Durant la disputa entre lAse i Turmeda, el primer humilia constantment el segon amb la niciesa dels arguments de lhumà, fins al punt de donar veu als animals més baixos (la xinxa, la puça, el poll, la mosca, el corc de les dents). És aquí que Turmeda proposa com a argument de la superioritat dels homes sobre els animals el fet que aquests sorganitzin en ordes religiosos. LAse aprofita aquest argument per tirar-li tota la cavalleria per sobre amb les històries satírico-còmiques sobre frares.
No hi ha fonts clares per a aquests relats i els estudiosos apel·len al caràcter autobiogràfic del llibre. Tanmateix, no solament podem aportar dins la mateixa tradició catalana autors de to similar, encara que en vers, com Francesc de la Via o Jaume Roig, sinó que, si tenim en compte que el Decameró és de cap al 1350, i que Turmeda havia passat deu anys a Bolonya un quart de segle més tard de la seva redacció, no es podria pensar que el mallorquí coneixia la col·lecció de contes? No sóc el primer a destacar-ne la semblança. Olivar veu en lescepticisme de Turmeda un «producte típic dels corrents de filosofia averroista que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava aliat a una vena satírica».[7] També relacionen els contes amb Boccaccio, Riquer (p. 474); Llinarès (p. 27), que en destaca la barreja de realitat i ficció per fer-los més creïbles, com al Decameró; Gómez (p. 46); Alemany, que els considera «devident regust boccaccià», i Garcia i Martín (p. 183).
Després dels contes frarescs es reprèn largumentació i contraargumentació de la Disputa fins al final, només interrompuda per una mostra prou llarga, de seixanta-nou estrofes, just abans de la raó dinovena i després de la divuitena, duna profecia de lAse, que vol demostrar a Turmeda que en sap tant o més que ell a lhora de fer profecies, i que és lúnica part que sha conservat en el català original.
Després daixò Turmeda argumenta que lhome és superior als animals perquè Déu es va encarnar en home i no en animal i lAse es dóna per vençut, ja que aquest era certament un argument que el podia vèncer i tota lestona temia que el seu contrincant lesgrimís. Ara bé, després dels vastos raonaments contraris a la tesi de Turmeda, aquest argument fideista tanca en fals la disputa amb una victòria pírrica, en paraules dAlemany (nota 5), perquè precisament no admet raonament, això sense tenir en compte el valor que podia tenir per a algú que shavia convertit a una religió en què Jesús no passa de profeta. És evident que un creient catòlic convençut no hauria pogut escriure la Disputa amb la mateixa llibertat de pensament.
Aquesta obra tan insòlita em sembla que confon els estudiosos. Quan Martí de Riquer diu: «Per altra banda, els fets que acabem de resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant vacil·lació entre el desig de tornar a viure entre cristians no per penediment de lapostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar i la manca de força de voluntat per a desemparar una posició llampant i influent [...]. Però en els seus llargs anys destada a Tunis trenta-sis almenys mai no deixà de sentir nostàlgia de la vida entre europeus, de la seva terra nadiua, de lambient on havia nascut i shavia format, mentre que la vida com a moro degué arribar a fastiguejar-lo i a fer-se-li incòmoda» (p. 484). O quan Llinarès diu: «Comment expliquer aussi le caractère profondement chrétien de la Dispute, et en même temps la satire antimonastique et anticlericale contenue dans la quinzième raison?» (p. 22).
Precisament, lequívoc ve de considerar la Disputa en certa manera autobiogràfica (tot i que ja Llinarès qüestiona la sinceritat de Turmeda o Abdal·là). Perquè en realitat només és falsament autobiogràfica, és a dir, els elements autobiogràfics que conté són un recurs literari per donar carta dautenticitat, i per tant de veracitat, a una obra que, com hem vist, si a primera vista sembla engiponada, és altament artificiosa i calculadament construïda. I probablement caldria pensar el mateix de la Tuhfa, que utilitza el relat autobiogràfic per justificar i fer passar per autèntics uns fets, i la resta de referències autobiogràfiques dels altres poemes. En aquest sentit, discrepem de la «intensíssima imbricació existent entre el jo individuat de lautor i els productes textuals que ens ha llegat» que hi veu Alemany[8] i creiem, com ja hem dit, que es tracta dun habilíssim recurs literari per donar credibilitat a les seves obres, dalgú que jugava dins el camp literari però sempre a dues bandes i amb una finalitat ètica i moral: ningú com els autors medievals, entre els quals hem dincloure Turmeda, tot i que sens dubte ja el podem adscriure a una altra mentalitat més propera a Boccaccio o Rabelais, era tan conscient de lartificiositat de la literatura. Perquè la genialitat de Turmeda és que ell mateix sigui objecte aparent de la seva sàtira, cosa que pertorba la crítica i pretén amagar lautèntica intenció a la censura contemporània, als ulls ingenus de la qual ningú no es ridiculitza a si mateix.
I és aquí on entra loperació satírica. Loperació satírica consisteix, ras i curt i vulgar, a donar gat per llebre. Lautor es proposa tractar un tema normalment malvist o prohibit en un context cultural i social determinat. Per superar lescull de la censura, sigui moral o penal, exposa la condemna personal del tema i justifica com a prevenció del mal el fet de tractar-lo. Aquest tipus doperació es troba en la literatura que podríem qualificar de satírica de tots els temps i totes les cultures, des de les Sàtires de Juvenal (c. 55 - c. 130) fins al Don Juan de Lord Byron (1788-1824), passant per Lestora de pregària carnal de Li Yu (1610-1680) o la Justine del marquès de Sade (1740-1814).[9]
Al meu veure, en aquest context cal situar la Disputa de lase de Turmeda o Abdal·là i això explica totes les contradiccions que han sorprès els crítics. Però també explica el paper singular, que els estudis més recents coincideixen a remarcar, daquesta obra en la literatura i el pensament europeus, probablement únic dins la literatura catalana i en català posterior a Llull (i segurament prou hi va tenir a veure la prohibició eclesiàstica que va pesar sobre el llibre), i que permet situar-la en la seva autèntica dimensió, ja que em sembla a mi que és important destacar, una mica en contra de la crítica tradicional, massa afectada per prejudicis díndole tant literària com moral i religiosa, la cohesió i lenginy literaris que desplega lautor per convertir la Disputa en una obra de gruix literari important, com ja apuntaven Garcia i Martín (p. 211). Així, Emilio Ternero Poveda pretén demostrar la influència directa de la Disputa de Turmeda o Abdal·là (per bé que el que ell vol demostrar és la influència de lapòleg àrab a través de lobra daquest) en autors com Pico della Mirandola (a De la dignitat de lhome del 1486), Erasme de Rotterdam (a Elogi de la follia, del 1511) i Montaigne (als Assaigs, concretament a l«Apologia de Ramon Sibiuda», del 1580, en què curiosament parla dun autor potser també català, encara que escrivia en llatí).[10]