Així, sinicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, salimenta, sencoratja, sorganitza (fins i tot sinventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb lexcusa de la defensa de València davant de lenemic exterior (Catalunya), puga erosionar lesquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, sincorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.
Per a sorpresa de tothom, el fracàs daquesta operació és total, ja que el moment en què es posa més carn a la graella coincideix amb les majories més altes de lesquerra: els anys 1982 i 1983. Amb el temps, es demostra que el desgast de lesquerra en el govern vindrà per altres motius. En el moment present, el desengany arriba a límits insospitats: les eleccions han posat la nostra dreta en un compromís. La seua actitud en el tema que ens ocupa només li ha servit per a perdre credibilitat centrista i, a més, ara ha de pactar amb un partit i un personatge (Pujol) que era la síntesi de tots els dimonis familiars creats per ells mateixos.
Alguns líders, més espavilats, van distanciant-se de lembrutidor anticatalanisme a marxes forçades. Hi ha un nou discurs en la nostra dreta; lenemic exterior ha deixat de ser-ho i els vells interessos comuns es descobreixen com per encanteri: leix del Mediterrani, leconomia productiva, la política fiscal, la política de la PIME, la vocació europea, etc. Fins i tot lexemplaritat en la defensa de la identitat pròpia es veu en clau positiva i va diluint-se labsurda actitud renuent a acceptar allò que en tota societat civilitzada sadmet sense més ni més: que la universitat és lautoritat científica en qualsevol àrea del saber i, per tant, també en la lingüística. Sens dubte, aquest nou discurs és objectivament positiu per al conjunt de la ciutadania, perquè tots sabem que la batalla de València només la poden tancar els qui la van obrir, és a dir, la dreta.
No obstant això, com si fóra un boxejador sonat, el gros de les files del pp continua sense reaccionar. A pesar que una tasca que la ciutadania els ha encomanat als qui van guanyar les eleccions el passat 3 de març és desfer el camí recorregut des dels inicis de la transició. Desfer el camí, entre altres coses, per a acompanyar lesquerra en la construcció del país. Construir el país en positiu, contra ningú, i encara menys contra els qui comparteixen amb nosaltres moltes coses i molta història, és a dir, els catalans. Perquè, entre altres coses, comparteixen amb nosaltres la llengua. La comparteixen i nexemplifiquen lús. Una cosa tan senzilla com això permet que sels respecte com a poble, perquè comencen per respectar-se ells mateixos cuidant que aquest senyal didentitat tan decisiu recupere protagonisme i ús social.
Des de lesquerra, hi ha molts que desitgem que la nostra dreta aprofite locasió i contribuesca a la normalització política i social del nostre poble i al seu prestigi creixent a Espanya i a Europa. Per a això, el president de la Generalitat, lalcaldessa de la capital i molts alts càrrecs de cap a cap de la Comunitat hauran de canviar dactitud en molts aspectes i abandonar, per exemple, el seu castellanisme recalcitrant. Tenen lobligació moral de passar aquesta llarga pàgina de la nostra història. Una pàgina tenyida duna exasperant insensibilitat valenciana per part dels grups poderosos econòmicament i socialment i dels seus representants polítics.
Si el pp a nivell espanyol ha sigut capaç de desfer-se de la seua vella tirada joseantoniana de la unidad de destino en lo universal, és a dir, del nacionalisme espanyol més ranci, si ho ha fet amb convicció o sense, això no toca valorar-ho ara, per què els seus representants valencians no se nadonen i fan una lectura valenciana de la nova situació? En seran una excepció?
Levante-EMV, 7/5/1996
El centre liberal valencià
El partit que ens governa està esforçant-se per presentar nova cara davant la ciutadania. A la Moncloa, el canvi de Miguel Ángel Rodríguez per Piqué és paradigmàtic. Sembla que la caiguda del dòberman Cascos apuntala loperació. Aznar, des de les Platgetes, sembla decidit a desprendres de lestil i les formes de dreta dura que han caracteritzat el seu govern des del principi. Que loperació els isca bé i que la ciutadania els compre el nou producte, això caldrà veure-ho. Les enquestes per ara són duna crueltat esbalaïdora: mai un govern amb leconomia tan de cara havia tingut tants problemes per a alçar el vol de la credibilitat. En terres valencianes, loperació sembla més difícil. Tan sols el pacte lingüístic semmarca en una estratègia coincident amb la de la Moncloa. Però, fins i tot en aquest assumpte, la falta de convenciment i de ganes dacabar la baralla per part de la premsa afí a la Presidència de la Generalitat hauria dinquietar els qui desitgen el canvi dimatge. En els altres assumptes, en el fons i la forma, el «centre liberal» no es veu enlloc. El sectarisme i la mala educació suren dací i dallà. Els seus portaveus són incapaços de resistir-se a linsult quan algú discrepa. Els grups dinteressos shan apoderat de la situació. Els enfrontaments comencen a fer forat a les entranyes del partit. Com a exemples pròxims, hi ha les discussions urbanístiques entre ajuntament i Generalitat a la ciutat dAlacant o lesborronadora lluita també entre ajuntament i Generalitat en el procés de nova concessió de les aigües potables a València, per no parlar de temes patètics com el de laeroport de Castelló. El vell clixé duna dreta que viu per al negoci no sols no sha desterrat al nostre país, sinó que els valencians assistim sorpresos al seu cultiu sistemàtic fins i tot en els projectes que podrien ser bandera unitària, com el de Terra Mítica. Són comportaments de dreta antiga. Aquella que usa i abusa del pressupost i del patrimoni públic. Es troben lluny els eslògans liberals de reduir la grandària i la intervenció de lEstat que es plantejava quan sestava a loposició. Ara, lEstat és omnipresent: en les subvencions, en les ajudes, en les privatitzacions, en les entitats financeres. Els responsables de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, des duna discrecionalitat fora de seny, premien els bons i castiguen els roïns. Com feien els seus pares en el règim anterior. Però la petita gran diferència és que ara funcionen les urnes cada quatre anys. Hi ha pressa. Tanta, que es perd ben sovint la discreció. Massa evidències per a contrarestar-les només amb campanyes dimatge o amb simples rentades de cara. El problema té un impacte profund. Parlem de lopacitat en lús de més dun bilió de pessetes que es manegen a les administracions valencianes, parlem de tolerància, parlem de pluralitat a la ràdio i la televisió valencianes, parlem de mil promeses incomplides. Costa pensar que amb acabar la N-III per Contreras nhi ha prou. Sincerament, creiem que el president Zaplana fins i tot ho té més difícil que el president Aznar per convèncer la gent que representa el centre liberal.