Levante-EMV, 29/6/2000
Majories absolutes aclaridores
Ha sigut una benedicció del cel que la dreta valenciana governara amb majoria absoluta. No us ho prengueu malament, però en aquestes circumstàncies és quan es coneix la gent de veritat. I la nostra dreta està mostrant així el seu rostre autèntic, per més que ens pese als qui la voldríem duna altra manera. Ja us podeu riure dels jocs de distracció centrista de la llei de parelles de fet. Ací el que funciona és la compra o lamenaça i la intolerància. Anem als fets.
Parleu, per exemple, amb empresaris que estan fins al capdamunt de les arbitrarietats cartageneres i veureu com de-manen, després de confessar el seu estat dànim i per damunt de tot, anonimat per a no ser presa del llarg braç executor de qui disposa del diari oficial i dels diners dels contribuents. La discriminació a determinats periòdics és només la punta de liceberg de les maneres despòtiques (no il·lustrades) i maleducades (això del Síndic de Greuges és per a donar menjar a banda) del governant de casa.
Escolteu els seus portaveus i observareu que sona familiar. Frases i tons daltres temps, els de la dictadura, perquè ací, per poc que discrepes, se tobri un dossier i set penja de traïdor a València i a Espanya i sha acabat. Així mateix, sha perdut la vergonya per a reviscolar les antigues adhesions indestructibles al règim, com les que sexigeixen en els actes públics sobre el pla hidrològic. Pobre de qui que no hi vaja o no es disculpe: la llista negra sempre està oberta.
Gasten els diners de tots a mans plenes i no es veu enlloc. Els serveis públics es degraden i tot fa pensar que han emprès la construcció dun nou model econòmic, el de leconomia familiar (tot per a la família de qui mana i dels qui lenvolten). Sendeuten fins al cap i qui vinga darrere ja sho farà.
Viuen del cicle econòmic, de les coses que van bé a Europa. Però el mèrit que sautoadjudiquen és patètic: leconomia va bé (per ara) a pesar dells, a pesar de totes les barbaritats que cometen cada dia.
Tenen curtcircuitada la informació al ciutadà: manipula-ció dels mitjans públics i compra dels privats, excepte honroses excepcions. Mentre el cicle econòmic aguante, entenen que la gent no demanarà més. Però hi ha alguna cosa que comença a preocupar-los.
No sabem si és que noten que loposició va eixint de la seua increïble autodestrucció i comença a fer efecte la seua labor legítima de crítica. No sabem si tracten damagar les males olors que fan algunes de les iniciatives governamentals. No sabem encara per què, però la Brunete mediàtica, a la valenciana, està més activa que mai. Fins i tot han tret del bagul dels records lanticatalanisme, com en els millors temps del cuplet. Temem que alguna cosa fa olor de podrit quan tiren mà de tant de foc dartifici.
Tot en un escenari més confús que en els temps de Franco. Llavors sabíem a què atenir-nos. Ara, un falangista vergonyant fa classes de democràcia i de valencianisme. Un convers, provinent de lextrema esquerra, dóna la mà al falangista anterior per a alimentar la croada de la confusió. Sense reparar, per descomptat, en la doble moral: de dia amb el papa i els cardenals, i de nit amb vés a saber qui.
No ens mereixem aquesta dreta. No hem comès tants pecats. Paguem els nostres impostos i habitualment respectem el veí, encara que tenim discrepàncies a les reunions de lescala. Què més podem fer perquè desaparega aquest lamentable ritornello del passat?
Levante-EMV, 17/5/2001
Intolerància
Lactitud displicent del president Zaplana envers el joc democràtic, envers la llibertat dopinió, envers la tolerància, arriba a extrems paranoics, per no dir miserables. Perquè va des de la manipulació constant de Canal 9 a les coses més menudes. La llarga mà de Presidència de la Generalitat arriba al lloc que menys pot u imaginar-se. És un autèntic règim de terror. Tant, que sarriba a comprendre la por irreprimible que empresaris i no empresaris tenen a fer alguna cosa que disguste a eixe senyor de Cartagena que ha pres aquesta terra com a terra de conquesta. La realitat supera la ficció. La realitat supera allò magníficament novel·lat per Ferran Torrent a Societat limitada.
Vegem-ho. Sembla que al senyor Zaplana no li agraden els articles de premsa dun servidor sobre el mercat de treball, sobre infraestructures, sobre el Pla Hidrològic, sobre la (manca de) política en innovació, sobre el mal ús dels diners del contribuent, sobre el deteriorament de les llibertats, sobre la identitat valenciana, etc. Però, no pot fer res, cosa que, sembla, exaspera al nostre prepotent president i al seu entorn de gossos de presa. Perquè un servidor és professor universitari funcionari doctor (en terminologia de la lou) i pot mantindre la seua plena i gratificant tasca professional docent i investigadora, sense interferències exteriors. Una possibilitat que, desgraciadament, no tenen les desenes de magnífics professionals marginats al si de lAdministració de la Generalitat per eixos mateixos gossos. Uns gossos, però, que usen colònies, roba i somriures de les millors marques.
Ara bé, com passava en Xicago als anys trenta, el padrí ni oblida ni perdona. Fa unes setmanes, sem convidà a participar en unes jornades sobre el present de la societat valenciana. No vaig dubtar en agrair la invitació, tot i desconèixer els meus companys de cartell. Una vegada conegut el cartell, vaig valorar més encara la meua participació perquè trencava una miqueta el caràcter monocolor progovernamental de les jornades.
Però, heus ací que aquesta proposta havia de passar per Presidència de la Generalitat per tal de poder ser finançada. Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores? Que la Júlia Aleixandre de torn (perdona Ferran que empre el nom del teu personatge de la novel·la) posà una creu sobre el meu nom i vaig desaparèixer del llistat de conferenciants.
Era una modesta conferència, un dimecres qualsevol, en unes jornades més de les moltes que es fan a la ciutat de València, enmig de molta altra gent de pensament diferent. Podem parlar dactitud intolerant?
Vostè, estimat lector, pose el qualificatiu que vulga. En tot cas la reflexió que sen pot extraure daquest petit incident és esgarrifosa perquè, si per una nimietat així Presidència de la Generalitat actua immisericordiosament, què no estarà disposada a fer en assumptes més importants? Com dèiem, de vegades, sembla que la realitat supera el món europeu, malgrat tot de Societat limitada i acaba entrant en lescenari bananer de La fiesta del Chivo, de Vargas Llosa.
Levante-EMV, 13/3/2000
Amb acritud
Són lluny els discursos regeneracionistes amb què la nostra dreta va guanyar les eleccions dues vegades. Aquells bells discursos sobre la transparència i lausteritat en la gestió dels assumptes públics i la diligència en la resolució, sobre el paper central del parlament en la vida política i lassumpció del diàleg i el consens com a via principal per a decidir en els grans assumptes destat. I, així, un llarg etcètera.
En lactualitat, només percebem opacitat, dilapidació, incompetència, sectarisme i, sobretot, acritud molta acritud, rancor, paraules gruixudes i cultiu de la crispació i el desassossec social. Quin desengany per als votants que busca-ven, amb el seu vot a la dreta, tranquil·litat i confort social!