Però, a més, en el breu text citat sapel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com rius afluents, arriben al punt daiguabarreig natural: la política. I no pas, per descomptat, la política politiquera, la referida en exclusiva als combats per guanyar el poder i perpetuar-shi, sinó la «pràctica política» bona i imprescindible que necessita, com els camps de conreu necessiten laigua, un «sistema de valors» que la nodreixi. I aquesta és la clau de volta de tot el llibre: detectar lemergència, al llarg de la història, dels valors i les valoracions del territori i del paisatge que èpoques diferents, cultures diferents, científics diferents, escriptors diferents, països diferents, governants diferents, instàncies diferents amb múltiples encreuaments de les unes amb les altres, han anat fent emergir, i que ens situen finalment davant del repte majúscul, ètic i polític a més destrictament ambiental i social, de la sostenibilitat. Un repte de base ètica fer possible vides humanes justes i felices ara i en el futur que, en una societat complexa com la que tenim i tindrem, té un marc polític que, a més, com el mateix problema ambiental, ja és definitivament de dimensions mundials; un repte tot just entrellucat per molts, però encara no, malauradament, portat a una pràctica operativa per tots. I el que té dinterès com a posició que podríem anomenar de compromís és que el «sistema de valors» es considera indispensable per a la solvència de qualsevol pràctica política. Perquè, encara que els autors no hi entrin tampoc és un fil que els pertoqui destirar, almenys no en aquest context, sentén que implícitament pensen el que molts altres compartim amb ells: la política sense un sistema de valors ètics, socials, avui també ambientals es redueix a un exercici regit per la pura llei de la selva, un exercici de lluita descarnada i «descarnadora» sit venia verbo per obtenir posicions i desplegar pràctiques dun poder molt més a prop del concepte de domini que del de govern, i no diguem ja del de bona governança.
En la línia demmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que lètica és capital, proposen «no perdres en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des dAristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores dArcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política compatible amb el científic, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.
Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de lobra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica la més natural, com és lògic en argumentar el valor de lhomeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació durbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, dallò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en lapartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de leducació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon leducació amb lensenyament i aprofita totes les fonts en aquest cas, també el paisatge per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes dintervenir en la construcció, lordenació o l«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des dàmbits globals fins a làmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.
El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. Lestímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és dalta tensió però procedent denergia neta i renovable, com voldrien els autors...; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria llegir endins, o inter i legere, que seria triar entre; per fidelitat tant a un ètim com a laltre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè fa entendre per dins i resulta molt de bo per triar. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, lelegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, lòptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat és, doncs, molt especialment dagrair.
Joan Manuel del Pozo
Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona
Exconseller dEducació i Universitats de la Generalitat de Catalunya
Introducció
En termes de paisatge, la collita daquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i durbanitat dun territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar lestima duna societat pel seu territori i el nivell didentificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra daquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.