Amb això, va arribar el vespre, i lescrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I lescrivà sen tornà de nou al rei dAragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap duna mica, altra vegada. I lescrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se nexcusaren daquella mateixa manera. Lescrivà va tornar davant el rei dAragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a lescrivà:
Per ma fe, ja és dormir massa! No em fa bona sospita, i em sembla que això que ha dit mon germà no té intenció datendre-ho ni de complir-ho. Però no hi ha res a fer, aquesta nit, sinó que ell sestigui allà dins, que nós el farem guardar de fora estant, encara que no calgui gaire, perquè no és home que pugui fugir, majorment per raó de la malaltia. I no seria bo ni cosa convenient que nós, ara que està malalt, entréssim a la seva cambra per força.
Quan el rei dAragó va haver dit això, establí els seus sentinelles aquí i allà per molts indrets del castell, i manà que aquella nit vigilessin bé, i es retirà a dormir al seu llit. Però mentre ell dormia hi havia qui vetllava, com sentireu. Perquè heu de saber que tot aquell dia el rei En Jaume havia estat en consell amb la muller i amb alguns servents de la casa a dins la cambra, i, havent tingut consell, ja fos per propi moviment o aconsellat per altri, es va penedir dallò que havia convingut amb son germà el rei dAragó, per tal com se sentia tan culpable i desmereixedor envers el rei dAragó, per les coses que havia tractat i consentit contra ell, que no li semblava que, per més que en fos assegurat, li valgués per salvar-se, si per malaurança es descobrís el que havia fet, de la mort.
Per tal raó, tot aquell dia va fer mirar i esbrinar si per cap lloc podria fugir del castell sense ser vist. I, sobre això, va fer cridar un mestre picapedrer que era mestre majoral de lobra del castell de Perpinyà, i li va dir:
Mestre, ara cal i convé que mostreu les vostres habilitats i que mireu i cerqueu diligentment si trobaríeu cap finestra, espitllera o forat, vós que heu obrat el castell, per on pogués sortir daquesta cambra sense ser vist.
Respongué el mestre:
Jo no crec pas que una rata sen pogués esmunyir sense que fos vista, de tan bé com fa vigilar i guardar el castell el rei dAragó. Per la qual cosa no sé pensar ni trobar manera com es pogués fer això que heu dit.
El rei En Jaume, en sentir-ho, es va tenir per perdut, i li va dir que li calia sortir de la cambra i del castell, abans no li excavessin una galeria. Que més sestimava morir fora, o dintre la cambra, si no en podia sortir, que caure en mans de son germà el rei dAragó.
Senyor digué el mestre, això que vós dieu és bo de dir, però mal de fer. Ara bé, qualsevol altre home, tret de vós, intentaria sortir per un lloc que jo sé.
Com! digué el rei. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?
Cert és digué el mestre, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.
Quin lloc és aquest? digué el rei. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.
Senyor digué el mestre, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que shi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.
I respongué el rei:
Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar laigüera.
Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era laigüera, i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar laigua dun safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i nhi van abocar tanta que tota laigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que shi podia passar bé. Sen tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a laigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.
Ella es va quedar a la cambra, i el rei sen va anar per laigüera, com ha estat dit, fins que va ser a laltre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veures a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no shi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat. I, si bé estava malalt i feble de complexió, no ho aparentava en els moviments, car començà a caminar de pressa i lleuger, millor i tot que si ho hagués fet sempre. I va emprendre el camí dun castell que es diu Sa Roca.
Quan havia caminat mitja llegua, trobà un home daquella terra que menava una somera, i el pregà que la hi prestés fins al castell de Sa Roca, i lhome ho va fer així. Daquesta manera, el rei En Jaume va arribar en aquell castell. Els del castell el van reconèixer i sen van meravellar molt, però el van rebre bé i honradament. El rei En Jaume shi va quedar, indignat i malcontent de si mateix.
Ara deixarem de parlar del rei En Jaume de Mallorca i parlarem del rei dAragó, son germà.
Com la gent de Perpinyà salçaren contra el rei dAragó
Quan el rei dAragó va haver vist i entès que lescrivà no podia entrar a la cambra on son germà el rei En Jaume jeia malalt, i va haver establert els seus guàrdies i sentinelles tot a lentorn del castell, es retirà a dormir al seu llit. I, quan havia dormit una part de la nit, es despertà i sentí els guaites que eren sobre la casa on ell jeia que movien gran brogit i cridaven com si el castell fos atacat. El rei, en sentir-ho, es llevà amb lespasa a la mà i pujà als llocs de guaita i amenaçà els sentinelles que tant cridaven. I respongué un dells:
Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.
El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé dallí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.
Amb això, el rei sen va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles sagitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre: