Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (dEspanya) pot haver pensat alguna cosa daixò en són capaços, amb la borratxera darrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre, la cosa els està resultant ben barata.
Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.
Però de debò que amb aquesta constatació el tema ja està tancat? Quan les queixes vénen de gent tan raonable que temen València; quan el victimisme està tan a flor de pell. . . Quina diferència hi ha amb el dels anticatalanistes blaveros valencians? Hi ha algú que dubte que aquesta mena dactitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues grans ciutats de nissaga comuna?
Avui, 24/1/2001
La quarta nacionalitat històrica
Com és ben sabut, en 1936, per culpa de laixecament feixista del 18 de juliol, els valencians vam perdre una gran oportunitat per a recuperar lautogovern. En aquelles circumstàncies, només Catalunya, Euskadi i Galícia aconseguiren lEstatut dautonomia.
Ara fa 25 anys, també vam perdre una gran ocasió per a recuperar un autogovern que sadequara amb la nostra singularitat històrica, amb la nostra condició de nacionalitat, que ja preveia la nova Constitució de 1978. Les inèrcies de moltes forces antifranquistes, que només consideraven nacionalitat històrica les tres comunitats autònomes que havien aconseguit aprovar el seu Estatut durant el període republicà, i lobtusa oposició de la dreta valenciana, encapçalada per Abril Martorell, ho van fer inviable.
No va servir ni la manifestació de mig milió de persones demanant «Llibertat, amnistia i Estatut dautonomia» del 9 doctubre de 1977. No va servir que progressivament les forces democràtiques anaren rectificant sobre les inèrcies i assumiren que el nostre País podia i havia dobtindre lautonomia per la via de larticle 151 de la Constitució, el pensat per a les nacionalitats històriques. No va servir lacompliment escrupulós dels requisits constitucionals com, per exemple, que ho demanaren la majoria dels municipis ací ho va demanar més del noranta per cent. No va servir res de tot això i moltes més coses. La dreta (ucd i ap), que tenien majoria al Congrés dels Diputats, ho va impedir. La pregunta que queda en laire és si lesquerra podia haver aguantat el repte més i millor, sabent que aquella majoria de dretes al Congrés tenia els dies comptats.
Això dit, comptat i debatut, molts pensem que els valencians ens trobem en un moment històric en el qual sens dóna una tercera i decisiva oportunitat històrica per a aprovar lassignatura pendent daconseguir la consideració de nacionalitat històrica, de ser considerats la quarta nacionalitat històrica de lEstat espanyol.
El canvi de govern recent a lEstat i lequilibri de forces al Parlament espanyol crea un escenari impensable no fa ni uns mesos, quan la cara més agra del nacionalisme espanyol a les acaballes del govern Aznar impedia el més mínim moviment en una direcció reformista institucional, fóra constitucional o merament estatutària. Un fet especialment destacable és la doctrina governamental de reformes estatutàries a la carta és a dir, a voluntat dels parlaments autònoms, amb lúnic sostre dallò previst en la Constitució, principi més aviat evanescent, sobretot si també shi inclou possibles reformes constitucionals.
Un símptoma precís dels nous aires és el debat entorn de la llengua, originat per la proposta que el ministre Moratinos va fer el proppassat més de setembre a Brussel·les per tal doficialitzar a la ue les llengües no castellanes de lEstat, que és, en ella mateixa, un fet històric sense precedents. Perquè, per primera vegada en la història contemporània, un Govern espanyol es fa defensor dels drets de les llengües no castellanes, aplicant per primera vegada, cal insistir el precepte constitucional dentendre que el plurilingüisme de lEstat és una riquesa i no un problema. Sembla mentida que una cosa tan elemental encara no shaguera incorporat abans en el disc dur de lAdministració central, després de 25 anys de democràcia. Queda pendent, és clar, loficialitat daquestes llengües al Senat i al Congrés i, en general, en lAdministració central, és a dir, a lEstat espanyol. Una oficialitat que superaria emblemàticament segles de discriminació. Per això, és desitjable iniciar el camí encara que siga donant la volta per Brusselles i treballar perquè això de l«Espanya plural» siga quelcom més que una fórmula buida de contingut.
I queda pendent, és clar també, la denominació de la nostra llengua a Europa. Sóc de lopinió que seria un final feliç si simposara la doble denominació català-valencià que permetria compaginar el principi irrenunciable de la unitat de la llengua amb la visibilitat política valenciana i la preservació de la legalitat estatutària.
VALÈNCIA I LESPANYA PLURAL
Una oportunitat, doncs, que els valencians hem de saber aprofitar. Ara bé, sem fa difícil pensar que puguem aconseguir gran cosa si no fem causa comuna amb tots aquells que plantegen una reforma del model dEstat des duna lectura avançada i pluralista de la Constitució vigent, una lectura i una reforma, segurament, de la mateixa Constitució que concrete efectivament això de l«Espanya plural».
Pensem que la Constitució de 1978 és la primera que ja planteja com una regla, i no com una excepció, el dret a lautogovern dels pobles que integren lEstat. Més encara, fa una clara distinció entre aquests pobles quan hom parla de nacionalitats duna banda i de regions de laltra. És a dir, planteja una visió de lEstat sobre la lògica de la diversitat i no de la uniformitat. Per tant, qualsevol reforma constitucional ha de seguir aquesta senda marcada ja per la Constitució i desplegar-la sense pors artificials i drames imaginaris. Remarquem-ho: no pot ser una reforma cap a luniformisme, sinó cap al respecte a la diversitat, a la diversitat de situacions i didentitats.
Sóc dels que pensen que lúnica eixida lògica cap avant en lEstat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal. Per això, pense també que, en coherència amb això que sha assenyalat fins ara, caldrà que la reforma constitucional camine, en suma, cap a un federalisme que reculla la realitat no uniforme de lEstat, un federalisme asimètric, en el sentit descriptiu daquest adjectiu. Un adjectiu, per cert, perfectament aplicable ja a la Constitució vigent quan diferencia entre nacionalitats i regions .
Un adjectiu, un terme, que utilitzem i som perfectament conscients de la manipulació malèvola que ha patit des del nacionalisme espanyol. Un terme al qual sha arribat a acusar, per exemple, de contindre voluntat de privilegis i danar contra la igualtat, quan és ben bé el contrari. Perquè és justament laltre federalisme, el federalisme simètric, és a dir, luniforme i uniformista, el que seria una font de privilegis i de desigualtats.
Mexplicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, sha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té i tindria una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.