Encara que no ho semble, aquesta gent ni molts ni pocs, però sí la majoria de les minories mobilitzades contra la dictadura franquista tenia sentiments. I unes ganes immenses de visualitzar la identitat valenciana amb els símbols amb els quals havia lluitat: el topònim de País Valencià, la senyera comuna dels territoris de lantiga Corona dAragó (les quatre barres), la identitat lingüística entre valencià i català i un himne incontaminat durant la dictadura: la música tradicional valenciana de la Moixeranga. Res de tot allò es va aconseguir.
Per tant, no és veritat que els símbols actuals responguen a un consens ciutadà. Responen a un consens polític en unes circumstàncies històriques molt concretes. I no representen els valencians, a no ser que el president Camps o qui raone en aquests termes es comporte com el lendakari Ibarretxe quan confon els bascos amb la part dels bascos que pensen com ell.
Hora és de pensar també en aquella gent i en tota la resta que, una generació més tard, sidentifica amb els seus sentiments. Hora és de pensar en els sentiments de tots els valencians i no només en els duna part. Hora és de pensar en ampliar el consens ciutadà pel que fa als símbols. Hora és de pensar en solucions imaginatives que incorporen les sensibilitats de la major part possible de valencians i valencianes.
Si en el tema de la llengua, per exemple, la creació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua indicà el camí ple dobstacles, això sí, com sha vist per poder ampliar el consens ciutadà, per què no operar de la mateixa manera en els altres tres temes com el nom, la senyera i lhimne del poble valencià?
Per exemple, canviant el nom insuls i daires burocràtics de Comunitat Valenciana per lhistòric de València. Aquest nom té, però, un problema dhomonímia amb la província de València. Un problema que té una solució ben senzilla: canviar el nom de la província (així aconseguiríem, a més, refermar el sentiment comú valencià sense interferències provincials, des de Vinaròs al Pilar de la Horadada). Per suposat, Regne de València i País Valencià (denominacions històriques) haurien de ser denominacions respectables i respectades.
Per la seua part, la senyera hauria de diferenciar-se de la municipal de València (sense anar més lluny, la municipal dOriola lOriol té el mateix tracte protocolari que la de la capital) i de la comuna als altres territoris de la Corona dAragó. Per exemple, podria ser quatre barres sobre fons groc amb franja blava vora el pal i lescut de la Generalitat (en lloc de la corona reial) damunt aquesta franja. Per suposat, les senyeres històriques (inclòs el Penó de la Conquesta) haurien de ser senyeres respectables i respectades.
Finalment, lHimne shauria dacurtar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs en la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant, etc. , i, també, refrenant els excessos agraristes i de postal, que només representen algunes parts del país. Aquests retocs, per cert, es podrien encomanar a un poeta i a un músic de reconegut prestigi o fer-ne un concurs didees.
Levante-EMV, 21/1/2005
La dreta que patim
És una excepció la dreta valenciana?
Lobra de Joan Fuster va posar definitivament la reflexió sobre els nostres senyals didentitat en les coordenades de la modernitat intel·lectual. Sense necessitat destar dacord amb el que va escriure, ningú pot dubtar del gran revulsiu que va suposar per al pensament social i històric del nostre poble. Aquesta novetat va originar una reacció més aviat diversa. Així, davant lobra fusteriana van prendre posicions els seus mateixos seguidors, en una gradació diferent segons safanyaven a confondre o no Nosaltres els valencians amb un catecisme, i els denfront en dos grans grups: un, encapçalat per Xavier Casp, que no discrepava pel que fa a la llengua i la cultura, però sí quant a les consideracions polítiques; i laltre, per Diego Sevilla Andrés i els intel·lectuals orgànics del franquisme, que es van limitar a satanitzar el de Sueca i la seua obra. Lluny quedava encara que no en el temps la presentació solemne, a lAjuntament de València, del Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover enmig delogis unànimes.
En tot cas, la reacció de la gent del règim no ens ha destranyar, perquè la veritat és que a la dreta sempre li havien incomodat les vel·leïtats valencianistes de la nostra gent, molt més quan creia tenir en fase terminal lús del valencià. Durant els anys seixanta, tot semblava apuntar que el procés de castellanització del nostre poble era irreversible. Per això, quan es va constatar lexistència de minories que es rebel·laven contra aquest procés, el poder establit va reaccionar tan malament.
En el tardofranquisme, el front satanitzador difícilment sampliava més enllà de les entranyes del règim. Lalcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo; el president de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i algun membre del Consejo Nacional del Movimiento (el partit únic), com ara José M. Adán, eren els exponents més representatius daquest corrent de pensament, per anomenar-lo dalguna manera. Fora del règim, entre els qui reclamaven el final daquest període oprobiós de la nostra història, entre els qui cridaven als carrers «Llibertat, amnistia i estatut dautonomia», es va catalitzar una mescla de la pluralitat fusteriana i les tesis originals de Xavier Casp. El centredreta de la democràcia cristiana (udpv) i, fins i tot, la dreta que aspirava a renovar-se i a ser postfranquista (ucd) van arribar a juny de 1977 (les primeres eleccions democràtiques) compartint aquesta mateixa àmplia panòplia de sensibilitats. Només ap, amb Vicente Giner Boira i la seua «Espanya és lúnica cosa important», es va ubicar en les tesis del règim anterior.
Cap al final de 1977 i durant tot el 1978, potser com a reacció davant els resultats de les primeres eleccions i de la impressionant manifestació del 9 doctubre, on es va palpar que la iniciativa política estava a les mans de lesquerra, la ucd, el gran partit de la dreta, va decidir fer pròpies les tesis nostàlgiques i abandonar límpetu renovador que davant de la qüestió nacional havien animat alguns dels seus membres més destacats, com ara Joaquín Muñoz Peirats, José Antonio Noguera, Francesc de Paula Burguera o Josep L. Barceló.
Així, sinicia un llarg camí, un camí caspós, com en dirien alguns, en què dirigents com Fernando Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta creuen poder recuperar per a la dreta un espai populista que les seues pobres credencials democràtiques la dreta valenciana havia exercit aclaparadorament de franquista no asseguraven. És la batalla de València. Es finança, salimenta, sencoratja, sorganitza (fins i tot sinventa un nou partit: Unió Valenciana) tot allò que, amb lexcusa de la defensa de València davant de lenemic exterior (Catalunya), puga erosionar lesquerra, que emergeix com a força majoritària. Amb el diari Las Provincias com a ariet, personatges que fins al moment havien tingut posicions diferents, com Xavier Casp, sincorporen a aquesta campanya esterilitzadora. A diferència de les Balears, on el seu particular blaverisme, el gonellisme, no és secundat per ucd i, consegüentment, es queda en un moviment patètic i marginal.