Mexplicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, sha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té i tindria una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.
Per tant, per evitar aquest tracte antidemocràtic i pervers, cal plantejar-se lalternativa del federalisme asimètric i, per a arribar-hi, cal confeccionar, prèviament, una geografia de la diversitat al si de lEstat. Una geografia que descobresca la realitat, que explicite tant les realitats nacionals diferenciades al si de lEstat espanyol com les realitats regionals al si de lespai nacional estrictament castellà.
Una geografia que no és difícil de confeccionar amb lajuda de la història, és clar. Una història dEspanya, però, ben distinta a la que ens van ensenyar a lescola. Una història que ens permeta conéixer i reconéixer levidència de diverses nacionalitats prèvies a la constitució de lEstat espanyol contemporani.
MÉS NACIONALITATS QUE LA CASTELLANA
Una història, en definitiva, que ens permeta entendre lexistència daltres nacionalitats diferents de la castellana. I una geografia de la diversitat que ha de començar per reconéixer, òbviament, lexistència duna nacionalitat castellana, la nacionalitat, insistim, que ha identificat Espanya en exclusiva durant els darrers segles, fins al punt que allò castellà i allò espanyol, començant per la llengua, han estat i són sovint termes intercanviables.
Una nacionalitat que, al nostre parer, està formada històricament per la major part dels territoris de lantiga Corona de Castella, a desgrat de la important diversitat regional que hi ha a linterior, com exemplifica el cas andalús.
Però encara dins daquest espai històric de lantiga Corona de Castella, trobem unes altres nacionalitats ben diferenciades de lanterior. És el cas de Galícia (arrancada del tronc galaicoportuguès ben aviat i extirpades les seues classes dirigents per Isabel de Castella a les darreries del segle xv), dEuskadi i Navarra (vinculada per un pacte amb la Corona de caràcter foral i de respecte mutu) i, potser, de Canàries (per altres raons, principalment geogràfiques).
També han de ser considerats territoris amb identitat nacional diferent a la castellana la pràctica totalitat de lantiga Corona dAragó (sotmesa per la força de les armes a la uniformació de què parlàvem, ja al segle XVIII), amb Catalunya, València i les Illes Balears, que ho són clarament, i Aragó, que té lògics dubtes identitaris per la intensa castellanització que ha patit històricament i que només els aragonesos estan legitimats per a resoldre.
Aquesta geografia és la que quedà pendent de precisar quan es va redactar la Constitució de 1978 i la que seria convenient explicitar en la reforma constitucional propera. No és un tema menor, perquè apuntaria al fet constituent duna Espanya plural, duna Espanya constituïda per aquestes nacionalitats i per les regions que, al si de la nacionalitat històricament prevalent la castellana, es volgueren distingir (que podrien ser les actuals comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria, Rioja, Castella-Lleó, Madrid, Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia).
En una Europa unida i en un moment històric en què el concepte «sobirania nacional» sha relativitzat, seria bo que les diferents nacionalitats pogueren ser visibles políticament, lingüísticament i culturalment al món i, particularment, a la Unió Europea. Amb el benentés que cap nivell de visibilitat política adquirit per qualsevol nacionalitat és excloent dels drets de les regions a assolir-lo, si ho desitgen.
UNA DIVERSITAT COMPATIBLE AMB DRETS MÍNIMS PER A TOTS I LA SOLIDARITAT ENTRE TOTS
La consecució daquesta Espanya plural seria com acatar, en un primer nivell, el principi de la Unió Europea de constituir la unitat en la diversitat. Un principi perfectament compatible amb dos més que també formen part del model europeu de convivència: el de la defensa de drets mínims (socials, polítics i econòmics) per a tots i el de solidaritat entre tots.
Pel que fa al primer daquests principis, cal dir que les lleis espanyoles haurien dassegurar, doncs, les conquestes socials que hem fet entre tots els espanyols. El dret a leducació, a la salut, ala seguretatsocial, com tantsaltres, queshan configurat de manera particular ací per raons històriques, principalment per haver patit tots plegats una dictadura i haver transitat, també tots plegats, cap a la democràcia i la consecució daquestes conquestes. De tota manera, molt magradaria que aquest paper de lEstat espanyol fóra ben aviat superat per lleis de caràcter europeu que humanitzaren i que donaren caliu social a la unitat econòmica i monetària que estem construint.
I pel que fa al principi de solidaritat, reconeguem que si lAlemanya federal per posar un exemple ha estat extremadament generosa amb els estats del sud dEuropa, inclòs lespanyol, amb els fons estructurals i de cohesió europeus, per què no ho han de ser les nacionalitats i regions espanyoles més avançades respecte a les més endarrerides econòmicament i socialment?
En altres paraules i en afirmatiu: les comunitats autònomes riques, com la regió madrilenya, igual com les nacionalitats basca, catalana, valenciana o balear, haurien de ser generoses amb les comunitats autònomes endarrerides, siguen regions com Extremadura o Andalusia, o nacionalitats com Galícia. Solidàries en el marc espanyol i en el marc europeu. Vist des dací, hem de convindre que nosaltres els valencians hauríem de saber distingir, i alhora sumar, doncs, el dret a la diferència i els deures de preservació de drets i de solidaritat.
LES URNES DICTEN EL FUTUR
Tot plegat, cal ser conscients que els valencians que pensem així no som, a hores dara, majoritaris en el nostre propi entorn social. En conseqüència, hauríem dextremar les nos-tres habilitats de seducció política per tal de sumar efectius humans a la causa. Aquesta és una societat democràtica i només les urnes són les que poden dictar el futur.
Un futur que cal veure amb esperança si aconseguim fer entendre als nostres conciutadans que una València i una Espanya com les ací ressenyades no van contra ningú, sinó que són una expressió més profunda de la convivència democràtica, perquè els drets individuals i els col·lectius són igualment respectats. I també on la comoditat convivencial entre persones i pobles diferents és la regla dor per a dissenyar el futur institucional del nostre entorn.
Aspirar, doncs, a ser considerats la quarta nacionalitat històrica de lEstat espanyol és una cosa que els valencians ens devem a nosaltres mateixos i que la resta de pobles de lEstat espanyol hauria dentendre. Perquè, entre altres moltes raons, així les institucions plasmarien més adequadament la realitat històrica, lingüística, cultural, econòmica i social en breu, nacional que som.
Saó 288, octubre 2004
Ampliem el consens ciutadà sobre els símbols
A força de ser sincers, hem de reconèixer que la qüestió dels símbols no va ser ben tancada quan recuperàrem la Generalitat ara fa poc més de vint anys. Potser, no podia tancar-se duna altra manera perquè les circumstàncies històriques no ho permetien. Els grups més reticents a una autonomia plena estaven utilitzant una violència física al carrer la kale barraca i una violència verbal als mitjans de comunicació de tal calibre que una bona dosi de prudència alguns la cregueren excessiva aconsellava tancar les negociacions sobre senyes didentitat el més aviat possible. Com sempre passa, varen cedir més els qui més ambicionaven un futur diferent. En aquest cas, els qui més havien lluitat perquè els valencians accedírem al màxim sostre dautogovern mitjançant larticle 151 de la Constitució (com Catalunya, Euskadi i Galícia). És a dir, els qui més havien lluitat «per la Llibertat, lAmnistia i lEstatut dAutonomia».