Doncs, ves, perquè vós, vostè...
Fou aleshores que va proposar-li, novament, amb aquella espontaneïtat:
Digues-me de tu.
No li venia de nou, car no manifestà cap mena de sorpresa ni dastorament. Daltra banda, fou prou discreta per no aprofitar-se a lacte de loferiment. Va dir:
Jo... Bé...
Ell va raonar:
Oi que jo thi tracto?
I es va adonar que era un error; ella hauria pogut contestar-li amb tota naturalitat: No és el mateix; vostè és més gran... Però no ho va dir; ni devia acudir-se-li. Sense alterar la seva expressió, digué:
Sí, però...
Ell es va voler castigar per haver-li posat amb safata una resposta desagradable, ni que ella no lhagués aprofitada, i sinteressà:
Et faig respecte, potser?
No és això. No pas daquesta manera...
Doncs?
La provocava. No es podia pas interpretar daltra manera. Per què shavia dit, en aquest cas, que al principi la iniciativa fou della? Hipocresia? El cert és que en cadascun daquells mots la buscava... Però no és això, va dir-se ara; em somreia per fer remarcar la seva presència, va matricular-se a la meva classe a mig curs, em va seguir al tramvia. Si no hagués fet res de tot això... Evidentment, aleshores no shi hauria fixat mai. O només com podia fixar-se en qualsevol xicota més o menys agradable de mirar. Ella havia cercat les avinenteses, doncs, i instintivament, un cop creades, confià en la seva experiència de mascle que devia conèixer el camí, la manera...
I la conec?, es va somriure. Mai no hi havia pensat, perquè era un home senzill i considerava les coses amb senzillesa. Però era veritat, la coneixia. És clar que mhauria pogut negar a entrar en el joc!, va dir-se seguidament. Es consolava dhaver-hi cedit amb el pensament que, duna faisó o altra, ella també hauria acabat per descobrir què li calia fer. Probablement algun disbarat, és a dir, alguna ximpleria, com, per exemple, escriure-li, o declarar-se-li amb paraules exaltades, tota vermella i alhora apassionada i desvergonyida com només ho pot ser una dona. Ell li havia evitat tot això, i sho havia evitat, ja que tampoc no li hauria estat agradable.
Doncs?
Ella callava, no perquè no veiés que lAlbert li posava els dits a la boca, sinó perquè no satrevia encara a mossegar. Adoptava el capteniment melindrós duna veritable dona. No devia saber ben bé què volia, o com ho volia. O, més possiblement, la torbació que li produïa haver atès els seus propòsits no li permetia de donar una resposta raonable. No hi havia cap resposta raonable.
Al cap duna estona, va dir:
Ja ho faré.
Què faràs?
Dir-li... dir-te de tu.
Ell va somriure.
Ja ho has fet.
El tramvia saturà en sec i la noia fou projectada contra seu mentre assentia:
Sí.
No es va moure, però va riure una mica, tota nerviosa.
Aleshores ell sadonà daquella senyora que els observava amb tanta atenció, com si sospesés quina mena de relacions podien unir-los. Les ulleres que duia accentuaven la seva impertinència. Va separar-se una mica de la Neus i, novament, va tenir aquella sensació estranya dhaver-se dedicat a fer proposicions deshonestes a una criatura. Fou en aquell moment que pensà per primer cop amb tota consciència: podria ser el seu pare... I es va espantar una mica per totes les implicacions que sen seguien. Quines il·lusions es feia, què desitjava, què esperava della? La resposta era unes ganes vehements dabraçar-la, dendur-se-la lluny del tramvia, en algun indret on la pogués besar. Tenia els llavis plens i vermells, ben dibuixats. Encara no deu haver-la besada ningú, se li acudí entre un remolí democions contra el qual lluità mentre se separava una mica més de la noia i tornava a mirar la vella encuriosida. Però entre ells dos hi havia un silenci còmplice, sobretot perquè la Neus no li treia els ulls de damunt.
No està bé, va dir-se, no està bé; és una col·legiala. Va cercar quelcom dimpersonal que permetés una conversa menys perillosa, però només va trobar aquesta pregunta:
I quan acabis... Vull dir si ja tens alguna col·locació en perspectiva...
No. Però això serà fàcil.
Vols dir?
Al diari cada dia hi ha molts anuncis que demanen noies, mecanògrafes, secretàries... El meu pare voldria que entrés on treballa ell, però jo...
El pare! Allò introduïa un element nou. No sabia res de la seva família, ni li havia passat pel cap que tenia pare i mare i potser germans. I què?, va dir-se. No els he de conèixer mai. A ella mateixa la perdré aviat de vista. A desgrat daixò, va continuar preguntant-se quina mena de gent devien ser. Probablement, petits empleats, persones modestes. Ella anava ben vestida, sí, però com hi van tantes noies. La roba que duia, escaient i tot, era senzilla. Va fer:
A tu no tagrada, ja ho veig.
No. És una casa de productes químics, La Química del Llobregat. Sempre fa mala olor, perquè el despatx és a la fàbrica mateix. I després...
Es va interrompre, i ell repetí:
I després...
No ho sé. Magradaria una mica més dindependència.
No deia exactament el que havia volgut dir, però al capdavall aquelles paraules no sallunyaven gaire del seu pensament. LAlbert sinteressà:
Ets tu sola?
No el va entendre.
Com vols dir?
Si tens germans...
Una germana, només. És més gran.
Treballa?
No. Des que es va morir la mare porta la casa.
Ah!
Ella, sense necessitat, va comentar:
Quan et vaig conèixer macabava de treure el dol.
El cor li va fer un salt. Per què les deia, aquelles coses? Quan et vaig conèixer... No era daquesta manera que parlen els enamorats?
Mentre festejaven, i fins i tot durant els primers temps de casats, la Cecília ho referia tot al moment, a lèpoca de llur coneixença. Recordava: Sí, home, potser feia dues setmanes que sortíem plegats... O bé: Era poc abans de conèixer-te... I ell ho trobava natural. Natural i afalagador. Tot començava en aquella data determinada, precisa, entorn de la qual els esdeveniments giraven com si es tractés duna nova naixença de Crist. Després...
Però això era diferent. Ell i la Neus no festejaven, no podien festejar ni enamorar-se lun de laltra. Res no privava, de tota manera, que lespontaneïtat amb què foren pronunciats aquells mots li llevés quinze o vint anys de sobre per encarar-lo amb la seva joventut, quan ella encara no existia. Tot just devia tenir uns mesos quan jo em vaig casar, se li acudí. I una tristesa fonda va escombrar sense contemplacions aquell sentiment de benestar que li havien proporcionat les seves paraules. Ell era un adult quan ella encara no tenia consciència del món que lenvoltava. Feia la guerra quan ella tenia dos o tres anys, sense saber, sense intuir ni remotament que potser... No, es va interrompre. Perquè no podia estar-li destinada. No la volia, ni ella no el podia voler a ell; tot plegat era un error, un error greu que calia desfer tot seguit, allí mateix, duna manera o altra, com fos...
Però no va desfer res. No podia. La noia era al seu davant, el mirava, li parlava de tu amb la seva veu tendra dinfant que fretura per convertir-se en dona. Més enllà dels llavis que parlaven i dels ulls que el fitaven hi havia tota la seva feminitat ardent i preciosa...
Ara explicava:
Encara no mhavia acostumat a veurem de color...