Per què, doncs, seguim intentant mesurar la globalització? Probablement perquè índexs com els anteriors tracten de capturar unes magnituds que, certament, des duna perspectiva històrica, han estat rellevants per entendre com hem arribat fins aquí (OCDE, 2007; Held et al., 1999). Aquestes magnituds (Banc Mundial, 2013a) tenen a veure, per exemple, amb:
La caiguda dels preus de la comunicació i el transport (les trucades telefòniques i el transport rodat, per ferrocarril, en vaixell o aeri).
El creixement de les operacions internacionals (fora, doncs, del seu país dorigen) de les empreses multinacionals en volum dactius, vendes, exportacions.
Lauge de les transferències internacionals de capital (operacions de compravenda de deute públic, daccions o dinversió estrangera directa).
Lincrement de la inversió estrangera directa per part de les empreses multinacionals.
2.5 Els interrogants
Al marge dels sotracs ocasionats per les fluctuacions econòmiques del moment, la corba que dibuixa la globalització és ascendent. Tanmateix, encara que la millor eina per preveure el futur és observar el passat, això vol dir que la globalització (si més no a partir de les variables exposades més amunt) presenta una carrera inevitable cap a linfinit? Des de la perspectiva de la sostenibilitat ecològica del planeta, ja sabem que no: tenim un únic planeta, no pas dos. A més, sobretot arran de la gran crisi de 2008, sabem que els interrogants que pengen sobre nosaltres i, per tant, sobre la globalització també en són molts (Roubini, 2011).
Des de lalt preu del petroli i de les matèries primeres fins a les turbulències a lOrient Mitjà, passant per un sistema financer que encara és lluny dhaver-se recuperat, per limpacte en els dèficits públics dels plans de rescat de les entitats financeres, per la contracció del crèdit i del consum, pel creixement de la desigualtat, de la pobresa i de latur, i per (a Occident) la desesperança. Lerosió creixent de les classes mitjanes (endeutades, empobrides i amb menys oportunitats de futur) i la desconfiança respecte del model anglosaxó de capitalisme de tipus laissez-faire i respecte de la capacitat de sostenir lestat del benestar. Tot plegat ens fa pensar que han de canviar moltes coses i que la mirada cap a la globalització serà cada vegada més crítica i complexa, particularment als països considerats fins ara els grans beneficiaris de la globalització: Occident. Cal, però, anar a pams. Podem dibuixar un conjunt de teories que permeten ajudar-nos a entendre com hem arribat fins aquí.
3. Quatre teories de la globalització
3.1 La teoria del sistema-món de Wallerstein
Part de lanomenada teoria de la dependència, dinspiració marxista, es basa en la idea central que ens trobem en un moment dexpansió dun conjunt de regles econòmiques regides per la divisió del treball global, imposades pel mercat mundial i guiades per la filosofia liberal dacumulació creixent de capital. El seu origen es remunta al segle XVI, amb lexpansió del comerç mundial fruit de lobertura europea al món. Un element central daquesta teoria és que hi ha una única economia global, governada per un «nucli» dur de poder liderat per les empreses multinacionals (EMN), que té el suport duns estats cada vegada més debilitats. Lactuació daquestes EMN té lobjectiu de protegir i incrementar la seva quota de mercat (i, per tant, de poder), mitjançant la pressió sobre els organismes internacionals (OI) i sobre els estats, per tal que sels permeti generar mercats oligopolístics i, daquesta manera, es redueixi la competència.
Lintercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla dallò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, lexplotació duns països sobre els altres.(3)
En aquesta mateixa línia de pensament, però des duna perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt dexecutius de grans empreses, buròcrates dorganismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en làmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, sanomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples daquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs. Individus que promouen uns patrons culturals, cada vegada més homogenis, que són darrere del gruix de les activitats transnacionals que configuren el tipus dinteracció entre individus, en contextos institucionals que superen les barreres dels estats.
3.2 El neorealisme de Keohane i Nye
Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:
Lús de la força esdevé menys útil
Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc daliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt dimpactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament dempreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. Lobservació daquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.
La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una despanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts dingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc daliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en lesfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.