Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar lequilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir daire fresc, de tranquil·litat i duna dieta equilibrada, a base daliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.
Els ensenyaments daquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum, un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és lanomenat Jurament hipocràtic, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint sha anomenat pare de la medicina.
07 / 100
OBRIR LA TRÀQUEA
ASCLEPÍADES DE BITÍNIA DESCRIU PER PRIMER COP LA PRÀCTICA DE LA TRAQUEOTOMIA
(SEGLE I aC)
Encara que es troben referències a la pràctica de la traqueotomia en els tractats mèdics més antics, com el Rig Veda (2000 aC) i el Papir Ebers, egipci (1500 aC), fou el cirurgià grec Asclepíades de Bitínia (segle I aC) el primer que va descriure aquesta pràctica.
El metge Areteu de Capadòcia (segle I dC) confirma en els seus escrits Terapèutica de les malalties agudes el treball dAsclepíades, però afirmava que les ferides del cartílag traqueal no eren capaces de curar-se. Més endavant, Celi Aurelià (segle V dC) va condemnar el procediment, el qual considerava irresponsable i bàrbar.
A Europa, a ledat mitjana, encara que el procediment estava descrit de manera detallada, no sefectuava pel risc que implicava i per la creença antiga que la ferida no es podria curar, la qual cosa representava un risc de descrèdit per al metge.
No és fins a partir del segle XVI que es troben novament referències a la traqueotomia. El 1546, el metge Antoni Musa Brassavola deixa constància de la pràctica reeixida de la traqueotomia a un pacient, sense patir, per tant, cap descrèdit professional. Lany 1620, Nicolas Habicot publicà a París un tractat sobre la traqueotomia de 108 pàgines.
El cirurgià alemany Lorenz Heister fou qui encunyà el terme traqueotomia en el seu manual de cirurgia publicat el 1718. Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb lobjectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.
Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar lús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de lArmada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides darmes de foc al cap i al coll.
A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.
08 / 100
PLANTES MEDICINALS
DIOSCÒRIDES PEDACI ESCRIU DE MATERIA MEDICA
(SEGLE I)
El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren duna generació a laltra, i constituïren un arsenal dinformació que ha arribat fins als nostres dies.
Probablement una de les primeres recopilacions daquests coneixements la trobem a lobra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.
Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.
Lobra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que shi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven daltres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors shi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.
Lanomenada del llibre el va fer popular. Sen van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions dapotecaris darreu.
El primer exemplar duna traducció llatina va aparèixer lany 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions duna mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.
Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en lelaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius dorigen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.
I és que el nostre naturalista, guiat per lexperiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals sha provat lefectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.
09 / 100
METHODO MEDENDI
GALÈ ES CONVERTEIX EN EL REFERENT MÈDIC A OCCIDENT DURANT MÉS DE QUINZE SEGLES
(SEGLE II)
Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de lantiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. Daquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars dels quals destaca lanomenat Methodo medendi (sobre lart de la curació), però prou remarcables per comprendre la capacitat de lautor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.
Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.