Lobra és una dissertació entre filosòfica, narrativa i al·legòrica sobre lamor místic, i reprèn, amb diferències de contingut, la simbòlica estructura arbòria presentada alguns anys enrere a lArbre de ciència, redactat el 1295 o 1296. Com el de Ciència, doncs, larbre de Filosofia està format per les arrels, el tronc, les branques, els rams, les fulles, les flors i els fruits, que configuren les set parts del llibre i que, al seu torn, consten cadascuna de tres capítols.
A la introducció de lobra, el personatge ficcionat de Ramon, decidit a combatre des de la raó i també des del fervor místic aquells que distingeixen entre la veritat científica i la religiosa (és a dir, els averroistes), troba una dona bella, Filosofia, que es plany perquè la Ciència, la seva germana, té molts servidors que lestimen i ella, en canvi, en té pocs, molts menys dels que es mereix tenir per la seva dignitat i el seu honor. Com que Filosofia damor ha estat sovint negligida en favor de Filosofia de saber, Llull es proposa de rescabalar-la.
Tot i la seva estructura tan perfectament definida, Arbre de filosofia damor és, en conjunt, una obra de difícil accés per als no experts en lobra de Llull. Lúnica escletxa en aquest hermetisme global la trobem, justament, en lúnic element discordant que presenta el regular format de lobra. És una narració breu que apareix inserida en la cinquena part, De les fulles damor, i que Salvador Galmés, en la seva edició de 1935, va titular Accidents damor, manllevant lexpressió que el mateix Llull fa servir per presentar la història: «Dit havem de les fulles damor. Ara volem dir dalcuns accidents que ixen damor e per amor en lamic qui ama son amat.»
Intensa i fervorosa i molt més entretinguda del que pugui semblar en una primera ullada superficial, Accidents damor és una narració al·legòrica que Ramon Llull, didàctic i utilitari com sempre, va escriure amb el propòsit dinstruir els creients perquè es lliuressin en cos i ànima a Déu, és a dir, perquè lestimessin tan absolutament fins al punt de desitjar la mort i dabraçar-la amb passió i sense temors quan aquesta arribi. Per a un lector modern, el motor narratiu i el nucli de sentit de la novel·la que la mort de lAmic sigui positiva i desitjable, i que per tant sigui preferible a la vida i que calgui buscar-la poden resultar poc o molt llunyans, però cal entendre que responen a una lògica inapel·lable: si Déu ho és tot i sho mereix tot de part del fidel cristià, i si la mort és la millor i definitiva manera perquè lànima del fidel assoleixi per fi lanhelada contemplació directa de Déu, doncs aleshores el fidel sha dabandonar incondicionalment i completament a la fe a lamor a Déu i la mort li ha de resultar gojosa i alliberadora.
Aviat entrarem en detalls, però primer direm que el minuciós i torturat èxtasi punitiu amb què lAmic és instigat a morir per diversos personatges que surten a la novel·la nés un dels aspectes més sorprenents i fascinants.
Escrita segons els patrons literaris de les novel·les de cavalleria, i potser influïda pel Roman de la Rose, un poema al·legòric sobre lamor profà que gaudia dun èxit esclatant en el París de lèpoca, Accidents damor té dos protagonistes claríssims, lAmic i lAmat, això és, el fidel cristià i Déu. Al seu voltant, hi orbita tota una galàxia de personatges secundaris els donzells damor, el metge damor, Vida damor, Mort damor, Dona damor, etcètera, cadascun dels quals es correspon amb un dels diversos continguts presentats a lArbre de Filosofia. Així mateix, cada escena i situació té un sentit al·legòric prou diàfan, sempre en relació a la necessitat que lAmic i el seu amor es lliurin a Déu.
Vegem un resum del trepidant i tortuós argument, tot ple de potents contrastos que funcionen com aparents paradoxes (lexaltació de lagonia, lassumpció terrible i entusiasta del sofriment, la necessitat de deixar-se endur per la follia damor...) i que presenten una riquesa de sentit formidable.
