Cal dir que quasi tots aquests articles pertanyen a moments anteriors al descobriment del cas Gürtel. Dalguna manera, hi descobrim els precedents, els tics, el pamipipa, els vicis que ens varen dur a aquest daltabaix per a la nostra democràcia que ha resultat ser la descoberta de les corrupteles gürtelianes. Les denúncies, els apòstrofes, les indicacions solerianes («quan la dreta practica el nepotisme i lendogàmia no va en broma»), resulten fins i tot poca cosa al costat del que ara sabem: la profunda corrupció dels representants conservadors valencians, i la ignominiosa forma de mantindres en el poder, malgrat tants i tants indicis delictius. Els epítets que dedica Vicent Soler es queden curts des de la perspectiva actual, fins i tot diríem que en aquests escrits sura sempre, en el seu si més profund, un respecte cap als nostres representants, elegits per sufragi universal. Malgrat que es diguen Zaplana o Camps.
Aquest tarannà democràtic, aquest acceptar la decisió dels seus conciutadans, també resulta exemplar. Vicent Soler sesforça per convèncer els seus lectors, lluita per dur al seu camp els seus oients, els ofereix dades, al·licients, idees a dojo. Si finalment no ho aconsegueix respecta profundament la decisió de les urnes, i analitza com shauria de millorar el discurs, en què ha fallat la seua retòrica, quins punts febles mostren els seus arguments.
Això també es percep en la defensa que constantment fa de la llengua dels valencians. Nascut a Rocafort, el valencià és la seua llengua materna, i sesforça per conrear-la i dignificarla. La influència de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Vicent Ventura, i especialment del rector del seu poble, mossèn Sorribes, batega en aquests escrits. També lactitud federalista dAlfons Cucó i dErnest Lluch, que són en molts sentits els seus ideòlegs de referència («Sóc dels que pensen que lúnica eixida lògica cap avant en lEstat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal»). Sanchis Guarner va escriure, en el pròleg del llibre de Joan Senent, En defensa del regionalisme, unes idees amb les quals Soler sidentifica plenament: «No tots els valencians contemplen amb indolència com el seu poble es despersonalitza, com València es desvalencianitza. No és tothom apàtic i despreocupat. La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit. De fet el patriotisme no és res més que fidelitat al llegat cultural rebut dels nostres avantpassats, una herència espiritual que no pocs valencians consideren irrenunciable».
«La terra també té bons fills que escolten la seua veu» escriu Sanchis Guarner, i sens dubte entre ells hi és Vicent Soler. «Quina actitud és més lamentable es pregunta en un dels articles, el castellanisme desvalencianitzador dorigen murcià dEduardo Zaplana o el de la valenciana per naixença i llinatge Rita Barberá?». Què és més trist: un president dorigen murcià que no li importa gota la cultura autòctona del país que presideix o una alcaldessa que renega dels seus orígens? «No és potser lúnic cas en el món dun president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president?», insisteix en un altre article. En efecte, és difícil entendre-ho. Soler proposa reflexionar sobre aquesta anomalia, com també fins i tot sobre la necessitat de reescriure la lletra de lHimne, amb un text més modern, més conforme als temps actuals: «LHimne shauria descurçar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs a la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant». En definitiva, busca trobar un punt de concòrdia, un terreny neutral, on es troben còmodes tots els valencians (tot i què això dhibridar lHimne amb la Muixeranga pot produir calfreds a tots). Fins i tot proposa que com més valencians ens sentim més europeus serem: «Cal retrobar-se en la nostra valencianitat per a poder practicar raonablement la nostra europeïtat. Cal, per exemple, que la nostra alcaldessa vaja a classes de valencià. . . ».
Siga com siga, rere aquest tarannà valencianista hi ha també una percepció economicista. Vicent Soler està convençut que cultura i economia van plegades, i que com més fort siga un poble culturalment més pròsper resultarà. El valencià és un aglutinador de la nostra idiosincràsia, un element dunió de les nostres comarques, el que ens uneix en tants aspectes com a poble. Com més es parle i es conree, més units estarem, i més fàcilment aconseguirem superar els grans reptes. Tindrem una societat més pròspera, un país més ric, una democràcia més saludable: deixarem de ser «un país invisible»: «. . . [hi ha] gent que prefereix una Espanya a la manera de Castella una espècie de Gran Castella, una Castella que arribe al mar i que, per tant, volen que els fets diferencials els valencians, també, òbviament vagen desapareixent». Soler advoca per un país completament bilingüe, on no es discrimine per raons de llengua, i on el valencià siga dús preferent en les institucions. I afegeix en un rampell doptimisme: «Estic convençut, a més a més, que molts valencians de les comarques castellanoparlants també ho desitgen, senzillament perquè se senten valencians i volen el millor futur per al seu poble, el futur que combina prosperitat i cohesió, universalitat i identitat. Sumant i no dividint».
Una de les característiques daquest columnista és la prudència amb què, malgrat tot, tracta la qüestió de la identitat valenciana, especialment quan ha danomenar el nom de la llengua. Aquesta cautela el condueix fins a lextrem de dir que a Catalunya parlen «valencià». Daquesta manera, en larticle «Lafer tv3 com a símptoma» fa aquesta observació que és, si més no, una manera curiosa dencarar el problema: «. . . disposar daquest canal [tv3] ha permès també comprovar que un canal autonòmic no està condemnat a la programació de teleporqueria ni a la informació sectària. Que es pot entretenir sense caure en la grolleria, que es pot debatre qualsevol cosa sense buscar obsessivament culpables i traïdors [. . . ], que es pot utilitzar el valencià (en tv3 solen utilitzar la varietat dialectal oriental de la nostra llengua compartida, que pot resultar xocant en un principi). » Resulta cridanera aquesta manera de passar desquitllentes per sobre del mot tabú («català») per a no ferir susceptibilitats, ni posar-ho fàcil als seus detractors. Vicent Soler és un valencianista de pedrapicada que evita les posicions més extremes del catalanisme, que parla sempre de «valencià» com la llengua del nostre poble, i que defuig un posicionament excessivament fusterià, això és, de Països Catalans. Aquesta actitud el condueix fins i tot a titular un article duna manera una mica equívoca: «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians», i a titllar leditor de 3i4 de «nacionalista pancatalanista tradicional». Arribats a aquest punt caldria preguntar-se si totes aquestes cauteles, totes aquestes prudències infinites, tot aquest sumar per a no dividir, tot aquest actuar amb «seny» en la qüestió identitària (i que ha significat tantes renúncies per part del pspv, com ara la bandera o el nom de País Valencià per a denominar el nostre territori, produint-se aquesta anomalia amb les sigles del partit), ha permès avançar dalguna manera en aquest conflicte, o si en canvi ha estat fins i tot contraproduent. Potser una mica més de valentia, o per forçar les coses, de «pancatalanisme tradicional», hauria permès avançar més en la nostra identitat. Evidentment, ningú no té la resposta, però la ràpida castellanització del pspv no sembla que done en excés la raó al professor Soler. Massa sovint fa lefecte que entre Eliseu i Zaplana (o Camps) no caben gaire valencians.