La gent, en sentir-ho, van començar a plorar i a exclamar a crits:
Vós ens lheu mort! Torneu-nos-el! Que això que dieu no són sinó belles paraules!
El rei, en veure que la gent se somovia tota i que el seu parlar no servia de res, va fer senyal als cavallers que sortissin amb les seves armes. I de seguida van sortir del castell ben bé cent cavallers armats i una bona colla de servents darmes. I, a desgrat de tota aquella gent, els van fer marxar amb grans empentes. Els homes de la vila, en veure-ho, sen van tornar a la vila, i van anar pels hostals i pels albergs i hi van trobar molts homes de la companyia del rei dAragó, sobretot homes de peu, que es guarnien per pujar al castell a ajudar el seu senyor el rei dAragó, i els prengueren i aturaren tots, que eren més de mil.
El rei, en saber-ho, va fer carregar de seguida les bèsties amb el parament i el tresor i la moneda que trobà al castell, i va fer cavalcar la reina de Mallorca, sa cunyada, amb els tres fills i també la filla, i els altres presoners, és a dir NAmalric de Narbona, i el nebot de larquebisbe de Narbona i dos consellers del rei de Mallorca, i sortí del castell amb tota laltra companyia, i els avià tots fins més enllà del vall. En acabat, ell tornà amb la seva companyia de cavallers i de servents a la vila per deslliurar aquells servents que els homes de la vila hi havien detingut. I, en arribar davant la porta, va veure el comte de Pallars que era retingut dins les portes amb la seva companyia. El rei punyí desperons i ningú no el gosà esperar, i duna empenta va fer sortir a fora el comte de Pallars, i amb ell van sortir també una gran quantitat daquells servents que havien aturat els homes de la vila. Però encara hi quedaren, els uns presos, els altres retinguts, ben bé un centenar dhomes del rei dAragó. El rei, veient que no shi podia quedar més temps sense perill, perquè tots els homes de la vila venien a les portes, sen tornà amb els seus cavallers i laltra companyia que havia deixat a fora, i tots plegats sen vingueren a poc a poc fins que van ser a lEmpordà, en un lloc que sanomena Sa Jonquera i és dEn Dalmau de Rocabertí.
En arribar-hi, vingué En Ramon Folc davant el rei, així com el comte de Pallars, i el pregaren que els concedís un do que no el perjudicaria, i el rei els ho atorgà francament. I ells li van demanar que deixés anar la reina de Mallorca allà on volgués, car a ell no lhonorava tenir una dona com ella en presó, majorment estant prenyada com estava, i recelaven que lembaràs no es perdés pel dolor, si es veia en presó. El rei els digué que bé li plaïa, per amor della i dells, i que ja sen podia anar, si anar-sen volia. I al punt En Ramon Folc i el comte de Pallars sen van tornar amb la reina, i la van seguir fins al coll de Banyuls, i allà la deixaren anar. I ella se nanà al Rosselló amb una filla que lhavia acompanyada, i ells sen van tornar amb el rei dAragó, a Sa Jonquera.
El rei dAragó va fer menar els tres fills del rei de Mallorca a un castell seu que hi ha riba mar, que es diu Torroella de Montgrí, i allí els va fer guardar bé. I envià, daltra part, NAmalric de Narbona a la ciutat de Girona, i aquí el posaren en presó i en ferros, ell i el nebot de larquebisbe de Narbona, amb no sé quants cavallers seus, a lanomenada Torre Gironella. I aquí van ser ben guardats tant com hi van estar. I el rei seguí el Gironès i lEmpordà, i reconegué tots els seus castells i viles.
