Bernat Desclot
CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, LANY 1285
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
Versió de Miquel Desclot
TAST DE CLÀSSICS, 8
Primera edició digital: març 2015
© de ladaptació i de la introducció, Miquel Desclot, 2015
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 831
Disseny de la coberta: LAMANERA
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
INTRODUCCIÓ
Les quatre grans cròniques (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) constitueixen un capítol central de la nostra literatura medieval, com la poesia trobadoresca dins loccitana, la novel·la cavalleresca en vers dins la francesa, o la saga en prosa dins lescandinava. I si ho són és perquè els nostres autors no es van conformar a enfilar una mera relació de fets i gestes per salvar-los mecànicament de loblit, com era habitual en el gènere dels annals, sinó que en van saber fer literatura de primera magnitud.
Amb lúnica excepció de la de Desclot, les nostres cròniques majors tenen un innovador component autobiogràfic molt important, que potser nexplica lafany delaboració literària que es troba a faltar en tantes cròniques medievals de mena perfuntòria i utilitària.
Però justament la de Bernat Desclot es caracteritza per la qualitat esmunyedissa de lautor, que al llarg de lobra té tanta cura a mantenir-se al marge del que conta que aconsegueix esborrar-se pràcticament del text i esdevenir un enigma per al lector.
Això ha fet que durant segles només hagin surat conjectures sense gaire fonament sobre la personalitat del cronista més llegit i respectat de la nostra historiografia medieval. Perquè, aparentment, no tan sols shavia fos de la seva crònica, sinó que fins i tot havia aconseguit desaparèixer de labundosa documentació de lèpoca. No va ser fins lany 1949 que Miquel Coll i Alentorn, a lextens estudi que precedeix la seva edició de la crònica de Desclot dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcelona, Barcino, 1949), va proposar una identificació plausible, minuciosament estudiada i documentada. Segons la seva proposta, acceptada ja universalment, el misteriós Bernat Desclot que havia historiat el regnat de Pere el Gran podia ser el curial Bernat Escrivà, que segurament devia preferir signar la seva crònica amb un cognom alternatiu de la família, en una època en què els cognoms eren encara vacil·lants (Escrivà remetia a la professió del cap de família, i Desclot al lloc dorigen pairal), amb la probable intenció de deslligar la seva obra literària dels productes de la seva professió descrivà de la Cancelleria Reial. Bernat Escrivà apareix sovint als documents de la cort, i per tant sabem força coses dels seus anys de funcionari reial, però no coneixem gaires detalls més de la seva vida: ni lloc ni data de naixement, i només una data imprecisa de defunció (final de lany 1288). Els Escrivà potser eren dorigen narbonès i potser van fer arrels en un llogarret del Rosselló anomenat Les Clots, derivat probablement dun Es Clot que explicaria el nom del cronista. El primer document que esmenta inequívocament el nostre personatge és del 24 de maig de lany 1273, i ens el presenta com a justícia del port de València, és a dir com a magistrat. Però daltres documents es desprèn que anteriorment havia estat titular de lescrivania de Gandia, i que ho va tornar a ser dençà del 31 dagost del 1276. En lendemig va servir encara com a majordom del comte dEmpúries. A partir del gener del 1282 el trobem a la tresoreria reial. Lany següent, a València, i després a Albarrasí i a Tarassona, formant part del seguici del rei Pere, que acabava de tornar de la campanya de Sicília. Lany 1285 el sabem assentat a Barcelona com a tresorer reial, i desplaçant-se sovint entre el Cap i Casal i els campaments on el rei organitzava la defensa de Catalunya contra lexèrcit francès. El 10 dabril del 1287, quasi un any i mig després de la mort del rei Pere, el trobem en un nou càrrec dimportància, com a cambrer del rei Alfons, probablement fins a la seva pròpia mort, cosa dun any i mig després. En suma, Bernat Escrivà va gaudir duna posició destacada, en particular els darrers anys de vida, a la cort reial, com a home de confiança dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Una posició de privilegi per reunir informació de primera mà i per consultar sense entrebancs els arxius reials. Per ser, en definitiva, lil·lustre Bernat Desclot.
Bernat Desclot és, doncs, un contemporani de Ramon Llull, i encara que el volum de les obres respectives no sigui equiparable, la qualitat de la crònica de Desclot el fa tan pare de la nostra prosa clàssica com el genial mallorquí, a menys dun segle de distància de les remotes Homilies dOrganyà. Desclot és el primer gran escriptor sorgit de lempresa de normativització lingüística de la Cancelleria Reial, força abans de lesplendor que assolirà al cap dun segle.
Lexistència dun manuscrit amb un text diferent de la resta ha permès a Stefano M. Cingolani demostrar que Desclot va treballar en lelaboració del seu text en dues tongades. La primera redacció devia tenir lloc entre lany 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte a la primera, devia començar lany 1286, quan Escrivà es va veure lliure de les obligacions a la tresoreria reial, i va quedar inacabada a la seva mort, a la darreria del 1288.
A linici del pròleg, lautor declara les seves intencions en els següents termes: «Aquí comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que feren, sobre sarraïns i sobre altres pobles, els nobles reis dAragó que foren de lalt llinatge del comte de Barcelona.» Amb la qual cosa ja ens fa saber, duna banda, que només li interessa relatar les gestes glorioses de la corona, i, de laltra, que només li importen els reis sorgits del casal comtal de Barcelona, que per a ell tenien una noblesa de sang superior a la del casal reial aragonès abans de la unió.
En realitat, el que més li interessa és explicar i, sobretot, enaltir el regnat del rei Pere, que ja lhavia distingit amb la seva confiança quan només era encara lhereu del tron. Per a això comptava amb els seus dots dobservador i danalista, duna banda, i amb les relacions detallades de testimonis oculars i els nombrosos documents generats a la Cancelleria Reial, duna altra. Ara bé, per donar raó del regnat del seu rei li calia remuntar-se poc o molt als precursors, i per a això comptava amb relats anteriors diversos, que tot indica que coneixia bé: el Llibre dels fets, de Jaume I, enllestit pocs anys abans que Desclot comencés a escriure; les Gestes dels comtes inicialment redactades en llatí i traduïdes al català feia poc; el Llibre dels reis, escrit també molt poc temps abans, i altres fonts menors, no sempre identificables. Menys dun terç de la crònica és dedicat als precursors, des del que ell anomena el Bon Comte (una figura que tan aviat es refereix a Ramon Berenguer IV com al seu pare, Ramon Berenguer III) fins a Jaume I, passant per Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Els més de dos terços restants, doncs, es concentren en els nou anys del regnat de Pere el Gran, que de fet ja adquireix molt de protagonisme als capítols dedicats als darrers anys del regnat de Jaume I. Com els tres altres cronistes, Bernat Desclot està molt més interessat en els fets contemporanis o recents que no pas en el passat remot, la qual cosa esdevé justament una de les qualitats més innovadores i característiques de les nostres cròniques, i sens dubte en constitueix un dels màxims atractius.