La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una despanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts dingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc daliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en lesfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.
Hi ha molts centres de poder
Finalment, una constatació: lluny de lassumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en lesfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en lesfera global múltiples actors, dorigen i propòsit diversos i, com sha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, lOrganització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta dagents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal dassolir els seus objectius.
3.3 La teoria del món-govern(4) de Boli i Meyer
Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació duna cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes dorganització i de gestió. El resultat és que actuen duna manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). Lefecte daquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació dOI guiats dacord amb uns patrons cada vegada més homogenis.
Els OI i els estats sencarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En làmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió dun patró dincentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes dorganització del treball shomogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o lÍndia, les manifestacions culturals dins i fora de làmbit laboral tendeixen a convergir.
3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson
Segons Robertson (1991 i 1992; vegeu també Lechner, 2001b), la globalització no implica homogeneïtzació, sinó tot el contrari: és un poderós procés de relativització. La societat mundial no es regeix per un conjunt comú de valors, sinó per la confrontació creixent entre diferents maneres dorganitzar les relacions socials. La recerca dessències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema didentitat personal que va en augment. Aquesta construcció didentitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».
Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de lacceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, daquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca duns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.
La globalització és, en si mateixa, un problema perquè ens aboca al xoc cultural entre diferents valors, formulacions i concepcions del món. En aquest conflicte, les tradicions religioses tenen un paper especial, ja que poden ser mobilitzades per proporcionar una justificació última de la manera dentendre el món. Vivim, doncs, en un món cada cop més integrat, però no pas més harmoniós. El problema de la globalitat és, per tant, el problema de la relativització.
Segons Robertson, cal situar la globalització en diferents estadis. Hi trobem: a) una primera fase germinal europea, a partir del segle XV, que estén un conjunt didees sobre la societat, lindividu i la humanitat; b) una etapa fonamental, que sinicia a partir de la dècada de 1870, de veritable configuració de la societat mundial contemporània, que es caracteritza per lextensió didees com els drets de la persona i les identitats, i la inclusió creixent de societats no europees en aquest procés; c) una etapa que comença la dècada de 1920, marcada per una lluita per lhegemonia, i que durarà fins després de la Segona Guerra Mundial, i d) un període dincertesa, que cal situar a partir de 1960.
Els elements centrals de la globalització són, doncs:
La relativització. Cada unitat en el nou ordre mundial (les societats, el sistema internacional, els individus i la humanitat en conjunt) es configura en diàleg o tensió amb la resta dactors amb els quals interacciona.
Lemulació. Encara que la globalització no crea una cultura comuna en què tothom comparteix les mateixes creences i valors, sí que genera un espai comú en el qual els diferents actors persegueixen els seus objectius a partir de la comparació amb la resta dagents.
La glocalització. Les idees universals i els processos que formen part de la globalització necessàriament sinterpreten i sabsorbeixen de maneres diferents. El concepte de glocalització, resultat de fusionar global i local, engloba la manera amb què sentrellacen i actuen a luníson les dues forces oposades de lhomogeneïtzació i lheterogeneïtzació.
La interpenetració. Luniversalisme i el particularisme són la cara i la creu duna mateixa moneda: es dóna una universalització del particularisme (el particular arriba i és viscut arreu) i una particularització de luniversalisme (lexperiència de ser part dun tot és viscuda i interpretada de manera individual o particularitzada).
La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que soposen i es confronten entre elles. Nés un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.