Ara explicava:
Encara no mhavia acostumat a veurem de color...
Què volia dir? Havia perdut el fil de la conversa? No. La noia es limitava a prosseguir loració on lhavia deixada, la continuava:
... i em trobava tota estranya.
Va contestar-li:
Estic segur que mai no et pots trobar estranya.
Era una ximpleria, però ella va riure.
Sí, sí! No vull dir que els altres se nadonessin, és clar...
I ell, sense que tingués res a veure amb la conversa, va pensar: ja ho sap, que soc casat? De sobte, li semblava que allò tenia la seva importància. Potser no shavia adonat de laliança que duia a la mà, potser... Però, sí que corro!, es va renyar. Ella probablement no havia pensat en res de res. Shavia sentit atreta i, com una criatura que era, havia seguit la inclinació del seu cor. Massa senzill, va dir-se. I aleshores va enretirar la mà de lagafador que penjava del sostre i la reposà en el respatller del seient, al costat mateix de la seva, fent per manera que lanell quedés ben visible.
La noia va seguir distretament el seu gest, però res, en el seu capteniment, no va indicar que aquell detall la impressionava. O potser no ho sap interpretar... Era impossible. Totes les noies, des de la primera infància, sabien identificar una aliança matrimonial. Tant li fa, doncs, va concloure.
Sentia, però, la necessitat urgent daclarir-ho, ni que fos per un camí esbiaixat, i comentà:
De manera que vius amb el teu pare i la germana...
Sí.
No va fer-li cap pregunta. És clar, va dir-se; per què mhavia de preguntar amb qui visc jo? Probablement no li interessava en el més mínim. O potser ja ho sabia. Podia haver-se dedicat a investigar dissimuladament la seva vida. Potser sabia moltes més coses que... Sí! No li havia preguntat, una tarda, quan tot just feia uns quants dies que assistia a la seva classe, si va passar gaire temps a França? O més ben dit, no ho preguntà; a propòsit dalgun comentari suscitat per la lliçó, va dir-li:
És clar, com que ha viscut tants anys a França!
Aleshores no hi va donar importància, però en tenia. La noia no devia haver parat de fer preguntes a tort i a dret...
El tramvia shavia aturat i tothom saixecava dels seients. Ella, precedint-lo, va desplaçar-se cap a la porta, on va esperar que baixessin dues velles i una dona amb una criatura mentre ell es quedava al seu darrere, i aleshores va saltar àgilment, prescindint del marxapeus. A baix, es girà a esperar-lo.
Bé...
Somreia. Com ara, exactament com ara, a laula. Però els quaderns i els llibres ja eren a la cartera i no podien entretenir-se més; res no justificava aquell silenci. Per dir alguna cosa, va preguntar-li:
Quina classe tens, ara?
Cap. Per avui ja he acabat.
LAlbert va penjar-se la cartera als dits i es redreçà. La Neus digué:
Fa una tarda molt bonica per passejar.
Ell va mirar cap a la finestra, com si encara no hagués tingut ocasió de fixar-se en el temps que feia. Assentí:
Sí...
I va començar a caminar al llarg dels pupitres. La noia el va seguir. Vol que li proposi que anem a passejar, es va dir. Però no ho faré. Sen moria de ganes, ho reconeixia, però... Estúpidament, com si donés una explicació, lassabentà:
Jo encara tinc la classe superior...
Però entre una classe i laltra hi havia una hora. Es mirà la cartera i va alçar-la una mica, sospesant el seu contingut, com si allò tingués algun sentit. Però només en tenia la temptació que guanyava terreny. Sempre li passava el mateix. Es feia els grans propòsits i... Apressà el pas cap a la porta, amb la noia sempre al seu darrere.
En arribar a laltre extrem se li va acudir que, si ella havia acabat, res no era tan natural com que sortissin junts. Les circumstàncies els empenyien lun cap a laltra, els obligaven a fer-se companyia... No és culpa meva, va dir-se, i sestremí, anguniejat. Però una noia que entrava va precipitar-se cap a la Neus:
Oh, tu! Precisament et volia veure...
El món es va esfondrar, però lAlbert saludà polidament mentre ella, amb la mirada desencisada, es quedava amb lamiga. Obrí la porta, gairebé sense sentir el timbre que es disparava, i va trobar-se sol, escales avall.
El taulell, de proporcions reduïdes, era a lesquerra; les taules sarrengleraven a la dreta i cap al fons del local, on hi havia un entrant que, de banda de vespre, es devia omplir de parelles. Ara, quan lAlbert hi penetrà, la clientela era escassa: tres homes a la barra i una taula ocupada. Però allí, la gent es renovava molt de pressa, com en un orinador.
Es va poder asseure en una de les taules de primer terme, al costat mateix del carrer, només separat del trànsit pels vidres, i va deixar la cartera a la cadira de lesquerra.
De primer va encendre la pipa, lentament, rumiant la seva sortida de lacadèmia, recordant la cara amoïnada de la Neus en veures interceptada per lamiga... Sacsejà el cap.
En Justí va acostar-se-li i el saludà amb la cordialitat que es mereix un vell client. Sabia que es deia Justí perquè laltre individu, de més edat, que no es movia mai de darrere el taulell, lanomenava així. Possiblement eren pare i fill, no ho havia pogut esbrinar, ja que no tenia cap contacte amb els altres clients del bar i el xicot sempre tractava el vell de vós, sense precisar.
Porteu-me una cervesa...
Tornà a agafar la cartera, lobrí i en va treure el text mecanografiat. Confiava enllestir-lo aquella mateixa tarda. No tenia ganes de corregir, no nhavia tingudes mai, però era una feina que calia fer. Tampoc no li agradava gaire de treballar a lacadèmia, si més no en aquella, on nois i noies anaven i venien, es matriculaven, assistien o no assistien a classe i acabaven per desaparèixer sense donar explicacions. Eren pocs els qui tenien constància. La majoria feien festes repetides, sobretot ara, a lestiu. I no sels podia dir res, allò no era un col·legi on es porta una llista de faltes. Hom considerava que tots eren prou grans per fer el que més els convenia.
Va obrir el quadern i es va treure la ploma de la butxaca. En Justí retornava amb la cervesa i va deixar-la en un costat sense dir-li res, respectant la seva feina. En va beure un glop i, absent, llambregà els altres clients. No nhi havia cap dinteressant. Gent jove, un vell, una parella... Com sempre. La mena de gent que sacostuma a veure als bars.
Va posar-se a la tasca i pensà: em cal fer tres pàgines per pagar la cervesa. Hauria pogut estalviar-se aquella despesa si shagués quedat a la sala de professors, com feia el vell Flema. Però lambient era mesquí i la presència del professor de matemàtiques no el millorava pas.
Llegí el primer paràgraf del capítol i, una darrere laltra, va haver desmenar tres construccions defectuoses. Aquestes entrades el posaven nerviós. Va beures un altre glop de cervesa i recordà que, abans dacceptar aquella feina de corrector destil, havia vacil·lat una mica. Per dos motius. De primer perquè no estava gaire segur de sortir-sen bé, cosa que demostrava que era massa modest. Laltre, perquè era una feina mal pagada. En dir-li el preu, lArtigues va observar el seu moviment de sorpresa i explicà: En tenim que encara treballen més barat, a pesseta. En aquestes condicions, és clar, no veia per què a ell lhavien dafavorir amb un suplement de quaranta cèntims, però laltre va puntualitzar: Són gent en la qual no podem confiar gaire. Vull dir que ho fan a hores perdudes, i mai no saps quan acabaran.