No és veritat.
No les va deixar?
No pas com vostè es pensa. Men vaig haver danar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.
Ah! Però ella...
Sí, ella. Què en deia, dell? En deia alguna cosa? Nhavia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:
Què en deia, ella, de mi?
Tornaria a fer aquesta pregunta al cap duns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona saclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:
Res. No en deia res a ningú.
Però vostès...
Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.
Més sestimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions damagat della entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal sobria i ella davallava lescala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...
Totes llevat della, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a laltra banda de la frontera, sassegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?
Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home al costat de la mare, o només lavi, que era això, lavi, és a dir, el pare de la mare, una anella de la cadena, una anella necessària, però no aquella per la qual la noieta preguntava i en la qual devia pensar sovint quan les altres criatures de la seva edat deien: el pare és escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no lhavien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...
Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més duna, la que li va enviar des del front, després dhaver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i lagafà de sorpresa perquè no li nhavia dit res. I ella encara era més bonica de com shavia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com lhavia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia sallargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per lendemà i lendemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no shagués amagat cap vegada.
Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, daquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li nhavia dit res: lamiga shavia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.
Van criticar-la molt, és clar.
Ho deia la portera, i va mirar-se-la com si ara la descobrís per primer cop. Dintre seu encara hi havia la filla i la Victòria, totes dues abocades damunt la foto, i les cartes, i el primer encontre, i totes les cites posteriors, i lamor quan es van mirar despullats per primera vegada i ell se la va endur, tota enrojolada, al llit mercenari, mentre mentalment lin demanava perdó, incapaç com era de resistir la urgència del seu desig gairebé adolescent. Assentí:
És clar...
I ho volia trobar ximple, i ella també devia trobar-lhi, perquè va plegar els llavis com si anés a riure, però en lloc duna rialla era una ganyota, un rictus de vella despreocupada ja de les enraonies, de les males llengües que potser també sacarnissaven amb ella des que els fills lhavien abandonada.
Va escurar-se la gargamella i feu un gest per llençar la cigarreta escales avall, però va veure que no hi havia cap punta i, sense completar els moviments, tornà a mirar la vella, la qual no shavia adonat de res ni es fixà que se la tornava a posar a la boca i, tot seguit, novament entre els dits que laguantarien fins al final, sempre apagada i massa curta per pensar a encendre-la abans de dir adeu a la dona i deixar aquella casa on acabava dentrar per primera vegada, no més enllà de la llotgeta on la vella muntava la seva eterna vigilància al llindar de lespai misteriós i desconegut per sempre que es prolongava cap als pisos.
Va parlar precipitadament, potser per amagar la seva confusió, passant per damunt dels mots de la dona i de tots els seus rumiaments de vella que tenia vint-i-quatre hores diàries a disposició de les seves cabòries, allí asseguda, dient bon dia, passi-ho bé i bona nit als veïns que entraven i sortien, indiferents i potser fins i tot una mica odiats perquè li pagaven una misèria.
I no em podria donar cap orientació per trobar-la?... Vull dir aquesta amiga de la Victòria.
Infinitament pacient, la vella només va repetir:
Lúnic que sé és que deu viure a prop. Ara potser ja deu fer quinze dies o més que no lhe vista. Sí, i tant!
Però de segur que la tornarà a veure...
Potser sí.
Li ho podria preguntar..., no li sembla?
I aleshores va fer lequivocació, però ell no ho sabia. Perquè es va ficar la mà a la butxaca, es va treure la cartera, va obrir-la sense deixar la punta de la cigarreta i va vacil·lar breument entre dos bitllets, un de vint-i-cinc i laltre de cinquanta, com sospesant quant valia aquell favor, en el supòsit que ho fos o que pogués ser fet, ja que al capdavall tot depenia daquella noia, de lamiga. El favor no tenia preu i ell sobstinava a donar-lin un, ignorant que la portera ho comprendria més bé i, pobra, vella i desvalguda com era, no mostraria pas aquesta gasiveria a què ell estava acostumat. Perquè quan a la fi, maquinalment, va decidir-se pel de vint-i-cinc i lhi allargà, gairebé avergonyit, dissimulant-lo, mig dissimulant-lo entre el palmell i els dits, ella va allargar la mà, no pas per prendrel, sinó amb un gest com escandalitzat, mig ofesa i tot: