La producció literària de sor Isabel de Villena a part de la Vita Christi
Segons Agustí Sales, cronista del segle xviii, sor Isabel també seria lautora dun Speculum animae, que les clarisses valencianes veneraven i empraven per a les seves meditacions. Hauf (1995, 24-25), però, ha identificat lexemplar descrit per Sales amb un manuscrit conservat a la Bibliothèque Nationale de París i, després destudiar-lo i editar-lo, ha conclòs que lobra és de la primeria del segle xvi i, per tant, posterior a la mort de sor Isabel. En canvi, Villena sí que podria ser lautora dun Tractat de la Passió conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid. Hauf (1995, 26-33), després dexaminar-lo i comparar-lo amb la Vita Christi, proposa la hipòtesi que sor Isabel hauria escrit el Tractat abans de ser abadessa (per la lletra sembla anterior a 1460), i al llarg de letapa abacial lhauria anat adaptant i ampliant a tota la vida de Jesucrist; el resultat daquesta ampliació seria la Vita Christi. Ras i curt: lúnica obra amb lautoria indubtable de sor Isabel és la Vita Christi, de la qual avui oferim una antologia adaptada al català actual.
Presumiblement la Vida de Jesucrist de Francesc Eiximenis (Girona, c. 1330 - Perpinyà, 1409), que havia viscut a València del 1383 fins al 1408, era ben coneguda per sor Isabel. Sabem que ella va tenir accés a les obres dEiximenis perquè en el llegat bibliotecari de la reina Maria que va anar a parar al convent de la Trinitat a través del llegat de Violant de Montpalau, una dama de la reina que va professar al monestir hi havia obres seves, i concretament la Vida de Jesucrist consta en linventari de la biblioteca que el canonge, paborde i vicari general de València Jaume Eixarch va llegar al monestir. Daltra banda, com a lectores corrents que som no podem oblidar que el primer col·legi catalanista que es va implantar a Barcelona després de la desfeta republicana de 1939, per obra i gràcia de la donassa Carme Serrallonga, va portar i porta el nom dIsabel de Villena. En aquell centre educatiu, que encara perdura, entre moltes altres irregularitats, segons les autoritats franquistes, shi comptava la coeducació, moneda comuna del republicanisme i del catalanisme derrotat. A causa de la protesta de les autoritats franquistes, Serrallonga i el seu equip es van haver dinventar un altre col·legi tan sols per a nois i, com és natural, li van posar el nom de Francesc Eiximenis! Queda tot dit, creiem.
En qualsevol cas, sempre sha acceptat que sor Isabel va redactar la Vita Christi com a ensenyament per a les monges clarisses que presidia com a abadessa. Fidel a lèpoca i a la seva condició de persona culta, com les eventuals lectores daquest volum comprovaran, el seu text és farcit de llatí. Podríem dir, però, que com era habitual el seu és un llatí daeroport! I no sols això, per a mal exemple de traductores actuals, sor Isabel aprofitava les llatinades per dir-hi la seva, fins al punt que uns pocs mots llatins es converteixen en llargues frases, sota lexcusa del mantra «volent dir» Com és ben sabut, en la interpretació al·legòrica «cada cosa en vol dir en realitat una altra de més pregona, plena de contingut doctrinal», en paraules de Hauf (1995, 40). Aquesta característica dóna una idea, creiem, de la vivacitat narrativa de sor Isabel.
La passió femenina i àdhuc feminista a la Vita Christi
Joan Fuster, obrint camí, va subratllar el caràcter femení de lobra de sor Isabel. La publicació el 1987 de Protagonistes femenines a la Vita Christi, de Rosanna Cantavella i Lluïsa Parra, ja va obrir definitivament el pas no sols a la consideració femenina de lobra de sor Isabel, sinó també feminista. I no sols això. Aquesta publicació diríem que va mostrar a la lectora corrent la singularitat literària de labadessa del monestir de la Trinitat. Com es pot veure a la bibliografia que adjuntem, la casa editora era, precisament, la primera editorial feminista catalana: laSal Edicions de les Dones, empresa avui i de fa temps desapareguda. Per tant, no és rar que sen seguissin visions i revisions feministes, com també es pot comprovar a la nostra bibliografia. Diríem, però, que la trobada plena de sor Isabel amb els lectors corrents va ser ledició parcial de Hauf de 1995. També en aquest cas, la col·lecció en la qual sincloïa era i és paradigmàtica: Les Millors Obres de la Literatura Catalana. És clar que és el volum 115 de la col·lecció! Conclusió provisional: les dones dins de les literatures patriarcals, com és la catalana, tarden a fer la seva aparició, àdhuc les clàssiques.
Pel que fa al feminisme, si partim de la nostra base, que és considerar que qualsevol dona és feminista, sempre que no sentesti a no ser-ho; i si recordem que parlem de feminisme fa relativament poc (des del segle dinou i, encara, amb noms distints: de sufragisme a womens lib), acordarem que la Vita Christi és una obra femenina i feminista, com lEspill roigià és misògina i el Tirant masclista. En qualsevol cas, totes elles són grans obres que palesen un veritable Segle dOr de la literatura catalana (no ens oblidem dAusiàs March, per cert) focalitzat a València, a una part de la Corona dAragó o, si volem (i volem), als Països Catalans. Obres distintes, naturalment: poesia (Espill), novel·la (Tirant) i Ars amandi cristològica (Vita Christi). Tampoc no hi fa res que el 1990 celebréssim amb certa pompa un aniversari del Tirant i, pràcticament, soblidés la Vita Christi de sor Isabel. Ras i curt: sor Isabel, que sapiguem, no ha tingut la sort que va tenir aquella anacoreta, Juliana de Norwich (c. 1342 - c. 1416), autora del Llibre de les revelacions de lamor diví que tant va encisar T. S. Eliot, encís que lautor angloamericà va transmetre i va desvetllar latenció internacional sobre lautora. Cal dir, però, que altres autors catalans o dels Països Catalans han tingut més sort, com és el cas de Llull i The Occult Philosophy in the Elizabethan Age, de Frances A. Yates (1979), on lautora, per explicar Shakespeare, parteix de Llull. Un llibre, per cert, que mereixeria ser traduït a la llengua catalana.
Aquesta edició
Hem dividit lobra en tres parts. La primera, que hem titulat «Maria i la Sagrada Família», abraça des de la concepció de Maria fins a la infantesa de Jesús. La segona part, «Dones en la vida activa de Crist», va des de la coneixença i conversió de la Magdalena segon personatge femení important en lobra, després de la verge Maria fins a la prèdica de Jesús en el temple. I la tercera, «Després de la mort de Crist», comença amb Eva, la primera dona («mare general de tots»), juntament amb santa Anna, mare de Maria, acompanyades pels àngels prínceps teofràstics, Miquel i Gabriel, i acaba amb el trànsit de Maria («advocada de les dones»). Aquesta darrera part no inclou, pel caràcter inconclús de lobra, la coronació de Maria, que segurament hi hauria figurat si una pesta de lèpoca no hagués posat fi a la vida de sor Isabel, que va morir el 1490 al monestir de la Trinitat on és enterrada, encara que no sha localitzat exactament on. Ella és encara avui el nostre visat per parlar de les dones dins de la literatura catalana de, gairebé, tots els temps.