Ja em semblava que la seva cara mera coneguda...
Però ell ja no sacontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moures de lloc, potser perquè no trobava la manera dacomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:
Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?
Deixim comptar... La guerra es va acabar lany trenta-nou...
A labril.
A labril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a lestiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...
Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però don ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i laltre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, duna manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.
Deia que al setembre...
No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries, camp de concentració, presó, exili o, pitjor encara, el desarrelament i la mort? Per què parlar-ne, per què, vella?
Sí, és quan va tornar... I ella ja lhavia tingut potser feia un mes o tres setmanes; una noia petita i tota peluda que gairebé feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...
Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell sen va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no allò havia de ser més una temença que una esperança, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, lhavia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat desquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des don ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella shagués adonat daquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per lamor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars? la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap duns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan safanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella sen devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare daquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:
Sí, ha de ser filla meva.
La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.
Ningú no pot dir el contrari; és pastada.
Cal que la trobi.
Ho va dir ben simplement, però la vella no shi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, duna noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, duna part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.
Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...
Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:
Ai, fillet!
I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font dinformació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, sengegués de nou i, retrocedint dany en any, detapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se nanaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res della, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...
Pensi, faci memòria...
Li escrutava els trets, en lombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.
Conec una noia amb la qual eren amigues...
Si hagués estat un home shi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, ladreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver dacontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.
Qui és? On viu?
No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.
Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.
Per què li interessa tant?
Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:
Si les va abandonar...
Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni lun ni laltre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se nanava no tornaria a veurel (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no shavien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que lordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb lEllen i oblidant lúnica persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir:
No és veritat.
No les va deixar?