuso, Ernest Reig, José Antonio Martínez, Josep Sorribes, Andrés García Reche, Alfons Llorenç, Xavier Ribera, Manolo Alcaraz, Antoni Ley-da, Martín Sevilla, Pere Miquel Campos, Jaume Avellà, Josep Vicent Boira, Hèctor Villalba, Pere Mayor, Paco Signes, Isabel Morant, Manolo Peris (a qui, per cert, dec el títol daquest llibre), Joserra García Fuster, Albert Taberner, Alejandro Mañes, José Maria Tomàs i Tió i un llarg etcètera.
En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida dhaver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en lantic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des daltres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.
Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de lAteneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i lincombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de lAlcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me nhe deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.
I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora delles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria dAdministració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o lAjuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.
Com a economista i professor deconomia aplicada, he desmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què almenys, amb un bon grapat dells hem acabat aplegant-nos en lEuropean Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.
Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que mhan deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit laula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que mhan enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a lample del país.
Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té leconomia. De fet, com a professor deconomia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no magrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot desdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.
Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral que cal fer-la, per suposat i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes destalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat shaguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.
Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat dEconomia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de lèpoca de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a lactualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre daltres); del meu Departament dEstructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.
No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que macompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!
Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en làmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far dil·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».