- VI -
Existència no documentada. Si tenim en compte lestudi de lesquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se dun dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, lany 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.
- VII -
Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, sha portat bé el dolentot den Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. Tentenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res daquest món. Veniu aquí, va. He dexplicar-vos tantes coses...
No imagineu quina delícia que és tornar a casa després dun dia llarg. Lolor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, sens inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on sha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber don ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després sacostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...
Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça dEspanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no tagrada. Si lhaguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades que ha dit! I encara té el valor de presentar-se a Barcelona, després de totes les injustícies. Però no hi pensem, no... Endevineu amb qui hi he anat? No? Amb lEduard Fontserè, el Fontserè! El recordeu? El director del Servei Meteorològic. La bestiola de la Montse sempre li para trampes, pobre Eduard, precisament a ell, que no faria mal ni a una mosca. Ah, i ens hem creuat amb el fill den Domènech i Montaner, també arquitecte. Mmm, com es deia? Pere, això mateix! Sha tornat cregut com una mala cosa, perquè ha fet el projecte de lestadi i de part del Palau Nacional. Lhauríeu de veure: no feia altra cosa que repetir que aviat reprendrà la feina del pare a lhospital de Sant Pau... Uf!
Però bé, tornem a nosaltres. He passat a buscar lEduard per lAteneu Barcelonès i des dallà hem fet una bonica passejada pel Barri Gòtic. Sí, el Barri Gòtic és del 1911, sanomena així des de larticle den Ramon Rucabado. No facis aquesta carona! Ja ens hi hem acostumat, estimat Quim. Lhome és un animal de costums... Vosaltres, els gats, no feu bromes, oi? Així que resignem-nos: el Barri Gòtic ara es diu Gòtic i ha de semblar gòtic... Vet aquí com sha inventat!
Amb el Fontserè discutíem de números, de quant ens costarà aquesta exposició massa, massa, massa diners, quan hem vist una parella de france... Montse! Què passa, has sentit parlar de lEduard i has vingut corrents? Bé, quedat aquí tu també. Si no vols apropar-te, ningú thi obliga, però, per favor, no miris així en Narcís.
Santa paciència! Sempre he de començar des del principi! Estàvem passant sota larc del carrer del Bisbe, aquell elegant pont amb la trífora, quan hem vist una parella de francesos amb classe. Le gothique catalan, le gothique catalan... Du treizième siècle! Quelle merveille du gothique catalan! Quin atac de riure, amb lEduard! No ens hem atrevit a dir-los que fins lany passat no hi havia cap pont, que sho ha inventat tot la Societat dAtracció de Forasters juntament amb en Joan Rubió i Bellver, que la plaça del Rei tenia dues escalinates i que a sobre el Saló del Tinell hi vivien els morts de gana. Et fa riure a tu també, oi? I que, fins fa cinquanta anys, la catedral era baixa i rabassuda i, com cantava Verdaguer, sòbria i severa. Res a veure amb el Gòtic! Aquesta ciutat lhem reinventada de cap a peus.
Què vols ara, Montse? Va, para de bufar! Com pot ser que thagis tornat tan insuportable? Inquieta, llunàtica i esquerpa. I no moguis la cua, que ja the vist!
A veure... On mhavia quedat? Ah, sí, a la inauguració de la plaça dEspanya. Quanta gent. Dues-centes mil persones. El dictador. Però hauríeu hagut de veure com sha transformat! Un dia daquests agafarem un taxi com cal i us portaré a descobrir el Palau Nacional, el Poble Espanyol, lEstadi Olímpic, la Font Màgica. Estic segur que tu, petitó, et divertiràs amb els brolls daigua. I que a tu, Quim, tagradarà el Palau: és immens, majestuós, de color ocre, igual que tu... De fet, avui ho pensava: que gran que és! Per fi podem competir amb les altres ciutats europees.
Ep, Montse, deixal estar! Si continues així, no vindràs amb nosaltres! Res dexposició, res de res. Ni tal sols la passejada habitual pels edificis de lEixample. Mhas sentit, Montse? És inútil que ara testarrufis així! Un diable, senyors! Saps quant vaig haver de pagar al taxista la darrera vegada? Incroyable! Havies esgarrapat tots els seients de pell. Ets una salvatge! Ja no et portaré a veure més edificis! Ah, ara tornes? I ronques, que múrria!
Dacord, hi anirem dilluns que ve, i tu també vindràs. Però quina monotonia, quina manca de gràcia que hi ha a lEixample! El tal Gaudí, que en pau descansi, no és un arquitecte de cases, és un arquitecte de coves! No puc entendre com hem tolerat aquesta mena dedificis. Sort que no soc lúnic que ho pensa, si no em pensaria que repapiejo. Què passa, Quim? Sí, tens tota la raó, lEixample és un desastre de proporcions bíbliques. No miolis, Narcís meu, tho ensenyaré, tranquil, i portarem una bona ampolla de xampany i brindarem per la teva primera visita fora de casa! És més: convidarem també lEduard, els altres de lAteneu i aquell jove escriptor, en Josep Pla! Magrada! Però el tal Pere evidentment que no, segur que sofendria, perquè la meitat dels edificis els ha projectat el seu pare... Tot i que, entre nosaltres, petitons, en Domènech i Montaner és el meu arquitecte preferit, magrada molt més que en Gaudí i que en Puig i Cadafalch. De totes maneres, no ho admetré mai! Mai!
Per tant, decidit: beurem i riurem a la salut daquests edificis avorrits! I serà parada obligatòria aturar-se davant dels grans: Dant, Cervantes i Milton, a leditorial Montaner i Simon. Aplaudiments, xiulets... i xampany per a tothom! Bé... A saber si un dia no es faran famosos, aquests edificis. Potser un dia seran assaltats pels besnets dels francesos extravagants davui... Impossible, oi? Us ho imagineu? Quin riure! Le modernisme! Quelle merveille! Le modernisme catalan...