La brisa de la primavera porta al terrat el cant melancòlic dels treballadors, el soroll mecànic de la seva feina, les incitacions de les prostitutes als dos costats de la Rambla, tant al Raval com al centre històric, els ecos dels acordions, els plors dels nens afamats des de les barraques, els perjuris dels condemnats des de les presons. Porta també els somnis dels milers despanyols que han arribat a Barcelona per construir limperi econòmic de la ciutat, disposats a morir per ella. Els somnis duns, les Amèriques; els somnis dels altres, la igualtat.
La nit sublima Barcelona, el seu silenci, la seva pau i el seu misteri. Callen les obres de construcció de lEixample, que connectarà la ciutat sufocada amb zones com la de Gràcia; calla lenderroc de la temuda Ciutadella, després dels fets del 1714; callen els primers trens, els venedors ambulants i els repartidors de diaris. Callen els ocells, els peixos, els morts dels cementiris de Montjuïc i del Poblenou. Tot és silenciós, la lluna brilla i la cua del gat es belluga en aquell buit.
Daquí a poques hores, milers dhomes i dones, nens i nenes, caminaran endormiscats fins a la Maquinista, el Vapor Nou, el Vapor Vell, Can Ricart, lEspanya Industrial i les altres fàbriques repartides per la ciutat, recentment privada de les antigues muralles defensives.
Barcelona és la màgia, Barcelona és el carbó, Barcelona és la veu, Barcelona és el mar.
Barcelona és la locomotora dEspanya.
I aquests núvols blancs trenquen la nit fosca destels.
- II -
Encara no les havies vistes? On eres? Van tornar ahir. La Teresa, cada vegada més bonica, i també la Júlia. No hi estic dacord: la Teresa és més bonica, i té unes mans tan delicades... El capità nestà orgullós, ho noto. Als vespres, quan tots tres estan davant lescalfor de la xemeneia, marrauleixo a prop seu, al raconet que sempre em deixa a la butaca. Ronco satisfet, mentre explica els viatges a les filles i macaricia. Mendormisco i escolto, badallo i em perdo en somnis. Ilo-Ilo, Mèxic, Nicobar, Terranova. Ilo-Ilo? Havies sentit mai aquest nom? Esclar, tu sempre vas dun lloc a laltre perseguint ratolins! Ilo-Ilo, quin nom tan estrany. Em pregunto si allà, quan bufa el vent, també hi deu haver el mar, que brilla i que riu. Hi deu haver peixos? De seguida que mestiro amb les potes enlaire, se macosta la Teresa, amb la seva maneta delicada, i macaricia la panxa mentre pronuncia el meu nom de manera divertida. El capità somriu. Em quedaria hores i hores així... Ja no és una nena, tens raó. Recordes com nera, de capritxosa? Em bufava les orelles, mestirava la cua i no em deixava mai en pau... Però la Tereseta ha canviat, tot i que segueix tenint les mans duna nena. Terranova, dius? No ho sé. El capità deu haver fet fortuna. És un de tants que van marxar cap allà, però el capità és dels bons. Has vist com et mira als ulls? I té la veu ferma i decidida. Ni tan sols la Marieta, la cuinera, aconsegueix fer-me baixar de la taula, però quan hi ha el capità... Sí, deu haver fet fortuna. Són molts els que van marxar daquí a fer les Amèriques, així és com en deien. I encara hi van, després que sels hagi negat durant molts segles. També hi va anar el net de lAda, la serventa, que plorava darrere larmari quan sen va assabentar. Ell, però, ho va fer com a ajudant, mentre que el capità... El capità va marxar com a senyor: com a capità! Mho va explicar la meva mare, a qui li havia explicat la seva mare perquè li havia explicat el seu pare. Va marxar amb una infinitat de maletes, de baguls grans i resistents plens de teixits de qualitat. I va tornar amb uns altres baguls, que desprenien una olor estranya. Bona, però estranya. Teixits secrets, xiuxiuejava tothom. I ningú podia entrar a veurels, ni tan sols el meu avi, tampoc el rebesavi del pollós. Per descomptat, a ell també el van fer fora a puntades de peu. El capità va tornar amb un munt de coses magnífiques, com una pell fosca i gruixuda o una pipa llarga que encara fuma durant els vespres boirosos, quan està més pensatiu. I sí, és clar, també la nina de drap que la Teresa va heretar de la mare, quan va morir tísica. La Tereseta la té sobre la flassada i, als matins, de seguida que obre els ulls, corro cap a ella i salto sobre el llit. Ella maparta afectuosament amb la seva maneta mandrosa, jo mesmunyo sota els llençols i li mossego els peuets. Sí, la Júlia és més fina, però no té la personalitat exuberant de la Teresa. Ni la seva dolçor. Sento que arriben. Mira com baixen les escales. La Teresa és esplèndida, tu quedat amb la teva Júlia.
- III -
Les obres de la primera Exposició Internacional són intenses a gairebé tota la ciutat laixecament del monument al «català» Cristòfor Colom, la construcció del Gran Hotel Internacional, la il·luminació dels carrers, les proves per a la presentació de les Golondrines, però al parc de la Ciutadella, que és el cor de la remodelació, els treballadors han abandonat els pics i les pales. El sou que reben és ínfim, la precarietat és màxima i els seus drets són inexistents. Sembla que els pamflets i els discursos dels anarcocol·lectivistes hagin fet efecte, tot i que un dels seus adeptes més joves, lOnofre Bouvila, ha passat gairebé inadvertit mentre ven productes que fan créixer els cabells, una activitat molt més rendible.
Gairebé inadvertit. Perquè, cada dia, el venjatiu Belzebú lobserva des del seu amagatall, darrere els arbustos, enmig de les piles de maons, sobre les branques dels arbres, camuflat com un esquirol o agotzonat darrere les pilotes de tela, que són la trista distracció dels treballadors. Cautelós i sinuós, imita el parrupeig dels coloms o el soroll dels ratolins entre els matolls perquè lOnofre no el reconegui, i és que, en absència de lestimada Delfina, no dubtaria a clavar-li una bona puntada de peu.
Encongeix les pupil·les de jade de seguida que el veu i aixeca la seva cua negra com el dimoni quan apareix a la pensió de la Delfina amb aires de camperol indefens. És un lladregot, un estafador i un mentider, res més que això. I limplacable Belzebú no suporta els hipòcrites, per això ha decidit controlar-lo. Ell era contrari al reclutament de lOnofre per part de la Delfina, no volia que li proposés de repartir propaganda anarquista: aquell ésser humà mandrós hauria de tornar allà don havia vingut. No obstant això, qualsevol esforç arquejar-se, estarrufar-se, bufar, ensenyar les dents, miolar o fins i tot escopir shavia demostrat inútil. La Delfina és tossuda i ingènua, sort que el gat sen preocupa.
De fet, després del passeig habitual amb la serventa, que exhibeix el seu caràcter a les parades del Born per obtenir algun descompte una tècnica que ha funcionat molt de temps, en Belzebú sescapoleix i arriba fins a limmens espai verd on hi havia hagut la fortalesa de la Ciutadella, seu de judicis sumaris, afusellaments i infinites condemnes a mort que el Govern central va convertir en el malson duns catalans massa exuberants. Aquell infern de cinc puntes, amb laire fètid de mort, infonia terror i respecte als ciutadans rebels. Cinc puntes, cinc urpes, cinc ungles: les mateixes que en Belzebú, per cada pota del davant, voldria clavar a les natges fastigoses i seques de lOnofre.
A mesura que passen els dies, se sent més a prop de lobjectiu, simagina larrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles damagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir lhonestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de lamor.