Com el rei En Jaume de Mallorca envià els seus missatgers al rei de França contra son germà, el rei dAragó
Quan el rei de Mallorca En Jaume va ser al castell de Sa Roca i va haver recobrat la muller i la filla, estigué molt trist i despagat de si mateix, car es tingué per molt deshonorat i avergonyit per son germà, el rei dAragó. I de seguida envià missatgers cuitosament al rei de França, que es trobava entre Carcassona i Narbona, i al cardenal, que havia vingut amb el rei de França per predicar la croada contra la terra del rei dAragó, amb grans forces de cavall i de peu. El cardenal es deia En Joan Caulet i era francès. I el rei de Mallorca els feia saber que el rei dAragó, son germà, li havia pres i barrejat la terra, i sobretot el millor lloc que hi havia, és a dir la vila de Perpinyà, i que havia entrat al seu castell per força i se nhavia endut presos els seus fills i la seva muller, i se nhavia emportat tot el seu tresor i tot quant ell tenia en aquell castell. Per la qual cosa, com que allò era un gran deshonor per a aquest rei En Jaume, tal com no creia que mai el pogués venjar, pregava al rei de França i al cardenal que, ja que tenien intenció de venir contra la terra del rei dAragó, safanyessin tant com poguessin, que ell els donaria pas i entrada a Catalunya, a desgrat del rei dAragó, i que els lliuraria tots els castells i fortaleses del Rosselló i els ajudaria amb totes les seves forces per mar i per terra. I que sacuitessin i que no fallessin per res, que sabessin del cert que el rei dAragó havia fugit, i que tenia gran temor dells i que no havia gosat aturar-se més amunt del regne de València.
Quan els missatgers del rei de Mallorca van ser davant el rei de França i davant el cardenal, i van haver dit el missatge i presentat les cartes, i els altres els van haver sentit, saixecà el cardenal i digué al rei de França en la seva llengua:
Alceu-vos, sire, que Pere dAragó ha fugit, segons que sentén en aquestes cartes, i anem, que sense cop ni batalla conquerirem tota la seva terra.
I respongué el rei de França:
Sire cardenal, heu dit bé, però jo no crec pas que En Pere dAragó hagi fugit, que és un dels millors cavallers del món. Més aviat crec que, si shagués quedat sense ningú de la seva companyia, ell tot sol ens esperaria i es defensaria fins a la mort, tant com pogués, que no hi ha cap ardiment al món que ell no intentés. Recordeu quan va venir a Bordeus, on tots vam ser escarnits i ridiculitzats per la seva vinguda, i ara igualment, si heu entès el que ha fet al rei de Mallorca, son germà, tot ho intentaria.
Respongué el cardenal que això no era ardiment, perquè ho feia a manera de lladre, que ningú no imaginava que gosés intentar la cosa que després feia a la insabuda de tothom. I, havent dit això el cardenal, salçà En Felip, fill gran del rei de França i nebot del rei dAragó, fill de sa germana, i digué així:
Dites vous, sire, que això que ha fet el rei dAragó no és ardiment?
Oí va dir el cardenal. I vós esteu excomunicat, per haver gosat anomenar Pere dAragó rei. I feu-vos absoldre, que jo us absoldré, amb la condició que us guardeu de tornar-hi mai més.
Amb això salçà el duc de Brabant, sogre del rei de França perquè la seva filla era la darrera muller del rei, i digué al cardenal:
Sire, En Felip no es pot estar danomenar rei En Pere dAragó, perquè és el seu oncle i li té bona voluntat, però també hauria destimar igualment son germà Carlot, que serà rei dAragó quan haurem conquerit la terra en breu.
I respongué el rei de França:
Sire duc, teniu raó, però ell és del mal llinatge dAragó, i hi retira en el seu parlar.
En sentir això, Felip senfurí, i respongué al rei de França, son pare, i al cardenal, i digué així al rei:
Sire, jo sóc dels més nobles llinatges del món per part vostra, però també per part de ma mare. I no és pas mal llinatge, sinó que és bo i honrat i dels nobles casals del món. Vós podeu dir el que vulgueu, però no hi ha ningú, si diu el contrari, que no digui el que no deu. I creieu del cert que Aragó us farà encara tremolar, a vós i la vostra terra. I el duc, que ha dit que jo hauria destimar més mon germà Carlot que mon oncle, no parla a parer meu sàviament; i no ho diu sinó perquè vós i jo entrem a la terra de mon oncle i siguem presos i morts i destruïts, i els seus néts siguin reis i senyors de la terra de França. I, per més que ell us digui que en breu haurem conquerit la terra del rei dAragó, no es farà tan fàcilment com ell es pensa.