Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.
Els procediments de Galè sinspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de lorganisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos shavien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. Daquesta manera sexplicava lestreta correlació que atorgava a lanatomia dun òrgan i la seva funció.
Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a lèpoca les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a lhora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament dalguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.
Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres shi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments dorigen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.
Dalguna manera podem concloure que lobra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de lantiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a làrab i el llatí. Lautoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.
10 / 100
ELS METGES MIRACULOSOS
SANT COSME I SANT DAMIÀ
(SEGLES III-IV)
Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.
Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals sinvocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a lergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.
Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, es van dedicar a lart de la medicina i, ajudats per lEsperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en lexercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només a les persones, sinó també als animals.
Els germans van viure en temps de lemperador Dioclecià (c. 245-313), que lany 303 decretà la persecució dels cristians i daltres sectes que no acceptaven labsolutisme teocràtic de lImperi. En la persecució els dos bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.
Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, sexpliquen el trasplantament duna cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa duna greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama dun home moro que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb lajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos dun home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.
En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres dart, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.
11 / 100
EL CÀNON DE LA MEDICINA
AVICENNA PROMULGA LES LLEIS DE LA MEDICINA QUE PREVALDRAN FINS AL RENAIXEMENT
(SEGLE XI)
Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en lestudi de lAlcorà a deu anys ja sel sabia de memòria, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, lastronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en laccés a les fonts de coneixement. Després duna vida destudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.
En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures dhigiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on shi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.
Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. Sestableix que la tuberculosi era contagiosa i sinsinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en laire i en laigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon shi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de lull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a lèpoca. Fruit duna gran capacitat dobservació, també shi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. Shi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.