Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.
El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé dallí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.
Amb això, el rei sen va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles sagitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:
Senyor, vós ens podeu dir el que us plagui, però, com que ens heu encomanat que vigilem el castell, nosaltres complirem el nostre deure quan calgui. I sapigueu que això que hem fet ho hem fet amb raó, que, com ja us hem dit, ens ha semblat dues o tres vegades que trencaven el mur del castell, dels cops tan forts que sentíem donar-hi amb pics i capmartells.
El rei menyspreà allò que deien els guaites i sen tornà a dormir. Però no va poder dormir gaire, perquè va sentir els guaites que el despertaven una altra vegada. I ell, irat i ple de disgust, es llevà amb una cota de burell, amb les sabates als peus, sense les calces, i amb la maça al puny va anar contra els sentinelles, que el defugiren en veurel venir. Ell els demanà enfellonit si estaven embriacs, o què havien sentit, que talment cridaven i satrafegaven en va. I els guaites li van respondre:
Senyor, o tots estem encantats o nosaltres hem tornat a sentir això que ja us hem dit.
Ara digué el rei calmeu-vos i, si ho sentiu altra vegada, crideu i esbrinarem què és. Però més aviat crec que si crideu com bojos és per no adormir-vos.
I, havent parlat així, el rei sen tornà al llit, i dormí fins a dia clar. En apuntar el dia, el rei cridà lescrivà i dos cavallers, i també el comte de Pallars, i els digué que anessin a la cambra on estava el rei En Jaume, son germà, i que li diguessin que firmés aquelles cartes que havien convingut i, si no ho volia fer, que ho digués. El comte de Pallars, amb lescrivà i amb dos cavallers, se nanà cap a la cambra i trobà la porta oberta, hi van entrar a dins i trobaren la reina, muller del rei En Jaume, amb tres fills seus i una filla que seia en un llit, trista i plorosa, amb alguns homes i dones que eren de la companyia del rei En Jaume. El comte de Pallars i els seus companys sen van meravellar molt, en veure-la, i li besaren la mà i li demanaren on era el rei de Mallorca. Ella i la resta de la companyia van fer un gran plor, i li van dir que no sabien què se nhavia fet i que no es pensaven pas que el tornessin a veure mai més. El comte i aquells que eren amb ell vingueren a corre-cuita davant el rei dAragó, i li van dir tot el fet i el que hi havien trobat. El rei, en sentir-ho, se senyà i es meravellà com havia pogut ser, i va creure que alguns de la companyia havien consentit en aquell fet, però no en volgué dir res, sinó que declarà que no havia perdut el propòsit per estupidesa sinó per educació, que mai no havia volgut avergonyir el seu germà, el rei En Jaume, entrant a la cambra on jeia.
Amb tant, el rei anà a la cambra on havia estat el rei En Jaume, i va fer mirar si trobaven com nhavia fugit. I van veure aquella aigüera oberta, i encara la llanterna i les candeles que hi van trobar cremant, que el rei En Jaume hi havia fet encendre quan es va escapar. El rei dAragó es meravellà molt en veure-ho, i digué a la reina, muller del rei En Jaume:
Certament, madona, el rei de Mallorca, el vostre marit, mha fet un gran escarni. I tingueu per cert que jo no havia vingut aquí per cap dany seu, ni per prendre-li la terra, sinó per defensar-la per a ell, i perquè vigilés que a mi no em pogués venir cap mal en aquesta guerra que espero tenir en breu amb el rei de França. El vostre marit mha escarnit i ridiculitzat, i mha fet un gran mal a mi, però encara més a si mateix, i als seus fills i a vós. Em sap molt greu i nestic afligit.
Amb això, el rei es retirà de davant la reina i la va fer guardar bé, a ella i els seus fills, per tal que no el poguessin burlar així com havia fet el rei En Jaume. Quan el rei dAragó hagué sortit de la cambra, sacostà a una finestra que dóna a la vila de Perpinyà, i sentí un gran brogit i una gran cridòria dhomes, de dones i dinfants que deien a crits:
Ai, senyor rei En Jaume de Mallorca! I qui us ha mort? Mai no trobarem tan bon senyor!
En sentir-ho el rei dAragó, trameté un missatger a la vila per saber per què cridaven aquella gent. I el missatger davallà corrent i de pressa a la vila, i tornà de seguida davant el rei i li va dir:
Senyor, feu compte de sortir, vós i la vostra companyia; si no, tant vós com nosaltres estem perduts. Que tots els homes de la vila estan guarnits amb les seves armes, i han posat cadenes i barreres per tots els carrers, i volen pujar fins aquí, per prendre-us i aturar-vos, a vós i la vostra companyia. Perquè ha corregut la brama per la vila que vós heu mort aquesta nit el seu senyor, és a dir el rei de Mallorca En Jaume, el vostre germà.
Quan el rei dAragó ho hagué sentit i entès, va fer carregar les bèsties amb les seves coses i amb les que trobà pel castell, i en acabat va dir als guaites que lhavien despertat a la nit que no shavien alarmat sense raó, car el rei de Mallorca havia fet obrir una aigüera per on havia sortit de la cambra i havia fugit del castell, i que dallà venien els cops que havien sentit. Tothom en sentir-ho sen meravellà molt i es disposà a carregar les bèsties amb el botí. El rei, daltra part, envià missatge als cavallers que albergaven a la vila que sarmessin de seguida i de pressa i que pugessin amb les armes i amb el parament cap al castell, i tots ho van fer així com el rei ho manava. I a penes shavien guarnit els cavallers, tots els homes de la vila van pujar cap al castell amb les seves armes, i eren ben bé quatre mil, o més. El rei dAragó, que els va veure venir, sortí fora portes en un cavall, amb una maça al puny, i volia parlar amb la gent que venien, però no es podia fer sentir, amb els grans crits que aquells movien, dient tots alhora:
Vós ens heu mort nostre senyor el rei de Mallorca!
El rei els va fer callar a grans penes, i ells el van escoltar. I els digué així:
Malvada gent, per què crideu i us somoveu contra mi sense raó? Que jo no sé de què parleu. Com podeu pensar que jo hagi mort mon germà, el vostre senyor? Que jo no faria tal cosa per res del món. Però jo us diré el que sha escaigut. Aquesta nit passada, ell em va atorgar que faria la meva voluntat, i que majudaria contra tothom i amb totes les seves forces. I que això és veritat us ho demostraré amb les cartes públiques que sen van fer.
Amb tant, el rei cridà el seu escrivà, En Pere de Santcliment, i va fer llegir les cartes que shavien fet entre el rei dAragó i son germà sobre els pactes que havien emprès tots dos. I, quan lescrivà va haver llegit les cartes, digué el rei a aquella gent:
Barons, heu entès i creieu ara tot això que us he dit?
Sí, senyor van fer tots, però què nheu fet de nostre senyor el rei de Mallorca?
Jo us ho diré. Aquesta nit sha escapat deixant-se anar amb una corda per una finestra de la cambra. I us dic en veritat que no sé què se nha fet. Però sí que sé del cert que en això sha fet gran mal a si mateix primerament, i a mi i a la seva muller i als seus fills i a tota la seva terra.