Una certa idea dEspanya
Espanya no és una Castella ampliada
El futbol i lexaltació de la identitat
CULTURA, SOCIETAT, UNIVERSITAT
Els anys difícils del valencianisme
La capitalitat europea de la cultura
Qui coneix Josep Giner?
Ràdio 4
Televisions valencianes
Televisions mal gestionades
Lafer TV3 com a símptoma
Llegir i estudiar economia en valencià
40 anys de Facultat dEconomia
Estudiar economia a València
Una pausa per al procés de Bolonya
Universitat pública de qualitat
EPÍLEG
Algunes claus per a superar la invisibilitat dels valencians al segle XXI
TÍTOLS PUBLICATS
Pròleg
INCITACIONS A LA REFLEXIÓ
La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit.
Manuel Sanchis Guarner
«Limportant és influir dalguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc adoctrinar, més aviat incitar a la reflexió». La citació és de Joan Fuster, en una de les seues reflexions sobre el paper de lescriptor, i lhe recordat llegint aquest llibre darticles de Vicent Soler. Evidentment, tota opinió (això és, tot «desig dinfluir») divulga alguna doctrina. Com deia Bossuet, tota opinió és bel·ligerant. Però al meu parer tot depèn de la forma, de lactitud, de la manera dexposar aquesta opinió. Joan Fuster és un racionalista, un escriptor que busca convèncer el lector amb fets, un seguidor dels plantejaments il·lustrats. El mateix podríem dir de Vicent Soler: la doctrina que ens exposa és la dels fets, i aquests han estat tractats per la seua ment analítica, i ens ho explica, clar i net. Sense embulls, sense estridències, sense manipulacions. I el que espera de tot això és que els lectors obtinguen les seues pròpies conclusions.
Per tant, cadascun daquests articles són «incitacions a la reflexió». Lautor és catedràtic dEconomia de la Universitat de València, a més duna persona molt destacada en làmbit de la política valenciana. Aquests articles recullen dues de les seues motivacions personals més imperioses: el desig de divulgar el seu pensament socioeconòmic i, alhora, lesperança que aquest servesca per a fer progressar el seu país. En quasi tots els articles shi mesclen aquestes dues pulsions, aquestes dues grans forces, que arrosseguen dalguna manera tota la resta: el país i leconomia. O encara més, la política per a fer una economia solvent i construir un país amb possibilitats de progrés.
Aquest és el gran mèrit daquest llibre, i la valuosa tasca de lautor, que pren un especial relleu amb aquest recull. Feia temps que coneixia els seus escrits (al principi a Las Provincias, després a El País, i ara al Levante-EMV), però una vegada recollits prenen una nova dimensió, en quedar ben palès el seu esforç, la seua tenacitat, tota aquesta perseverança. Quina constància en la defensa duna manera de pensar, duna forma de concebre el país, duna fidelitat a una ideologia i a un ideari econòmic! I quin compromís més honest amb el seu poble, intentant il·lustrar-lo, intentant convèncer-lo, mostrant-li sempre el millor camí per arribar a bon port!
Hi ha un idealisme que resulta encoratjador. Vicent Soler no cau en lescepticisme, ni en actituds cíniques, o pusillànimes, tan freqüents en aquests temps. Ans al contrari, la unidireccionalitat dels escrits és constant, i cada article és un text de batalla. Nhi ha poques concessions a la lírica, a levocació somniosa, a labstracció, al xim-xim. Els seus articles són quasi tots de denúncia, dadvertiment, de trinxera: no deixa escapar res, a cada malversació, a cada despropòsit, Soler respon, ataca, trau les dades, desvela impostures i enganys. Ell mateix reconeix que no li agraden les «floritures», i el seu lèxic és funcional, àgil, directe, imprimint al text un ritme ràpid, impetuós, valent. Interpel·la amb freqüència el lector, es posa en el seu lloc («jutgen vostès mateixos», «Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores?»), el capta amb preguntes inesperades («Vostè sap que com més estudie i més es prepare el seu fill [o filla] més probabilitats hi ha que haja demigrar?»). Tampoc cau en llargues disquisicions, en citacions tedioses, en informes plumbis, tan habituals entre els seus companys del món acadèmic; la seua ploma té aquesta versatilitat per a saber distingir el que necessita cada mitjà de comunicació, i els seus articles són duna gran efectivitat. Com ell diu, més clar aigua.
En alguna ocasió, Vicent Soler assenyala que el govern del pp lha censurat, o que ha impedit que participe en algun acte o en algun cicle de conferències. No és destranyar: aquest no és un país que accepte fàcilment les crítiques, i menys quan aquestes vénen tan carregades de dades i informacions compromeses. Fa temps que el govern del pp ha renunciat a una entesa amb el món intel·lectual valencià (quins són els seus intel·lectuals valencians de referència?), fins a lextrem de viure completament al marge de lactivitat cultural del seu país. Duna manera tan sorprenent com patològica, al País Valencià hi ha, grosso modo, dues cultures: la institucional (desacreditada i sense cap pes efectiu en els processos regeneradors del pensament valencià) i la universitària (que es manté crítica amb el poder, i que malda per introduir-se en els canals efectius de la recerca, malgrat la manca dajuda per part del govern valencià). Vicent Soler, com a catedràtic dEconomia de la Universitat de València, pertany lògicament a aquest segon grup, i no es cansa de denunciar el sectarisme del govern valencià, lamiguisme, la corrupció que campa per les seues files. En aquest sentit, els seus atacs als presidents conservadors de la Generalitat són constants: el nom dEduardo Zaplana hi apareix setanta vegades i el de Francisco Camps en quaranta ocasions. Els epítets que els dirigeix són contundents, àcids, quan no sarcàstics: especialment a Eduardo Zaplana, pel qual manifesta una tírria que arriba en alguna ocasió a latac ad hominem («el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, sinscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa dinofensiu dependent de la quarta planta dEl Corte Inglés»).
Evidentment, Vicent Soler escriu des dun parti pris. No debades fou conseller amb el govern socialista de Joan Lerma. Lexpresident valencià tan sols hi apareix citat en tres ocasions, i sempre per a bé, des de la moderació i el respecte institucional, la qual cosa produeix una marcada dicotomia en el tractament duns i altres: «En tretze anys de govern Lerma escriu Soler tan sols hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals i limplicat és avui membre del govern de Zaplana» (i també de Camps, caldria afegir). Es podria qüestionar aquesta unidireccionalitat en el moment de disparar els seus dards, fins i tot aquesta obsessió per fustigar els seus adversaris polítics. I és cert que potser trobem a faltar una mica dautocrítica en aquests escrits, o que aquesta, quan hi és, resulta massa condescendent («cal escometre la titànica tasca de construir un partit il·lusionant» diu sense indicar com, i si això és possible amb els polítics actuals). Però això invalida el que està dient? Això resta versemblança a les seues denúncies? És clar que no. Vicent Soler escriu del que vol, i em sembla que està en el seu dret. I, a més a més, això que escriu resulta, malgrat el temps passat des que es va publicar, sorprenentment actual.