A mesura que passen els dies, se sent més a prop de lobjectiu, simagina larrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles damagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir lhonestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de lamor.
Una freda nit de gener, quan queden pocs mesos per a la inauguració de lexposició que endeutarà la ciutat, però que també la distanciarà de lantiquada Espanya, en Belzebú planifica els darrers detalls del seu pla des de les golfes de la Delfina.
Dotze del migdia: en Belzebú travessa la palissada de les obres. Dotze del migdia i dos minuts: la víctima treu els productes per als cabells de la bossa dels fulletons. Dotze del migdia i tres minuts: en Belzebú sarrauleix rere un tronc, que ell mateix ha transportat expressament els dies anteriors, amb fatiga. Dotze del migdia i set minuts: arriba lalcalde conservador Francesc de Paula Rius i Taulet, amb set minuts de retard. Dotze del migdia i vuit minuts: xiulets dels treballadors, defensats pels membres dels sindicats i que compten amb el suport dels polítics contraris a lexposició, com és el cas de Valentí Almirall. Dotze del migdia i nou minuts: rebombori general. Dotze del migdia i onze minuts: atac a la víctima, liquidació de la víctima. Dotze del migdia i vint-i-cinc minuts: neteja del pèl i de les ungles amb un llepat rítmic, perquè no quedin rastres de la matèria gris de la víctima. Tornada a casa. Roncs innocents a la Delfina.
Mentre en Belzebú, el sanguinari i atroç Belzebú, està orgullós del seu detallat i escrupolós pla, algú lagafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa i de vida del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal den Bouvila? Tot i que el darrer record de lhabitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...
- IV -
Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella dallà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia daquells nens: sempre estan cansats. Per culpa daquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops descombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, mamago sota lúnic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a lhabitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!
- V -
Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a lolor de sec, de fum i de xivarri.
Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de lorde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen dun lloc a laltre impetuosos.
Durant lestrèpit sord que sha produït poca estona abans, el gat sha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. Saixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.
Distingeix dos cossos que ballen, units lun a laltre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no nestà segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés duna broma macabra.
I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és lhome qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i linciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.
Lhome, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions damnistia i el suport dintel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar lexcarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se la ciutat de les bombes [...], sinó la ciutat del perdó».
La nina de teles i pell, la monja Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a lentrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i lexèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García lha agafada i lha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i sen mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.
Les flamarades sarrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries den Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.
Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, den Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.