El País, 13/8/1998
Opacitat
No és gens estrany que al president Zaplana se li amuntegue la faena. No tant la de governar el desert didees en aquest camp és clamorós com la de posar ordre entre els seus col·laboradors i companys de partit que van camí dels tribunals de justícia. En aquest altre camp, les comparacions amb el govern anterior resulten, cada dia que passa, més odioses. En tretze anys de govern Lerma, només hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals, i limplicat és avui membre del govern Zaplana. En poc més de quatre anys detapa conservadora, els escàndols shan fet rutina i els tribunals comencen a treballar amb cura. Quan no dimiteix un conseller pel tema de les primes úniques són les privatitzacions de les itv, o les empreses vinculades a un diputat que contracta amb ladministració sanitària, o les vergonyes dels contractes de tvv, o els avals de qui va ser director de livex. Rita Barberà ha vist dimitir quatre dels seus regidors per la seua participació en assumptes poc transparents, al predi de Carlos Fabra es projecten per exemple aeroports en terrenys damics i coneguts i el mateix alcalde dAlacant, Díaz Alperi, ha hagut de personar-se davant del magistrat per assumptes que no li aporten una imatge millor. Un valencià del govern Aznar acaba de dimitir perquè ha estat processat. A Eduardo Zaplana se li amuntega la faena, però no canvia la raó de fons de tot aquest embolic: la profunda opacitat amb què ha envoltat la seua labor de govern i, en general, la seua conducta pública. Va ser simptomàtic que una de les seues primeres decisions fóra fer del palau de la Generalitat un lloc inexpugnable per als mitjans dinformació, però més simptomàtic encara és que, davant de les preguntes més elementals sobre temes candents de govern, use amb massa freqüència la mateixa falca, que «lavorreixen». Tot lavorreix o són foteses
o són ganes darmar gresca per part de loposició. Com a mostres, el polèmic contracte amb Julio Iglesias, els sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les plusvàlues dels terrenys limítrofs amb Terra Mítica, les residències de la tercera edat que van a la seua, els col·legis concertats per a rics que no paguen la Seguretat Social, la degradació galopant de lhospital dAlzira, la incògnita del traçat de lave Madrid-València o les raons de la dissolució del Consell Metropolità de lHorta. Però nhi ha molt més, com se sap o se sabrà. I no parlem ja del nivell esgarrifós dendeutament a què ha arribat la Generalitat amb el seu mandat. Els diputats de loposició ho tenen magre per a aconseguir qualsevol document comprometedor, de manera que es dificulta, així, la seua tasca legítima de control al govern.
El nostre president suposa que, utilitzant a palades els diners públics en subvencions i contractacions discrecionals ben mesurades o lligant els mitjans de comunicació (amb això dels informatius de rtvv nhi ha per a tirar el barret al foc, però no sols és rtvv), la seua conducta quedarà a recer de costos polítics més grans. Que la ignorància cultivada dels ciutadans el protegirà de possibles càstigs electorals. Potser té raó, però ningú que valore mitjanament la funció dun polític en democràcia podrà acceptar tan tremenda perversió de les regles de joc. Lopacitat és el principal lenitiu de la vida democràtica, sobretot lopacitat practicada sistemàticament i conscientment des del poder.
El futur encara pot ser més fosc. Lexternalització cap al sector privat de moltes tasques públiques (algunes de les quals podrien tenir sentit) és un caldo de cultiu idoni per a precipitar-se a labisme de la corruptela, si continua realitzant-se en aquest inquietant marc dopacitat. El bilió de pessetes que maneja el Consell de la Generalitat és una quantitat respectable que mereix tota la transparència de gestió de què els nos-tres governants siguen capaços. Però temem el pitjor, fixats els precedents de què es disposa. Per a acabar-ho dadobar, haurem de passar per la vergonya de veure que els valencians només eixim en els noticiaris del món mundial en les seccions de successos i de tribunals.
El País, 24/11/1999
Absències de Zaplana
Un president tan omnipresent, que el mateix està a la llotja presidencial en el partit Espanya-Iugoslàvia com participant en qualsevol acte de medio pelo en Madrid, va fer sentir la seua absència (i la de tota la seua gent) al paranimf de la Universitat de Valencia quan la commemoració dels vint-i-cinc anys de la detenció dels deu dAlaquàs.
Aquesta absència expressa amb nitidesa que labisme que va obrir el polític segovià Abril Martorell al bell mig de la societat valenciana, a finals dels setantes, encara no ha desaparegut. Que la nostra dreta no és partidària dels grisos, sinó dels blancs i negres, dels vencedors i dels vençuts.
Que el seu sectarisme, gens centrista, els impedeix valorar que la institució que usufructuen, la Generalitat, fou el motiu pel qual foren empresonats i processats davant el top (el tribunal de repressió política del franquisme) els deu antifranquistes que, com a referents duna època i dunes actituds, eren homenatjats al paranimf.
Però, és clar, al senyor Zaplana li pot interessar creure i fer creure que això de la democràcia i de lautogovern fou una fruita cultivada amorosament per demòcrates i autonomistes de tota la vida, com els torcuatos fernández mirandas o els martins villas, dels quals ell sen sent hereu. És a dir, que els que reprimien i tancaven en la presó a la gent com els deu dAlaquàs són els pares del present. Per això, segurament, ignora els qui poden ser testimoni del contrari, per això no va anar al paranimf.
Mal assumpte aquest de re-escriure la història. Perquè sí que va haver-hi una dreta democràtica i valencianista i aquesta dreta va estar al paranimf sense cap complex. La dreta de Vicent Ruiz Monrabal, de Joaquim Maldonado, de Josep Maria del Rivero, de Vicent Diego, la dreta de la Unió Democràtica del País Valencia (udpv), el partit demòcratacristià que convergia amb els deu dAlaquàs. O la de Joaquín Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló o Paco Burguera, que foren devorats, dins de la ucd, pel monstre dintolerància que va crear el polític segovià adés esmentat.
Però sembla que el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, sinscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa dinofensiu dependent de la quarta planta dEl Corte Inglés (i que ens dispensen aquests magnífics professionals del comerç). Estem convençuts que Ruiz Gallardón per posar un exemple que sabem que el molestarà sí que hauria estat al paranimf.
I no creiem que aquesta adscripció política li vinga per profundes conviccions ideològiques. Més aviat es tracta del contrari. Ell lidera un món, el de la dreta local, sense tradició antifranquista (a diferencia duna bona part de la basca
o de la catalana o de la pròpia udpv) i senzillament fa seus els valors dintolerància i exclusió que caracteritzen aquest tipus de dreta i que Abril Martorell va saber instrumentar de manera hàbil.
Simptomàticament, el règim de terror i de llistes negres que té establert entre les gents que es relacionen amb la Generalitat confederacions empresarials incloses va concretar-se en altres moltes absències al paranimf, fins i tot dalguns que els hi hauria agradat acompanyar els deu dAlaquàs i el públic que omplia, de gom a gom, el paranimf i que, com molt bé va dir lErnest Lluch, eren perfectament intercanviables amb els homenatjats.