Isabel de Villena - Jesús i les dones

Versió de Marta Pessarrodona

ISABEL DE VILLENA - JESÚS I LES DONES

Antologia de la Vita Christi

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

TAST DE CLÀSSICS, 4

Primera edició: abril 2012

© de ladaptació i la introducció,

Marta Pessarrodona Artigas, 2012

Reservats tots els drets daquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 820

Disseny: LAMANERA, S. C. P.

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Notícia de lautora i de la seva Vita Christi

Sor Isabel de Villena és, segurament, un dels visats més importants per explicar al món i a nosaltres mateixes (genèric intencionat que, per tant, inclou «mateixos») que la dona gairebé sempre ha format part encara que amb sort diversa de la literatura catalana, que té una història tan patriarcal com totes les altres literatures del món occidental, si més no. Avui pretenem eixamplar el seu públic lector, amb el benentès que no oblidem les trobairitz a larrel de la literatura catalana, un tema que ens menaria massa lluny per abordar-lo ara.

Filla il·legítima (defectus natalium, a lèpoca) dEnric de Villena (1384-1434), lautora duna inconclusa Vita Christi que avui presentem molt fragmentàriament sota el títol de Jesús i les dones i, en la mesura que ens ha estat possible, adaptada al català oriental actual, es va anomenar Elionor de Villena o Elionor dAragó i Castella. Alguns la presenten com a Elionor Manuel de Villena, denominació que refusa el seu màxim estudiós, Albert Hauf (1995, 6). És una figura força desconeguda, perquè ni tan sols sabem on va néixer, encara que segurament va ser a la ciutat de València. Va adoptar, com és costum en els ordes religiosos, el nom de sor Isabel de Villena el 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat de la ciutat de València. Sor Isabel va ser una clarissa, de lorde de sant Francesc, i, pel que podem deduir de lactivitat intel·lectual que va tenir lloc al convent, les clarisses de lèpoca no seguien un règim tan rigorós com solem pensar. En qualsevol cas, aquelles monges clarisses feia poc que havien ocupat el convent de la Trinitat, provinents del de Santa Clara de Gandia. Les primeres ocupants van ser disset religioses presidides per sor Violant Puig. El convent de la Trinitat havia estat ocupat prèviament per frares trinitaris, dos dels quals, exdominicans, havien escandalitzat la ciutat per la seva reprovable vida. Aquest convent gòtic, sor Isabel el convertiria en un monestir important, dirigint unes obres que fiscalitzaria ladministrador, que va ser ni més ni menys que el metge i, en especial, autor, Jaume Roig. El pas dels trinitaris a les clarisses es va produir gràcies a la reina Maria (1401-1458), casada amb el seu cosí germà el rei Alfons el Magnànim (1396-1458). Aquesta reconversió conventual no va estar exempta de controvèrsia: per exemple, es va dir que la reina havia utilitzat una butlla papal falsa, atribuïda a Eugeni IV, no autoritzada davant de notari. La reina Maria, amb qui sor Isabel estava emparentada i que era la impulsora i protectora del monestir, podia entrar-hi amb el seu seguici femení a qualsevol hora i pernoctar-hi quan volia. Algun cronista antic, amb dubtosa bona fe, naturalment va deixar caure la possibilitat de lesbianisme (Hauf 1995, 12).

Rere sor Isabel hi va haver, doncs, una dona determinant, la reina Maria, que sen va fer càrrec des de la seva naixença, ateses les circumstàncies no gaire favorables del pare (es desconeix qui va ser la seva mare). A més a més, Enric de Villena va morir quan Elionor tenia quatre anys (1434). La seva condició de bordeta, però, no li va impedir de portar el cognom «de Villena» adquirit ja pel seu avi i continuat pel seu pare. Una característica, la il·legitimitat de la seva naixença, que pot explicar que es convertís en persona desglésia, encara que també podem pensar que va posseir una veritable fe. Hi ha opinions sàvies per a tots els gustos. Hi ha, però, qui opina que tenia prou patrimoni llegat pel seu pare perquè no li calgués lhàbit religiós. En definitiva, el conegut com el Llibre de la Casa de la Reina confirma que Elionor de Villena no estava totalment desproveïda de dot i, en qualsevol cas, des de la infantesa va tenir una relació directa amb el món de la cort, i duna cort potent, com era la de la Corona dAragó a lèpoca, que sabem que va tenir una importància vital en lobra dels grans autors masculins del segle, com Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Joanot Martorell. Ja ladmiradíssim Joan Fuster, adreçant-se als components de Lo Rat Penat, va fer parar esment en les característiques de cort que té, precisament, la seva inconclusa Vita Christi. Hi tornarem més endavant i a desgrat de la limitació despai daquesta introducció. En els mots de sor Isabel i referint-se a la verge Maria: «I vol Déu nostre Senyor que, perquè aquesta esposa seva estigui ben acompanyada dacord amb el seu estat, siguin triades per tot limperi seu set donzelles de singular excel·lència, que serveixin i acompanyin sa senyoria dins del ventre de la seva mare i al llarg de la seva vida, perquè aquestes siguin les primeres criades i per sa mercè les més amades» (cap. I). No equival a una descripció de cort?

