De moment, aquest matí, he tornat a posar al fons de larmari els poemes i els diaris. Però he deixat a la vista les fotos dEivissa.
Ahir la Ruth em va enviar un whatsapp dient que avui havia de baixar i si fèiem un cafè. Jo de seguida li vaig posar lemoticona del polze cap amunt, i ara que lestic esperant en aquest bar darcs i parets de pedra sento com si mestiressin lestómac amb els dits. Vull tornar a casa, amb la Clara, i fer plans per a aquestes vacances. Em fa mandra haver de parlar de mi. I encara em fa més mandra que em pregunti pels poemes i pel coi de carta que vaig enviar. He arribat dhora i ja tinc ganes de marxar. Què muneix a la Ruth més enllà duns records diluïts com una tinta que sesborra?
Mhe assegut a la taula que dona al costat del pati exterior. Els potos, dun verd exagerat, descendeixen per les parets. Mencanto en la diferència de color entre les fulles que neixen, dun verd clar i lluent, i les fulles que ja fa temps que hi són, fosques i en forma de cor. Sacosta el cambrer i em deixa el cafè damunt la superfície de marbre polit. És un home alt, prim, de cabells grisos i que sempre he vist amb una camisa negra. Mencisen els seus gestos delicats. La manera com col·loca el cafè damunt la taula. El detall de la galeta. I que sempre somriu. De vegades la vida és tan simple com aquest moment únic dun cambrer que somriu quan et serveix un cafè. En aquest temps que sempre fuig no hi ha espai per a gestos delicats ni per a cafès amb amigues, ni, encara menys, per a una amiga remota que ja no saps ni qui és.
Quan em disposo a treure de dins la bandolera la novel·la que llegeixo, arriba la Ruth. Alta, apersonada, avui va tota de rosa. Abans de petonejar-me, marriba la fragància de terra i de pi després de ploure. Obro els narius. Ensumo aire fresc. Deixa un munt de carpetes sobre la taula.
Què prens? em pregunta.
Un cafè. Descafeïnat. Mirat els tes. Nhi ha un de cítrics amb taronja que és deliciós!
I, ara, de què parlarem? Del temps? Li pregunto si encara conviu amb la francesa de la casa rural? Si han adoptat o parit una filla? Torna el cambrer delicat. Ella li demana el te amb cítrics. Mira el pati exterior i després em mira a mi. Sha canviat el pentinat i el color, ara porta els cabells estirats i tenyits de negre. Li fan joc amb les ulleres i els ulls i contrasten amb el jersei de llana rosa i els texans fúcsies. La Ruth dabans no portava totes aquestes capes. Em costa reconèixer-la.
Treu el tema de les lectures. És hàbil: sap com trencar el gel. Millor parlar de llibres que no pas don som i què fem. La Ruth, a la universitat, senfadava amb mi perquè guixava les vores dels llibres amb tota mena danotacions i subratllava amb llapis de punta gruixuda. Sembla que hagis de foradar la pàgina, em deia. El seu objectiu era evitar que el llibre semblés que shavia llegit, el conservava net com si lacabés de comprar. Jo li deia que traspassava la meva ànima als llibres. Si sabés que ara els guixo en bolígraf... Si algú deixa un llibre net vol dir que és una persona democions contingudes?
Miro de no distreurem i fixo lorella en el que mexplica: la seva última adquisició literària, una història, diu, sense concessions i amb un punt de gir al final de la primera part que deixa sense alè el lector. Un estil preciosista. El paisatge com un protagonista més. Penso que no ha perdut gens la facultat de saber explicar el que llegeix. Parla i no para de mirar-se el rellotge. I quan em pregunta què estic llegint, em venen ganes de riure. Si és que soc inoportuna. Però no tinc temps dinventar-me un altre llibre. Li explico que llegeixo una història duns personatges que hereten els papers del seu amic mort. I que el personatge protagonista persegueix lamic mort però també la novel·la que se li resisteix. Emmudeixo. Madono que macabo de descriure a mi mateixa i mespanto. Una cosa és saber de què va el llibre que llegeixes, i laltra, explicar-ho en veu alta i, al mateix temps, entendre-ho.
La Ruth magafa la mà. Em sobta aquest gest de tendresa.
Si fa no fa com tu, oi? Com va la novel·la? Una llambregada al rellotge una altra vegada. Té pressa? Escolta, laltre dia em vaig atabalar una mica i em sembla que no vaig tenir prou en compte els teus sentiments i el que això, vull dir tot això dels poemes, ha suposat per a tu. I haver-me denviar aquell paperot a mi.
El bar sha omplert de mares, pares i mainada. El cambrer, sol·lícit, desplega tot un arsenal de jocs de construcció de fusta.
Mira, jo amb això del llegat he passat moltes fases. Engego la lletania: Al principi mhi vaig llençar com una boja. Esperava com una mena de revelació, saps? No ho sé. Algun poema que em donés una visió nova de lAbril dels últims anys.
Obro la finestra dun record i em veig asseguda en una terrassa duna plaça rodona i empolsegada plena de til·lers al poble on va néixer lAbril. He quedat amb el seu germà. Em porta una caixa de cartró i em mira amb els ulls blaus aigualits. El vent li despentina els cabells fins i rossos. Mexplica que lAbril li va dir que, si mai li passava res, em donés aquesta caixa. Hi ha uns poemes, em diu, i unes llibretes. Feia temps que la meva filla lajudava a picar a lordinador uns poemes, mexplica. Són aquests, impresos. No sé on és la còpia de lordinador. És això, li dic, i li ensenyo la carta rosa pàl·lida dins el sobre blanc. El germà de lAbril té la cara descolorida i va sense afaitar. Li confesso que em sento confosa. I que no sé si estic preparada i que no sé, tampoc, si estaré a laltura. Ell em diu: fes el que sentis, fes el que et digui el cor. I encara no sé, quan em diu això, que aquestes paraules plenes de pols i perfumades de til·ler em perseguiran uns quants anys, tots els anys que dura un dol persistent.
Continuo explicant la història a la Ruth, ara que ja he engegat. Un dia després que el germà de lAbril em portés la caixa amb els poemes de lAbril, soc a laltell i dono una primera ullada als poemes. És com si entrés a les entranyes de lAbril i em sento aclaparada perquè, mentre va viure, no mhi va deixar entrar mai, tan endins. Penso que va negar la seva mort fins al final i que, per això, no ens vam poder dir adeu. I menrabio. Segurament sense cap dret. Però menrabio perquè jo hi volia tenir una conversa i guardar-me-la, aquesta conversa, com un tresor. Per això menrabio. Perquè en comptes daquesta conversa mha deixat dherència un llegat escrit. I mentre fullejo un plec de fulls que es titula Poemes meus tinc lesperança de trobar-hi algun vers que minterpel·li directament. Els conto. Cent dos poemes. Miro en diagonal els títols. No sembla que nhi hagi cap dirigit a mi. Sem fa un nus a la gola. Mho llegiré tot. És clar. Ella mho ha demanat. Potser hi haurà algun poema dedicat. Potser podré entendre alguna cosa entre línies. Potser hi trobaré lAbril de carn, de fetge i dànima.
Fa poc que he entès que la meva postura ha estat egoista o egocentrista o no sé com dir-ho...
La Ruth aixeca una cella. Mescolta, mescolta de veritat.
Vull dir... Buscar-me a mi dins els poemes? Buscar-hi una pretesa Abril que no vaig conèixer? Quina paranoia, tot plegat! Són uns poemes i prou. Molt críptics.
El que no li explico a la Ruth és que a dins daquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.
I no vau tenir mai una conversa final?
No.
Miro al meu voltant. El bar sha buidat de mares i nens. Faig una llambregada al rellotge. Fa mitja hora que estic amb la Ruth. Ella també mira el rellotge i cap a la porta. I activa la cuixa dreta.