LAmic (el creient), que ha emmalaltit a causa dels sospirs, els plors i els temors que li ha provocat lAmat (lamor a Déu, la fe), fa cridar un metge perquè el guareixi. Però el metge, lluny de guarir-lo, el porta a una cambra damor, el fa jeure en un llit damor i li dóna una medicina que no fa sinó augmentar-li lamor i emmalaltir-lo encara més. Incapaç de suportar les desmesurades tribulacions de lamor, i espantat perquè creu que el metge pretén matar-lo damor, lAmic fuig i es refugia en un bosc amb la intenció de fer disminuir lamor que sent. Però lendemà la Dona damor envia a buscar-lo i lAmic és empresonat en una presó damor, on és servit per uns donzells damor que li augmenten la malaltia, és a dir, el seu amor per lAmat, per Déu.
És aleshores quan lAmat decideix jutjar lAmic per la infidelitat que ha perpetrat en contra seva. En el judici que determinarà la culpabilitat o la innocència de lAmic, Vida damor actua com a advocat de lacusat i exposa les raons per les quals se li ha de perdonar la vida, mentre que Mort damor fa de fiscal i argumenta per què lAmic ha de morir a major glòria de lAmat. La batalla dialèctica entre advocat i fiscal, amb un intercanvi de raons, rèpliques, contrarèpliques i refutacions, serveix a Llull per donar cos a la idea que la fe, lamor a Déu, requereix un lliurament incondicional per part de lamic, del creient.
Com no podia ser duna altra manera, el judici acaba amb la condemna a mort de lAmic, que aleshores demana de confessar-se. Com que mostra un penediment tan sincer per tots els pecats que ha comès, el personatge del confessor damor, que és Oració, prega a lAmat que perdoni lAmic. Sense èxit, esclar. Mentrestant lAmic fa testament davant un notari damor: fa servir paper damor i tinta damor per redactar-lo. El testament és un cant damor i de fidelitat a lAmat, a qui llega les potències de la seva ànima, i és també un avís als pecadors, a qui llega en un dels detalls més literàriament brillants de tota lobra la por que té del seu Amat a causa dels pecats amb què lha ofès.
Un cop enllestit el testament, lAmic es prepara per morir, resignat i conforme. Amb tot, i encara que els donzells damor no paren de servir-li metzines damor perquè es mori, Vida damor, conxorxada amb Prudència, li salva la vida. Aleshores cal que intervingui de nou Mort damor, que es conxorxa amb Saviesa (superior a Prudència, la seva filla) perquè sacompleixi el que lAmat ha establert. Saviesa aconsella a Mort damor que porti lAmic pel món perquè sigui testimoni dels pecats que shi cometen, però com que lAmic segueix sense morir-se, recomana que sigui portat fins a Jerusalem, lescenari de la passió del Crist. Allà, els plors i la pena de lAmic són tan grans que, per fi, mor.
Un cop mort, lAmic és enterrat amb tres sudaris, símbols de la netedat de culpa i la puresa, de la seva condició de màrtir damor i, finalment, de la seva lleialtat cap a lAmat i lamor. Lepitafi que els donzells escriuen a la tomba de lAmic representa la culminació de la idea que morir damor per lAmat és la proesa màxima la gesta millor i més desitjable, i la més convenient del fidel cristià.
Accidents damor està escrita en un estil recargolat i dens, fruit duna intel·ligència que desborda de passió i, alhora, funciona a ple rendiment, com un mecanisme implacable. Ladaptació moderna que nhem fet i que aquí presentem intenta traslladar al català actual, i amb la màxima fidelitat, la naturalesa complexa dun text ple de matisos i damagats racons de sentit, un text en el qual shibriden, sinuosos i turbulents, un desvari místic perfectament controlat i una lucidesa racional exaltadament desbridada.