Precisament Ferran el Catòlic, que era nebot seu, el 1484 li va demanar que sencarregués duna seva filla, com Isabel, il·legítima. La filla del Catòlic va ingressar al monestir de la Trinitat quan sor Isabel nera abadessa havia accedit al càrrec el 1462, com a successora de sor Isabel de Solsona, i va ocupar-lo durant vint-i-vuit anys, fins a la seva mort. Una circumstància que ens fa pensar que, si bé és veritat, com creia al segle xx Ivy Compton-Burnett, que les novel·les són fetes dherències i dadulteris, sense fills il·legítims segurament mancaria alguna cosa a la literatura medieval catalana! Per altra banda, va ser la muller de Ferran, Isabel la Catòlica, llunyana parenta dIsabel de Villena, qui es va interessar tant per la seva obra inconclusa, la Vita Christi, que en va precipitar ledició, la qual va dur a terme la successora de sor Isabel, labadessa sor Aldonça de Montsoriu, a través dun impressor alemany de la ciutat de València, Lope de Roca, lany 1497. Labadessa Aldonça hi va incloure uns mots introductoris que reproduïm en què, a banda de dedicar lobra a la reina, demostrava la seva admiració per la figura de sor Isabel, admiració que compartien il·lustres contemporanis seus, com Miquel Peres o Bernat Fenollar, que dedicaren obres a la «gran doctoressa» Isabel de Villena.

Tornant, però, a la condició dabadessa de sor Isabel de Villena, segons algun cronista, a desgrat de la protecció de la reina Maria, posteriorment enterrada al monestir amb lhàbit de clarissa, no va obtenir el càrrec sense dificultats. Tants entrebancs va trobar que fins i tot hi va haver dintervenir sant Miquel (el monestir era sota la seva advocació), que va foragitar unes milícies infernals que shavien infiltrat mentre es votava el nomenament de la nova abadessa. Sant Miquel, segons algunes cròniques, va rematar la seva intervenció comunicant que lelecció de sor Isabel de Villena com a abadessa era voluntat divina! Miracle! La llàntia davant de la imatge de sant Miquel a la sala capitular es va girar sense vessar ni una gota doli! Davant daixò, es va procedir a lelecció de sor Isabel, naturalment. Ras i curt: el 1462 sor Isabel tenia gairebé ledat de Crist, trenta-dos anys, i ja en feia disset que era religiosa. Un altre miracle que per alguns estudiosos és considerat com el miracle, va ser que en poc temps completava lobra el nou monestir de la Trinitat iniciada el 1445 per la seva parenta i protectora, la reina Maria. Està molt documentada la reacció inicial valenciana summament positiva envers la iniciativa, palesada en la donació dalmoines per fer les obres. Segons Hauf (1995, 20), labadessa sor Isabel va invertir en el monestir més donze mil tres-centes cinquanta-tres lliures, convenientment administrades per lautor de lEspill. Per altra banda, una de les clarisses de la Trinitat va ser la seva filla, Violant Roig. Una altra de les clarisses va ser Aldonceta Corella, germana de Joan Roís de Corella, el traductor del Cartoixà (Hauf 1995, 23). És a dir, el convent que regia sor Isabel aplegava el Gotha de lèpoca, si més no el literari. No seria gens estrany, doncs, que dins del cercle de devots i benefactors del monestir haguessin pogut circular exemplars no sols del Cartoixà, sinó també de lEspill i, potser, fins i tot del Tirant lo Blanc (Hauf 1995, 23). Per altra banda, al seu moment la Vita Christi va tenir més èxit editorial que el Tirant. Es va publicar a València el 1497 i 1513 i a Barcelona el 1527.