Un proverbi xinès diu que lombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que lamor arrossega la mort.
6
No vaig viure lescena en directe, però pel que lAbril em va explicar, devia anar més o menys així.
Primavera. Ensumàvem laroma de les flors i la fi del curs. Aquell dia lAbril va arribar, com de costum, enfilada dalt del Renault gris metal·litzat del seu pare. I, com sempre, va aconseguir aparcar davant la porta dentrada, just davant la biblioteca. LAbril era daquella mena de persones que podien aparcar a primera línia de platja a ple mes dagost i al centre de qualsevol poble un dia de mercat. Va accionar el fre de mà, va redreçar el retrovisor i shi va fer una última llambregada abans de baixar del cotxe. Pantalons de pinça foscos, jersei dun marró pujat i una jaqueta de punt. La veig caminar amb determinació. La llum del sol centelleja en els seus cabells llisos i daurats. Núvols amb panxes grasses decoren el cel. Li veig els ulls àvids i el pas ferm de qui sap cap a on va. Busca alguna cosa dins la bossa. En treu un paquet de Marlboro rebregat i el Zippo daurat de les vores gastades. Encara el conserva, li nagrada laroma. Encén una cigarreta i sespera sota larc de la porta.
Ella sempre arribava abans. Des que havien començat a sortir, mig any després que lAbril el veiés per primera vegada caminant pel passadís, carregat de llibres i amb la bandolera de pell gastada, havien agafat el costum desperar-se i entrar junts a ledifici. Sabraçaven i es besaven. LAbril samarava de lolor despígol de lAdam, li estirava els pèls de la barba i li buscava els llavis. LAdam era molt alt. I et venien ganes de tirar-thi a sobre, que et rodegés amb els braços i et protegís de les inclemències del món. Quan et mirava et feia la sensació que a la terra només existies tu. Era amable i de veu suau. Inspirava confiança. Per això, anys després, quan ens vam escriure aquelles cartes, jo tenia la sensació que els meus sentiments quedaven ben protegits.
Però aquell dia lAbril no es va llençar als seus braços. Dos gestos absents de lAdam li van frenar limpuls. Dos gestos petits, imperceptibles per a algú que no fos la seva parella i que no fes quatre anys que lesperava cada dia sota larc de la porta dentrada de la universitat. Quan lAdam veia lAbril de lluny, esperant-lo, aixecava la mà esquerra, tot somrient, i amb la dreta es pentinava enrere els cabells. I aquell dia de maig lAdam no va fer ni una cosa ni laltra. I aleshores lAbril va entendre que alguna cosa no anava bé. LAdam sacostava i no somreia. Premia els llavis i inclinava avall el cap. Ascendia a pas lent, com si volgués demorar la trobada. LAbril va absorbir el fum de la cigarreta i sel va empassar.
Què passa?
No es van abraçar, no es van besar. LAdam li va agafar la mà. Respirava fatigosament per lesforç de la pujada. LAbril va tancar els ulls. Lolor despígol barrejada amb lolor de pell de la bandolera de lAdam.
Nina, aquí no. LAdam li va col·locar un ble de cabells rere lorella. Anem al bar.
I així va ser com, després de quatre anys duniversitària, lAbril es va perdre la primera classe per voluntat pròpia. No fallava mai. Ni per un refredat, ni per una grip. Complia els horaris com una interna en un orfenat. En aquella època ja es manifestava aquella tenacitat que anys més tard la mantindria amb vida.
LAdam la va agafar per lespatlla, ella li va encerclar la cintura i van baixar en silenci. Veig lAdam amb el solc vertical denmig de les celles més profund i lAbril amb els llavis prims, amb el rictus de la boca en forma de «u» al revés. Els veig asseguts a les cadires metàl·liques de la terrassa del bar del campus, lAdam fent giravoltar el paquet de tabac entre els dits i lAbril resseguint una línia imaginària de la taula. Veig lAdam omplint-se els pulmons daire.
Saps aquella sol·licitud que vaig enviar?
La sol·licitud. Aleshores lAbril hi va caure. Va recordar una tarda que van fer lamor. Com lAdam li deia tens la pell de sorra fina i li resseguia el melic amb la punta de la llengua. I ella li demanava que seguís, sobretot que seguís, i ell sentretenia perforant-li lenteniment, saps quin és el meu somni? I ella després, després, i ell li agafava les natges i mentre shi acoblava li explicava a cau dorella que volia viatjar a Alaska i anar a pescar. Després, després. Vull notar el glaç a la pell i fer vida en un vaixell. Després, després. Olorar el peix fresc. Ho saps, que el salmó salvatge és més vermell? Després, després. I després, asseguts al llit, nus, lAdam va explicar a lAbril que somiava una feina que el lligués amb el mar.
Però aquella primera sol·licitud es devia perdre a lestret de Bering. No en van parlar més. Quan lAbril anava a visitar lAdam al seu pis de trenta metres quadrats i es passejava per les rajoles esquerdades fins a la seva habitació, comprovava com anava creixent la col·lecció de llibres marítims i navals. Però mentre la biblioteca augmentava, ella donava per descomptat que lamor entre ells dos superaria les quimeres àrtiques de lAdam. Fins al dia que ell va enviar una nova sol·licitud i li va dir, amb els ulls encesos, vindràs amb mi, oi, nina? Ella li agafava els cabells i el feia callar a petons.
Aquell dia de maig va resseguir el cendrer amb la cigarreta una vegada i una altra. Fins que la va apagar. Va aixecar els ulls cap al cel. Els núvols shavien dispersat. Aleshores va clavar la mirada en la de lAdam. Les ninetes li havien crescut i ella podia veure dues Abrils petites en els ulls del seu amant.
Than contestat?
LAdam va moure tres mil·límetres el cap, de dalt a baix. Va agafar el paquet de Marlboro i va estirar una cigarreta amb les dents.
Mhi podria incorporar cap a principis de lany que ve.
Ella li va posar un dit davant els llavis. Però ell va continuar i li va fer la pregunta que ella tant temia.
Vindràs amb mi, nina?
LAbril es va emmirallar en aquells ulls grans i molls. Tenia la sensació que, si shi tirava a dins, sofegaria.
LAbril i lAdam devastaven la vida enfilats dalt un tren de mercaderies. Tots dos posaven la banya en projectes quimèrics, sense miraments. Tothom tenia clar que si algú havia destar amb lAbril era lAdam, i que si algú havia de viure amb lAdam, aquesta era lAbril. Jo mateixa men vaig adonar aquell dia al passadís, lAdam amb la gavardina verda i carregat de llibres. I si aquella tarda damor lAdam havia confessat a lAbril el seu desig danar a pescar llagostes gegants a Alaska, lAbril hauria dhaver arrufat les celles. Bé, potser aquella primera vegada no. Però, i la segona sol·licitud? Per què es va negar a veure levidència, lAbril?
7
Les vacances són per fer net. Eliminar carpetes de lordinador. Posar dins una bossa descombraries de les grosses aquell jersei de llana amb els punys donats, els pantalons que ja no et passen més amunt de les cuixes i labric amb la marca duna cremada de cigarreta. Llençar una col·lecció de petxines que vas començar i que no thas mirat mai. Neteja. Somniar que set crema la casa perquè puguis tornar a començar, un somni que posa en evidència un desig latent. Encendre, purificar. Com ho faria, això de calar foc als poemes? A casa, a dins la pica de la cuina? Mels emportaria a algun lloc? Al bosc? Al costat del mar? Prepararia una cerimònia amb espelmes i encens? Penso tot això i veig lAbril, allà dalt, apartant els núvols perquè li pugui veure el somriure irònic.