No sempre ha estat així. Més ben dit, feia dècades que no era així. Caldria retrocedir a la Catalunya de final del segle XIX i primer terç del segle XX per trobar un moment semblant, salvant totes les distàncies, que són moltes; tantes, que la comparació es fa difícil, començant pel fet que les transformacions territorials del moment no eren, ni de bon tros, les que hem viscut a Catalunya en els darrers trenta anys. Comparació fora de lloc, certament, pel que fa a la intensitat en la transformació del paisatge, però no tan desaforada pel que fa a la conscienciació, si no social, sí almenys la de determinats professionals i intel·lectuals capaços de crear opinió, de marcar tendència. És un fet que en les primeres quatre dècades del segle XX es desvetllà un gran interès pel tema del paisatge, tant per part del Modernisme com del Noucentisme, i que tot plegat va quedar estroncat pel cop destat franquista. Efectivament, el paisatge fou un element important, no només en la construcció ideològica del catalanisme en el tombant del segle XIX, sinó en la mateixa «cultura del catalanisme», manllevant aquí el títol daquella obra ja clàssica de Joan Lluís Marfany.
En termes de cultura territorial i de consciència de paisatge, anàvem ben encaminats i no gaire allunyats del que es coïa a la resta dEuropa. Sense anar més enllà, a la veïna França se celebrà, lany 1909, el primer Congrès International pour la Protection des Paysages, organitzat per la Société pour la Protection des Paysages de France, amb eslògans com «Protéger les paysages cest défendre la patrie» o «Aimer les arbres cest aimer la patrie», no gaire diferents dels que a casa defensaven Joan Maragall o els impulsors de lAssociació Catalanista dExcursions Científiques, fundada lany 1876 i precedent immediat del Centre Excursionista de Catalunya. Aquells anys, Catalunya participava plenament de les noves formes de valoració estètica i simbòlica del paisatge que arribaven dEuropa, i també començava, per primera vegada, a concebrel com un element a tenir en compte en lordenació i la gestió del territori. Només així sexplica el sorgiment de figures com la de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista i paisatgista de vàlua extraordinària, o dAntoni Muntanyola, el qual, en un llibret intitulat Organització Turística de Catalunya, del 1932, ja defensava una política turística sensata i respectuosa envers el paisatge.
Tot plegat se nanà en orris amb la instauració de la dictadura franquista, el 1939. Foren molt poques les escletxes que es reobriren al llarg de la dictadura, sempre des de la reflexió i la paraula escrita i quasi mai des de lacció, és a dir, la intervenció directa sobre el territori en defensa daquest o daquell paisatge en risc. Per a això darrer calgué esperar fins als últims anys del franquisme, amb les primeres mobilitzacions ecologistes, generalment amb un discurs més ambiental que no pas paisatgístic. Escletxes, com apuntava, poques i disperses, per bé que significatives, com loberta per Josep Pla, amb unes descripcions de lentorn que, encara que sovint sigui de manera el·líptica, malden per mantenir i/o recuperar la memòria històrica del país a través de la memòria del paisatge. O les suggeridores reflexions sobre el territori i els paisatges catalans de Jaume Vicens Vives a la cèlebre Notícia de Catalunya, de lany 1954. O, ja des del món acadèmic, la magna Geografia de Catalunya (una mena de Monna Lisa de lescola catalana de geografia de lèpoca), publicada en tres volums a partir de lany 1958 i dirigida per Lluís Solé i Sabarís. O un munt de monografies regionals que segueixen el patró metodològic iniciat per Pau Vila i lescola francesa, moltes de les quals són tesis doctorals, com LAlt Empordà: Estudi de geografia regional, dAlbert Compte, de 1962; La comarca dOlot. Estudi de geografia regional, de Maria de Bolòs, de 1966; Modes i formes de vida al delta del Llobregat durant els segles XVI a XX, de Jaume Codina, de 1970, o, per posar un penúltim exemple, El paisatge humà de la Costa Brava, dYvette Barbaza, una de les millors monografies regionals que mai shan escrit sobre la Costa Brava, fonamental per entendre la configuració actual de lespai litoral català(1). O i aquest sí que és lúltim exemple els deu volums de la col·lecció Catalunya visió (nhi ha dos més, centrats en les Illes Balears i el País Valencià), publicats entre 1968 i 1978, amb un to molt més divulgatiu que les monografies citades anteriorment.(2) Poca cosa més, com deia més amunt; tan sols unes quantes cuques de llum en un foscor generalitzada.
Vist ara en perspectiva, hom hauria dit que, amb larribada de la democràcia i laprovació de la Constitució de 1978, ens posaríem ràpidament a to i recuperaríem les dècades perdudes. No va ser així, almenys pel que fa al paisatge. Venint don veníem, en els primers anys de la transició democràtica lèmfasi es posà en temes de caràcter urbanístic i de planejament territorial. Calia reordenar unes ciutats i, sobretot, unes perifèries urbanes caòtiques i mancades dels equipaments i dels serveis més elementals. A poc a poc, la temàtica ambiental, fins llavors només considerada pels minoritaris grups ecologistes de lèpoca, anà impregnant la legislació i sanà introduint en el planejament urbanístic i territorial, tot i que calgué esperar ben bé a lentrada de lEstat espanyol a la Unió Europea (llavors, Comunitat Econòmica Europea), el 1985, per fer un salt qualitatiu important en aquest terreny. Les directives procedents de Brussel·les llavors i ara, marcaran el pas de la política ambiental de lEstat.
Latenció al paisatge brillava per la seva absència en les polítiques territorials i ambientals esmentades, tant a en làmbit estatal com català. A Catalunya no va ser fins lany 2000, fins aquella famosa adhesió unànime i simbòlica del Parlament de Catalunya al Conveni Europeu del Paisatge,(3) quan, per fi, vam poder parlar dun interès manifest del legislador pel paisatge. Paral·lelament, o potser fins i tot una miqueta abans, el món acadèmic sanà posant al dia, oferint màsters professionalitzadors, impulsant grups de recerca, generant metodologies de treball i publicant articles sobre paisatge en revistes de referència. Des de làmbit polític i legislatiu shan fet passos significatius a partir daquest tombant de segle: lany 2005 saprovà la primera Llei catalana de paisatge (la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya) i el mateix any nasqué lObservatori del Paisatge de Catalunya,(4) un ens a mig camí entre lAdministració i la societat civil, únic a lEstat i un dels pocs existents a Europa, que ha desplegat bona part de la filosofia que es desprèn del Conveni Europeu del Paisatge esmentat, el document clau que inspira les polítiques de paisatge al continent. De la llei en sorgiran els catàlegs de paisatge, que avui, onze anys més tard, ja shan culminat i han tingut com a resultat principal i més visible el mapa de 135 paisatges que cobreix tot el territori nacional.
Som aquí. El camí recorregut fins ara és curt, com el lector haurà deduït per ell mateix. Curt, però molt intens. En una dècada sha fet moltíssima feina, potser perquè, per primera vegada, sha produït una certa confluència entre, duna banda, la progressiva conscienciació ciutadana en pro del paisatge i, duna altra, determinades accions promogudes per lAdministració, sobretot pel que fa a la dotació deines i instruments tècnics i legislatius que facilitin realment la integració del paisatge en les polítiques públiques, ja siguin territorials o sectorials. El més trist, el més lamentable, és que la major part de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari que han aparegut al nostre entorn ho han fet en plena democràcia. Ens mancaven valors? Sí. Teníem algunes valoracions, però pocs valors, o no suficients.