1 Manuel o Emmanuel.Per Ninou, un pas de bou
El llegendari català recull que, aquesta nit, entre el primer i lúltim instant inaprehensible de la mitjanit, pots topar les filles dHerodies aterrint els caminants pels carrers. Aquestes belles joves restaren condemnades a vagar tota leternitat entre les tenebres de la nit. El seu hòrrid pecat fou haver estat còmplices, amb sa mare, dhaver fet tallar el cap a Joan el Baptista. Un altre espectre que us podeu trobar per les cantonades la nit de Sant Silvestre és el Mal Caçador, atiant els seus espaventables gossos, perseguint la inassolible llebre de la lluna. També és possible trobar-se, aquesta nit, davant per davant, amb el Dimoni escuat, bubota infernal digna de commiseració, que, com que sencepegava pels volts de Betlem quan va néixer Jesús, no sabent reaccionar a temps, fou presa incauta dels pastors que «en veurel shi tiren al damunt», i, com diu la crònica, només en deixaren el rastre «de sofre, foc i fum».
En una altra tessitura, a Alemanya i altres països de la Mitteleuropa i en països anglosaxons, en aquests dies ha esdevingut costum que la televisió passi un esquetx titulat Der 90. Geburtstag oder Dinner for One (En el noranta aniversari; sopar per a un), en què una dama benestant i entrada en anys celebra puntualment, servida pel seu vell majordom, laniversari. El majordom, que serveix la taula amb una precisió exemplar, compleix, ritualment, amb els brindis de tots els vells convidats, que, per llei de vida, i any rere any, han anat desertant de la taula. Finalment, dama i majordom, en un estat debrietat evident, abans que la dama es retiri, es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «lany anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».
El Cap dAny actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. LEsglésia preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que lany comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. Daltra banda, com que la societat antiga depenia de leconomia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de lu de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, lefemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de lagricultura. La nit de Cap dAny, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant diconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades maleïdes i tot per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap dAny: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i dargumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.
Segona setmana6 Els Reis
Tres esdeveniments se celebren en aquest dia, tots tres ben notables: ladoració dels tres Reis dOrient, la conversió de laigua en vi a les Noces de Canà i el bateig de Jesús a càrrec del seu cosí Joan (el Baptista), a ledat de vint-i-nou anys. En la memòria popular, el parentiu entre Jesús i Joan va mantenir-se fins fa ben poc. Encara podem trobar textos en vells calendaris que anomenen els dos solsticis, les dues festes cabdals de la civilització cristiana occidental, Sant Joan destiu i Sant Joan dhivern.
Les postres del dinar de Reis consisteixen en un tortell farcit de massapà i acolorit amb fruita confitada. Dins del tortell hi ha dos objectes: una fava i un ninotet. La creença actual és que qui trobi el ninotet serà el rei de la festa (li haurà tocat la sort) i qui tregui la fava haurà de pagar el tortell (la dissort). Aquest criteri és molt nou. En realitat, el rei de la sort hauria de ser qui trobi la fava. En la tradició antiga, la fava és un símbol de fortuna. La fava, una llavor (representació de totes les llavors), és lelement que transmetrà la nova vida. Recordeu el conte de la fava favera o de la mongetera màgica? O la llegenda catalana de sant Medir (que explicarem en parlar de la celebració daquest sant, el 3 de març)? Vet aquí, doncs, com hem estat protagonistes duna inversió del costum: la figureta, símbol de la manufacturació urbana, ha adquirit prestigi per damunt de la fava, que avui simbolitza el desprestigiat món agrari.
Lespectacular cavalcada de larribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva danar a rebre els Reis. A la majoria de les poblacions catalanes aquest anar a rebre o esperar els Reis consistia en lencesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó anar-los a rebre, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.
A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable i sovint xarona cavalcada dels mags dorient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets despígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no saparta gaire daquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.
Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en lúltima daquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge duna pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:
Tan, tan, ya vienen los Reyes.
Tan, tan, Melchor y Gaspar.
Tan, tan, les sigue el negrito
a quien todos llaman el rey Baltasar.
Fixeu-vos-hi: al «negrito» lanomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.
No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual que disposa de tots els recursos de la gran ciutat lha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és lacte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de làrea metropolitana de la ciutat.
Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa ladoració dels tres Reis de lOrient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)