El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a lèpoca del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits dalimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una higiene mental, una actitud, una manera dentendre el món que no fos bel·ligerant amb lequilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon dAvicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, lart de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.
12 / 100
UNA FIGURA DE LLEGENDA
ARNAU DE VILANOVA, EL METGE MÉS DESTACAT DE LA SEVA ÈPOCA
(SEGLE XIII)
Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que daltres, arran de la descoberta dun document medieval de lany 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova lany 1311.
Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona dAragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a lEscola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.
Lany 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de lEsglésia (Tractat sobre el temps en què ha de venir lAnticrist). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.
Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a làrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de lautor. Va traduir o adaptar de làrab diverses obres mèdiques dAbu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí lobra de Galè a lEscola de Montpeller i daquesta manera transformà lensenyament de medicina.
La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també daltres matèries, com loniromància, lagronomia o lalquímia.
13 / 100
VEURE-HI BÉ
LES ULLERES, UN INVENT REVOLUCIONARI DE LEDAT MITJANA
(SEGLE XIII)
Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, lestudi de lòptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.
Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través dun got daigua podia enfocar millor les lletres petites i lemperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través duna maragda.
En el segle X lastrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom dAlhazen, estava familiaritzat amb les propietats no sols de les lents i els miralls plans, sinó també dels miralls esfèrics i parabòlics.
Alhazen va escriure el seu Llibre dòptica (Kitab al-Manazir), un tractat en set volums, potser un dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre daltres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar dun medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure lull amb molta exactitud.
Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per lobra dAlhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.
Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a lany 1286, no es coneix qui en fou linventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.
Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, lerudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar lús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.
En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda dulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants dulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar lús de lents cilíndriques per a la correcció de lastigmatisme.
14 / 100
ART ANATÒMIC
LEONARDO DA VINCI REPRESENTA EL COS HUMÀ AMB DIBUIXOS INIGUALABLES
(SEGLE XV)
Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de lanatomia humana. Després dinvestigar amb restes de tota mena danimals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.
Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant duns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de lanatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.
Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.
En làmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada lapèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, lestructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.