13 Llúcia
Llúcia, la il·luminada. SantaLlúcia, la bisbal; dotze dies per Nadal
Aquest dia a Barcelona era costum, i encara ho és ara, visitar les oques del claustre de la catedral. La llegenda conta que aquests animals van avisar Llúcia que lanaven a empresonar. Doques, nhi ha dhaver tretze, que representen els anys que tenia Llúcia quan va ser martiritzada.
A lhivern el pas del temps es fa present per les poques hores de llum. A partir de la tardor els dies sescurcen i les nits sallarguen, fins que arriba el 22 de desembre. Quan a les cases encara no hi havia llum elèctrica, les nits eren llargues i els dies durs; els homes comptaven el pas de les hores amb lesperança que el dia es fes més llarg i la nit sescurcés. Per expressar aquest seu desig, compongueren uns auguris màgics que havien de servir per a aquest propòsit. Aquesta mena de conjurs, en forma dadagi, comencen sempre amb lexpressió «Per (tal festivitat)», i diuen: «Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou [Cap dAny], un pas de bou; per Sant Antoni, un pas de dimoni»; fins a arribar al dia de la Candelera, en què es diu: «per la Candelera, el sol ja corre per la carretera».
Lescudella de Gelida
Cap a la dècada dels quaranta, a Gelida es restaurà el costum de cuinar una gran escudella a la plaça de lEsglésia que se servia gratuïtament a tothom que shi acostava. Shi arrimaven sobretot les persones necessitades i, com ja sabem, cap als anys quaranta les persones necessitades eren moltes. Actualment, lescudella de Gelida ha perdut el component dassistència pública i sha convertit en un gran acte festiu que atreu una gernació, sobretot provinent del Penedès, la comarca on se situa la vila.
Nit de Santa Llúcia
Des de 1950, Òmnium Cultural convoca els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes. Aquesta nit és considerada la vetllada més important de les lletres en llengua catalana i, encara que no hi trobarem gaires elements constituents de la festa popular, he cregut que era pertinent incloure-la entre les festes de cada dia. El lector sabrà disculpar-me si considera la inclusió massa esbiaixada, però lautor bé ha de disposar dalguna llicència, oi?
El pessebre
Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement dun déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara nhauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en lespai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt duna muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat dun paller i desembocar al caire duna taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens duna humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.
Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
Lhome que caga
Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? Lheu encertada: lhome que caga! I don deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop dull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, lhome que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat dun déu fins a lhome que, en aquell moment prodigiós, ha dobeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha destranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, lúltim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit duna educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi dÈsquil en el qual es llença un bací pudent al cap dUlisses. I, seguint amb els clàssics però duna altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on lassumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que shan aplegat per contemplar-lo.[2]
[2] Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.
Tercera setmana dAdvent
21 Tomàs (solstici dhivern)
Avui és el solstici i comença lestació de lhivern. Avui és el dia més curt de lany. Per semblança amb la curtedat daquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»
Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat
Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i lInstitut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de laeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, lactivitat més destacada de la fira és la compra dun bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.
La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès
Lactual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires daviram daquesta època de lany, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que shavien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira daviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a lestil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts daquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló dEmpúries i a Barcelona mateix.