Tot i això, com hem dit, Vicent Soler admira lobra de Joan Fuster («mai no podrem perdre de vista la contribució definitiva que va suposar la publicació, lany 1962, del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians» escrivia lany 1974). Tanmateix, de la lectura dels articles es desprenen algunes reticències sobre lideari polític del pensador de Sueca. És potser en aquest punt on es mostra més contradictori, unes contradiccions potser comprensibles, i més en un polític que percep lhostilitat amb què es reben en la nostra societat els plantejaments fusterians. En larticle «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians» assenyala que Eliseu Climent (és a dir, el fusterianisme polític) «no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el condueix a un gueto daurat, però a un gueto, en la societat valenciana». No obstant això, en un article posterior, de lany 2005, assenyala de nou la importància en la modernització del país que va significar el llegat de Fuster: «El discurs de la modernitat impulsat des de Sueca per Joan Fuster ha estat combatut pels qui volien que el nostre País estiguera al marge de les transformacions que es derivaven». Aleshores, com conciliar el rebuig que suscita el discurs de la modernitat fusterià amb «el sentiment majoritari dels valencians»? Fins a quin punt cal transigir en «el discurs de la modernitat» per a poder abandonar aquell gueto daurat en el qual, segons Soler, viuen còmodament instal·lats els fusterians?
En fi, incitacions a la reflexió. Aquest és el mèrit daquest recull de textos, que tot i cobrir un espectre danys considerable, resulta en el fons duna inesperada actualitat. El nostre país, la nostra política, la nostra llengua, la nostra universitat. . . Què és el que volem per als nostres fills? Quin model de país i de societat estem creant? Tant de bo lexemple de Vicent Soler abundara més en la nostra premsa, tant de bo hi haguera més especialistes valencians daltres àrees amb aquest compromís de comunicació amb el seu poble i, a més a més, amb una tan extraordinària eficàcia intel·lectual. És una altra conclusió, i una altra incitació, per a seguir raonant i, és clar, lluitant per la nostra terra.
MARTÍ DOMÍNGUEZ
Professor titular de Periodisme
de la Universitat de València
Introducció
No hi ha cosa més efímera que allò que sescriu a un diari. A lendemà, tot és obsolet. Fins i tot, els articles dopinió, que podrien perviure pel seu interès intrínsec, també cauen víctimes del diari del dia següent. Per això, els que practiquem aquest costum de compartir idees mitjançant les columnes periodístiques ens alegra oir dels lectors, de tant en tant, que seria bo de recopilar-les i de publicar-les com a llibre.
Doncs bé, això és el que té el lector a les mans: una selecció de textos de premsa (bandejant, entre altres, els dedicats a la memòria d«homenots» i «donotes») escrits per un servidor en els darrers anys. És a dir, són escrits duna època de maduresa vital. I això es nota. Ja ho crec que es nota. Segur que es vestien dunes altres formes literàries i no només literàries en etapes anteriors de la meua vida. Segur, perquè fa molts anys que escric a la premsa.
La selecció dels articles respon a la voluntat dincitar a la reflexió en alguns dels temes que ens afecten. Nhan quedat fora daltres que, potser, també tenia sentit dinclourels, però el llibre tenia una limitació òbvia al respecte. Els que, finalment, shi han inclòs, han estat organitzats en apartats temàtics, tot i que el caràcter transversal de molts dels articles els possibilitaria de formar part de més dun apartat.
Això dit, afegiré de seguida que, en llegir junts els articles, en preparar el llibre, me nhe adonat que hi ha una preocupació subjacent en tots ells. En realitat, una triple preocupació ben transparent: que guanyem tots plegats en llibertat i igualtat, que els valencians no desapareguem com a poble i que puguem deixar un món millor als nostres fills.
Em fa gràcia palesar que aquestes preocupacions no vull dir «obsessions», però algú ho pot pensar es concreten en reiteracions didees i de reflexions que no mho semblaven quan enviava els articles un a un als diaris. Magradaria, però, que el lector posara atenció en la data de publicació i el mitjà en què es feia perquè això podria ajudar-lo a entendre les intencions que duia un servidor entre línies quan els escrivia.
He dit que feia temps que escrivia a la premsa. Fent un esforç de memòria, crec que daixò deu fer ja quaranta anys. Filant prim, potser els primer textos es covaren al semisoterrani de lautoescola Senent, al carrer Colom de València, que feia de redacció de la revista Gorg, cap a la primeria dels setanta, quan encara no havia acabat la carrera. Hi anava en comandeta amb Amadeu Fabregat i Rafa Ventura. Abans, Josep Maria Soriano Bessó mhavia cridat esporàdicament per alguna col·laboració al setmanari Valencia-Fruits.
De tota manera, el fet més transcendental en això descriure a la premsa sesdevé la tardor de 1972 quan una periodista que havia acabat la carrera a Madrid, de nom Maria Consuelo Reyna, ens cridà a tres joves economistes (Aurelio Martínez, Josep Maria del Rivero i jo mateix) perquè lajudàrem a renovar el diari Las Provincias. Filla de lamo, volia fer el canvi sense estridències. Crearíem una secció setmanal, «Pulso económico», i atrauríem a més gent de la Universitat a col·laborar-hi.
Pensat i fet. Ens trobàrem així enmig de la famosa «primavera de Las Provincias», que tan bon paper va fer en el tardofranquisme i linici de la transició. Érem conscients del que fèiem, perquè hi esmerçàrem moltes energies i subtileses, però, potser, no tant de la seua transcendència.
Recorde moments ben interessants durant aquesta llarga primavera. Per a mostra un botó: quan un servidor intentava, per exemple, que el concepte Estatut dAutonomia, allà cap al 1975, quedara negre sobre blanc a les pàgines del diari. Fou interessant comprovar que Maria Consuelo no es tancava ni de bon tros a la proposta però demanava que calia trobar una «excusa» adequada i que el concepte havia daparèixer en minúscula. Dit i fet. Lexcusa la vaig trobar en una reunió deconomistes i geògrafs, la primera Reunió dEstudis Regionals espanyols que es feia a Canàries, on sen va parlar en alguna de les sessions. Naturalment, aparegué en minúscula perquè entrava en el preu.
El gir copernicà que el diari va fer el 1977 del qual encara queden moltes explicacions pendents ens obligà a molts a deixar de col·laborar-hi. Alguns dels articulistes que abandonaren el diari van trobar aixopluc en les publicacions alternatives, com Dos y dos (i Quatre, el seu suplement en valencià) o Valencia Semanal i, més tard, en els diaris El Diario de Valencia i Noticias al dia.
En el meu cas, la coincidència amb uns moments dacceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de lacadèmic (acabament de la tesi doctoral) mimpediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. Lestada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més que no anul·lar, tot siga dit de pas aquesta mena de col·laboracions.
El 1996, quan deixe lúltim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats descriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des dInversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.