La Disputa
La Disputa de lase és una insòlita, única obra transgenèrica que integra, a manera de patchwork i a fi de fer esmunyedís el seu missatge, diferents gèneres característicament medievals, amb lalegre descaradura de qui es riu del mort i de qui el vetlla, tot això amb una aparent serietat moralista que més aviat denota una ironia còmica. Inclou, a més delements al·legòrics i cavallerescs, lapòleg, la disputa, el relat satírico-còmic i la profecia. Com ja sabem, lobra es va redactar cap al 1417 a Tunis i va aparèixer impresa per primer cop el 1509 a Barcelona amb el títol de Disputa de lase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Ignorem com va circular el llibre entre aquestes dues dates i com va passar de la capital musulmana a terra cristiana, però podem pensar que el mateix Turmeda la degué fer conèixer a cercles coneguts i de confiança de làmbit catalanoparlant, atès el seu caràcter paròdic i fondament crític alhora que tan respectuós amb la identitat catalana, de la qual senorgulleix lautor.
La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós dagost, al nord dÀfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. Satura en un prat idíl·lic i sadorm. Mentre dorm, es troba rodejat duna gran assemblea danimals que ha delegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta. És descobert i reconegut pel conill, que explica com ell i els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran dAntequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a lassemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant lanimal més obtús i miserable de la cort, lAse Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per lAse amb facilitat, fins que exposa largument definitiu que deixa desarmat lAse i la resta danimals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que lAse anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes sorganitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, lAse li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals.
El llibre sestructura, doncs, en dues parts clarament diferenciades, construïdes cada una amb material divers i propi de les dues tradicions que lautor coneixia, la musulmana i la cristiana. La primera part és constituïda per una breu introducció i quinze arguments i contraarguments, mentre que la segona és formada pel bloc de les històries dels frares, els tres últims arguments i contraarguments, la profecia de lAse i largument definitiu amb què sacaba la disputa.
Duna manera que ens pot sorprendre, lobra comença en vers, amb una paròdia del característic locus amoenus amb què sinicien moltes obres medievals. No cal, doncs, trobar una font concreta per a aquesta part, però cal remarcar lelement paròdic en la presència poc poètica dels animals en el despertar del narrador i la barreja indiscriminada danimals nobles, com el lleó i lelefant, amb els més baixos, com la puça i la lladella.[2]
A continuació, el narrador descriu una assemblea danimals reunida per escollir un nou rei després de la mort de lantic. La narració dassemblees danimals com a metàfora de la societat humana és un tema medieval recurrent (recordem el Llibre de les bèsties de Ramon Llull).[3] En el cas de Turmeda, on la referència seriosa es dóna en lal·lusió al mètode delecció en cas de mort dun rei sense descendència, com al Compromís de Casp, lelement paròdic es manifesta en el cangueli del narrador, lanècdota explicada pel conill, de caire semicòmic, i el contrincant de disputa que li assigna el rei, lAse Ronyós de la Llarga Cua Tallada. Laire irònic sintensifica amb dos fragments que tornen a ser en vers, el diàleg entre el mateix Turmeda i la Falsa Guineu de les Cames Tortes, de ressons cavallerescs.
Després daquests materials heterogenis comença la part central del llibre. Coneixem perfectament la font en què sinspira, per no dir que afusella. Es tracta, citant Martí de Riquer, que al seu torn cita Miguel Asín Palacios,[4] «dun apòleg que figura com a apèndix dun tractat de zoologia que constitueix la part XXI de lenciclopèdia de lescola filosòfico-política organitzada a Basora, al segle x, els adeptes de la qual prengueren el nom de Germans de la Puresa» (p. 472), on un nombre de representants dels animals discuteix amb un nombre de representants dels homes sobre la superioritat dels segons sobre els primers. Aquest és el principal argument pel qual Martí de Riquer, seguint de nou Asín Palacios, acusa de plagi Turmeda. Avui dia aquest prejudici ha estat àmpliament superat i, en tot cas, la manera dorganitzar el material i el plantejament general de lobra és, com veiem, francament original en el context de lèpoca, com ja va remarcar Rafael Alemany.[5] Per la seva banda, Armand Llinarès va detectar una altra font per a aquesta part de la Disputa, corresponent a la discussió entre Turmeda i lAse. Es tracta del Liber de proprietatibus rerum, vasta enciclopèdia del franciscà Bartomeu lAnglès (segle xiii), del qual Llinarès demostra que Turmeda va treure bon nombre dinformacions sobre la naturalesa dels diferents animals (pp. 25-26). Duna manera més general, Jesús Gómez hi aporta la tradició de diàlegs en vers o en prosa dins la literatura hispànica, en què inclou, entre daltres, Lo somni de Bernat Metge.[6] Gómez també remarca que Turmeda adopta el mètode de la disputatio, que es feia servir a lèpoca com a instrument pedagògic a les universitats i del qual la Disputa constituiria una paròdia. Però podríem preguntar-nos també si Turmeda tenia presents les diferents disputes trampa que shavien organitzat a la cort catalana per rebatre públicament els arguments de la religió jueva, com la Disputa de Barcelona del 1263 entre mestre Mossé de Girona i fra Pau Cristià. En aquest cas, es reforçaria lefecte mirall, que ja hem esmentat, entre la cort catalana i la cort dels animals.
Durant la disputa entre lAse i Turmeda, el primer humilia constantment el segon amb la niciesa dels arguments de lhumà, fins al punt de donar veu als animals més baixos (la xinxa, la puça, el poll, la mosca, el corc de les dents). És aquí que Turmeda proposa com a argument de la superioritat dels homes sobre els animals el fet que aquests sorganitzin en ordes religiosos. LAse aprofita aquest argument per tirar-li tota la cavalleria per sobre amb les històries satírico-còmiques sobre frares.
No hi ha fonts clares per a aquests relats i els estudiosos apel·len al caràcter autobiogràfic del llibre. Tanmateix, no solament podem aportar dins la mateixa tradició catalana autors de to similar, encara que en vers, com Francesc de la Via o Jaume Roig, sinó que, si tenim en compte que el Decameró és de cap al 1350, i que Turmeda havia passat deu anys a Bolonya un quart de segle més tard de la seva redacció, no es podria pensar que el mallorquí coneixia la col·lecció de contes? No sóc el primer a destacar-ne la semblança. Olivar veu en lescepticisme de Turmeda un «producte típic dels corrents de filosofia averroista que imperaven aleshores a Itàlia, i que, com en Boccaccio, anava aliat a una vena satírica».[7] També relacionen els contes amb Boccaccio, Riquer (p. 474); Llinarès (p. 27), que en destaca la barreja de realitat i ficció per fer-los més creïbles, com al Decameró; Gómez (p. 46); Alemany, que els considera «devident regust boccaccià», i Garcia i Martín (p. 183).