Sorgeixen noves formes de comportament que sobren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. Lesport es flexibilitza i sadapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de lesport dalta competició. Lesport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a lesport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de lesport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).
Observem noves variables que contribueixen a perfilar una altra fesomia esportiva; apareixen noves formes de practicar i viure lesport. Totes les evidències apunten en la direcció que lesport ja no és privatiu de persones joves o pertanyents a classes altes o mitjanes, és a dir, que altres col·lectius socials comencen a prestar-li atenció i dedicació. La situació ha canviat molt des del moment que fan esport persones de diferent edat, gènere, lloc de residència i origen social, amb motivacions, aspiracions i objectius dispars. Les persones grans, els membres de grups religiosos o de minories ètniques i altres categories socials es troben cada cop més presents en el món esportiu. No obstant això, els responsables de la promoció esportiva han de seguir treballant per tal daconseguir que col·lectius específics deixin de presentar índexs de participació esportiva més baixos.
De la mateixa manera, encara que lesport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències dobertura esportiva no han deixat davançar. Així, el panorama esportiu actual preveu lexistència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna amb el seu dret a la diferència i al pluralisme ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.
També a Catalunya es va consolidant el reconeixement dun esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en lesport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra daixò són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació desportistes amb discapacitats psíquiques.
Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, lindividu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, lautoexpressió i lautorealització, que refermen lindividualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat desbargiment a laire lliure, desig dexpansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig dintegració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les pràctiques ve acompanyada, aparentment, dun nou humanisme esportiu, duna ètica més focalitzada en lindividu, en el seu benestar, en la seva aparença, que no pas en els grans principis de la moral esportiva tradicional, de manera que es produeix un desdoblament en la moral esportiva: certs valors administren la pràctica individual, mentre que altres concerneixen lunivers de lesport dalt nivell.»
Si fins als anys seixanta del segle passat lesport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada hiperindividualista que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és lesport aristocràtic dels orígens, sinó lesport moda a la carta, la promoció accelerada dels productes-esport, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de lanimació; ja no la formació moral dels joves de lelit social, sinó lentusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»
Durant la postmodernitat, el ventall dactivitats esportives seixampla considerablement. No només existeix una gran varietat desports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun dells pot ser practicat des de nivells diferents. Lesport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si duna nova societat en què loci és molt important. La cultura del lleure fa de lesport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de lesport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.
En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.
Daltra banda, fàcilment trobarem tendències com lestetització de la vida, la cultura egoica, lindividualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones sinscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. Lesport delit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «Lesport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»
Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb lesport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, lesport no només és presentació dun mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem dacord amb Lipovetsky (1998, 112): «Lesport sha alliberat del lirisme de les virtuts, sha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, lesport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de lexperiència dun mateix: després de lesport disciplinari i moralista, vet aquí lesport-oci, lesport-salut, lesport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració dun mateix i evasió, línia i relaxació; la virtut ja no és el que legitima lesport, ho fa lemoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»