Les dues grans gestes de Pere el Gran van ser la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles dAnjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip lArdit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. Aquests, doncs, són els dos episodis centrals a la crònica de Desclot, de to èpic el primer i molt més dramàtic el segon, i els que donen la mesura de la seva categoria literària. Si, en la forma de construcció, les tres altres grans cròniques són equiparables a uns llibres de memòries, la de Desclot és equiparable a una novel·la: lautor reuneix el seu material i el selecciona amb un designi narratiu i ideològic no gens atzarós, i a continuació sen serveix per edificar una composició dun efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la veritat, com tot escriptor mereixedor daquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).
La informació nova que aportava, però sobretot lelaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre dèxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se nhan conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat lempresa destablir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, lany 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara shi basa, tot i laportació de múltiples esmenes.
La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de lèxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí daquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb lexcepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no sallunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal desdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, nhe respectat lestil sintàctic fins on mha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial dexactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, lhe modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions dèpoca com mha semblat prudent i esquivar lús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent darmes») per no haver dintroduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de loriginal «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per lhabitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara lús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat larticle salat dalguns que modernament lhan perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar lessència del sabor de lestil dun dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.
Miquel Desclot
CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, LANY 1285Com el rei de França reuní tot el seu pertret, per terra i per mar, per venir contra el rei dAragó i la seva terra
Quan el rei de França va saber que el rei dAragó havia pres el castell dAlbarrasí i després li havia corregut i saquejat tot Navarra, que li era fidel, es va enfurir molt. I llavors, com que ja feia dos anys que preparava homes i viandes per venir amb tot el seu poder contra la terra del rei dAragó, apressà més el fet. Va fer construir cent cossos de galeres a la ribera dun riu de Provença que es diu Roine, i alhora va fer fer una gran armada en altres llocs, vora mar, és a dir a Narbona, a Marsella, i per tota la costa dels seus dominis i del rei Carles, fins a la ribera de Gènova. I va fer posar taula a molts llocs de la costa per assoldadar mariners i tota mena dhomes darmes, de qualsevol llengua que fossin, que volguessin anar a la seva armada. I així aconseguí, en breu temps, pel gran sou que donava, dotar dhomes tota larmada, entre provençals, narbonesos, marsellesos, pisans i molta altra gent.
Ell, daltra part, saparellà per venir per terra amb el més gran exèrcit que de cent anys ençà la corona de França hagi reunit. Entre els que enrolà per força, els que hi anaren de grat i els que assoldadà, va reunir disset mil homes a cavall, tots de paratge, i assoldadà divuit mil ballesters de peu, i ben bé altres cent mil homes de peu o més. Era tan gran el parament que cal haver-ho vist per creure-ho. I havia fet portar, al llarg dels dos darrers anys, tanta vianda per mar i per terra com havia pogut reunir des dAlemanya fins a Narbona, Carcassona i Tolosa, i als llocs veïns del rei dAragó, és a dir, prop de Catalunya. Llavors partí de França amb tota aquella multitud de gent i sen vingué a Tolosa.
De manera que, en arribar la Pasqua, era a Tolosa amb tota la seva gent, i la host era tan gran que, si un dia volien partir plegats dun lloc per anar a un altre, no podien avançar una llegua per res del món, que no podien cabre en cap ciutat, per gran que fos, car només les bèsties, entre els cavalls i les atzembles de càrrega que duien, ocupaven mitja llegua tot al volt del camp on estaven atendats. Hi havia francesos i picards, tolosans i llombards, bretons i flamencs, borgonyons i alemanys, provençals i anglesos, i gascons i de quasi totes les llengües de cristians, homes i barons. A Tolosa, per manament del rei de França, van ser inscrits tots els que hi havien danar. I van sojornar allí alguns dies fins passades les festes de Pasqua.
Ara deixarem estar això i tornarem al rei dAragó, que shavia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles dAragó.
Com el rei En Pere dAragó tingué parlament a Saragossa amb els homes dAragó
Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja sacostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes dAragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així: