Encara fumes? li pregunto, obviant la seva pregunta.
No. Tu sí?
Faig que no amb el cap. Ella menfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.
Vols saber què hi va escriure, lAbril, a la meva carta?
Reculo en el temps. LAbril i jo a la seva habitació. Ja no es pot aixecar del llit però encara té el cap clar. Em diu, saps, he escrit una carta per a la Ruth. LAbril és tot ulls. El seu cos sha malmès però la força de la seva mirada blava com un cel pentinat per la tramuntana sembla haver recollit tot lalè que encara li queda. Massenyala un full sobre lescriptori i em fa un cop de cap perquè el llegeixi. Li suplico que no lenviï. Però lAbril em demana si el puc posar en un sobre i enviar. No em puc aixecar del llit, em diu. Obre els braços i assenyala levidència. I mira cap a la finestra. Li segueixo la mirada i veig lolivera de la soca retorçada al pati dels veïns. Una gavina passa rabent i xiscla. I així és com em converteixo en el braç executor de la dissort de la Ruth. Però què li pots discutir a una amiga que està a punt de morir i té una convicció tan ferma? Podria haver enganyat lAbril i no enviar la carta. Però ho vaig fer. Sí, ho vaig fer. I lAbril es va morir al cap de dues setmanes.
La Ruth dara em fa la pregunta i jo li vull dir que no cal, però abans no pugui respondre, em recita el que li va escriure lAbril. Sento que, per a ella, aquest retrobament té tot el sentit del món només per això. El cambrer ens deixa la segona ronda. Lescuma de la meva cervesa es desborda.
Lamic segur es coneix en les situacions insegures... La tia em va citar aquell poeta romà, Enni. Després em diu: No the sentit a prop aquests últims anys. Recorda aquesta frase i viu en conseqüència.
La Ruth es posa la mà al front i tanca els ulls.
Me la sé de memòria, la puta carta. Imaginat.
Mimagino les seves parpelles com una pantalla on es projecten les lletres cargolades de lAbril. Gargots amuntegats en frases que es trepitgen les unes amb les altres. Muntanyes russes de lletres.
Abans no continuï, mafanyo. Li relato lescena de lhabitació de lAbril.
Ho has sabut! Ho has sabut durant tots aquests anys...
Enfonso els ulls dins la cervesa.
Ho sento, Ruth.
Els ulls de la Ruth ara són dues atzabeges negres.
És igual, Laura, tu no tens la culpa de res. No ho pots saber. Bé, vull dir que em sembla que no ho saps.
El què?
És igual, Laura, tu no tens la culpa de res repeteix. LAbril ens feia fer el que volia, oi? Què sabia ella de com em sentia jo? I és que, a més, vols dir que té sentit, ara mateix, qui va enviar la carta?
Faig una llambregada a la taverna. Necessito deixar de mirar la cara de la Ruth. La noia del pírcing sha esfumat. Lhome dels cabells greixosos persisteix amb la sopa de lletres. La Ruth i jo. I lAbril. El bar Los Gatos a Eivissa. La noia dels llavis de sang. Records que es fan catedrals.
La cervesa de la Ruth es manté intacta. Opaca.
I el que et va dir a tu? em pregunta. Com tha anat? Escrius? I els poemes que et va deixar, què?
No sé per on començar. Començo per la part menys polèmica i li dic que sí, que escric, que intento escriure una novel·la però que em bloquejo i mencallo sovint. Però que escriuria encara que lAbril no mho hagués dit, suposo. Com es podia decidir escriure o no? Que escriure era una necessitat, encara que de vegades costés trobar les paraules. Membalo i membolico. El seu mòbil minterromp. La Ruth el mira fixament. Es decideix. Hola. Sí, sí. Vindré una mica tard. Estic amb una amiga. Fes-li tu el sopar a la nena. Sense acomiadar-se, deixa lliscar el mòbil dins la bossa. La Ruth té una filla, penso.
I els poemes? Què? Els has publicat? insisteix.
Jo ja sabia que lhi acabaria explicant. Obvio el somni de lincendi. Obvio que tinc ganes de fer una foguera i veure com les flames es cruspeixen els poemes de lAbril.
Estic a punt a renunciar-hi. Tot aquest temps que els arrossego i... els deixo. A part... Això de publicar... I ha passat molt de temps... I jo encara estic en el mateix punt.
Què vols dir que els deixes?
Que no puc més. Necessito respirar.
La Ruth calla.
Hosti, és que ella no és aquí, saps? continuo. No li puc consultar res. És estrany i és esgotador i... Quina editorial voldrà uns poemes prehistòrics que...
No cal que et justifiquis, Laura. No pots i ja està.
I tu què, penso. Vas fugir i no et vam tornar a veure mai més. Sí, sí, la carta. Però em vas deixar sola. De sobte, sembla tenir molta pressa. Agafa el mòbil i defuig mirar-me. Ens hem acomiadat amb la promesa que aviat tornarem a quedar i ens donem els números de telèfon.
Laura, mira endavant, em dic. Acaba la novel·la de la Lola. Escriu! Escriu ara que has començat les vacances! Curat amb les paraules. Les teves paraules. Escriu amb determinació, escriu amb tossuderia, fes descriure el centre de la teva vida. I tanca aquest dol.
5
La carta de lAbril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria lAbril mai més.
La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. Leixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a lasfalt shi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia lestrèpit dels clàxons i el soroll duna sirena dambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com mhavia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, mhavia dit.
Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després dencara no cinc mesos, no em creia que allò mestigués passant a mi. Estimar daquella manera. No tenamoris, mhavia dit lAbril a Eivissa. Tornam a llegir la carta, em va demanar. I mentre la llegia, la Clara bufava. Joder, la tia... No és allò... voldries... o, en tot cas, si vols, fes-te càrrec dels meus poemes. Et diu: et demano, bla, bla, bla... Sí, lAbril és així. Era. LAbril et demana coses i tu, simplement, les fas. Et demanava. LAbril shavia mort, em repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A lenterrament mhavia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena democió. Com si allò no anés amb mi.
Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se maccelerava. Llegiria lAbril, és clar que sí. LAbril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig duna persona que estimes i set mor?
Un proverbi xinès diu que lombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que lamor arrossega la mort.