Tota vida és determinant per a qui la viu, però les circumstàncies de Manuel de Pedrolo no semblen especialment singulars. Poca cosa podem deduir de les dades objectives, perquè ja hem dit que la seva trajectòria és representativa dun temps i un país, només que amb lafegitó del talent literari i jo diria de la consciència nacional crítica, que són els dos elements que formategen la seva vida. Sens dubte, Pedrolo va ser una persona peculiar, suposo que més com a resultat duna construcció introspectiva reflexió, reacció que no pas com a resposta a uns fets personals singularment agressius. Va patir com tothom que es planteja una singladura intel·lectual en una dictadura ferotge. En tot cas, Pedrolo va néixer a lAranyó, la Segarra, lany 1918. No sé quina influència té, en un marxista de pedra picada com ell, el fet que la família fos dascendència noble, tot i que vinguda a menys. En tot cas, no hi sobraven els diners. Era una família catalanista, el pare dAcció Catalana escissió duna Lliga que començava a perdre lhegemonia, cosa que connota també una certa vocació intel·lectual, elitista. Pedrolo recorda lextensa biblioteca del casal familiar, on se li va despertar la vocació literària. I aquí sacaba tot: el futur metge és colpit per la guerra i sobretot la postguerra amb un període de servei obligat a Valladolid i aquest futur queda estroncat. Lescriptor vagarejarà de feina en feina, fent una mica de tot, fins que aconsegueix de consolidar la posició literària.
Sigui com sigui, lany 1946 ja és casat i a Barcelona, en el mateix pis del carrer Calvet on viurà fins a la mort, que sescau el 1990. Un pis que compaginarà amb breus estades a la casa de Tàrrega, fidel a unes arrels que també traspuaven en la seva fonètica. En el despatxet que lacull, més aviat petit, escriurà el corpus literari més prolífic de la cultura catalana, només reptat, potser, per lobra també ben nodrida de Josep Maria Espinàs o Maria Aurèlia Capmany, que són gairebé de la mateixa quinta i que també van haver de guanyar-se la vida sumant peces diferents: novel·les, traduccions, articles, assaigs. Auster com era, el despatx de Pedrolo no va variar gens al llarg dels anys: al mig hi havia una taula escriptori quadrada, no gaire ampla, amb els costats obturats de manera que les cames no es veien. Una taula de fusta fosca. A lesquerra, segons seia el visitant, una finestra; a la dreta, una prestatgeria de llibres. Era on Pedrolo rebia les visites, ell repenjat en la seva butaca, a vegades creuant les mans per darrere del clatell, estirant-se, i laltra persona a la distància que marcava el moble central. Sobre la taula, el cendrer, infaltable aleshores, infatigable. Sobre la taula també, la màquina descriure, els folis escrits en un costat. Semblaven dir-li a la visita, ep, mestàs privant de fer la meva feina.
Però Pedrolo era molt amable amb qui li demanava hora, com si fos una obligació intel·lectual: suportava entrevistes (també escolars), preguntes, consideracions. Escoltava tothom potser no tothom, shi interessava, contestava. Era molt més cordial del que aparentava, del que circulava com a retrat del personatge. Qui no el coneixia, el tenia per extremadament esquerp; qui el freqüentava, el sabia generós i loquaç, inquisidor a estones mirava fixament mentre escoltava, amb un somrís gens difícil. Una anècdota: quan el 1984 Josep Maria Espinàs va estrenar el seu programa dentrevistes Identitats, a lacabada de néixer TV3, Pedrolo va declinar-ne la invitació, malgrat que amb lEspinàs havien estat companys de brega literària, vull dir que van debutar gairebé alhora i es coneixien bé. Per què es va negar a assistir a un programa seriós, ben fet, cordial i que podia reblar la popularitat que començava a decaure? No ho sabem. Pedrolo era repatani i obert a parts iguals.
La primera novel·la, Pedrolo la publica als anys cinquanta. El règim ha obert una petitíssima escletxa en la prohibició deditar en català i alguna cosa pot circular, a partir deditorials voluntaristes que intenten recuperar clàssics no sempre sautoritzen o donar a conèixer nous autors. Que són vistos com un miracle. De fet, el procés de substitució cultural ja sha consolidat prou com perquè la cultura catalana sigui una anècdota i prou. La gent sha acostumat ben de pressa a llegir en castellà i tot el parament de la cultura republicana, que era duna enorme solidesa i dun futur incontestable, se nha anat en orris, sha esfumat. Es troba a faltar però ningú hi dona un duro.
Això no va ser casual, va ser induït: va ser part duna programació conscient per part del règim i segurament inconscient en la intenció daquells que ho van fer possible. Dir això és tant com assenyalar directament el nucli intel·lectual que es belluga al voltant de la revista i editorial Destino, plataforma de la nova literatura espanyola, que de seguida va guanyar un merescut prestigi de plataforma cultural liberal; Planeta va fer el mateix amb la literatura popular, una doble envestida difícil de contrarestar amb el record duna literatura ara prohibida. Es va trencar lhegemonia natural de la cultura catalana, que vol dir que es va acabar la fidelitat de la gent a la pròpia reflexió, al mirall, i la dels nous escriptors envers la llengua catalana. La societat va començar a ser interpretada per un altre prisma, amb un altre dring, i se la va incloure dins del paquet més gros de la «cultura espanyola». És una alienació amb tota la regla. Diversos autors que escrivien naturalment en català van canviar de llengua per poder continuar la feina creativa. Tanmateix apareixen, escrivint en català, nous noms, poquíssims. Entre els qui surten de lou hi ha els tres que hem esmentat més dun cop: Pedrolo, Capmany i Espinàs. Tindran trajectòries molt diferents, els tres radicalment catalanistes, els tres radicalment demòcrates, els tres compromesos a restituir la respiració a una cultura ofegada. Compromesos amb la llengua i amb el país.
Pedrolo és, sens dubte, el de més difícil encaix. És curiós com un home que escriu perquè el llegeixi tothom, que es posa com a condició ser clar i pedagògic no sempre ho serà, que no vol plantejar dificultats artificials al lectors, és el més reticent a integrar-se en els cercles resistents de la postguerra. Ell mateix relata com, obligat per les circumstàncies, va provar de freqüentar el domicili de Carles Riba on se celebraven aquelles tertúlies de diumenge a la tarda on sintercanviaven estratègies literàries i perspectives resistents. No hi va haver manera: no era el seu món. Va trobar que aquells eren uns intel·lectuals pomposos i estirats, burgesos en definitiva, noucentistes fora dèpoca, amb els quals compartia el catalanisme però no la visió diguem-ne de classe. O de cultura.
És curiós però ni lEspinàs hi anava ni ho feia lAurèlia, la qual cosa significa que la nova lleva buscava camins diferents, precisament perquè no tenien memòria «dabans», ni relacions personals prèvies a lensulsiada. Eren un món nou que sobria pas. Sí que tots tres es plantejaven una carrera literària llarga, no podien saber si productiva o no. Espinàs ho ha explicat bé: la dictadura era complicada per als polítics però no tant per als escriptors, perquè la feina descriure és solitària i casolana; després es publica o no es publica, però lobra es pot fer amb circumstàncies adverses. LAurèlia ho diu duna manera més vital: dacord, afirma, això era un desastre, però teníem el mar, el sol, la pell de laltre La vida, que sobre pas, i que potser explica la tossuderia literària daquesta gent. Ara bé, dic jo: tot es pot fer, però no és just, ni fàcil, ni promissori. A un llibre li calen els lectors.