És en aquest context polític que la pràctica de lesport va experimentar un ferm suport institucional, organitzada des duna Administració pública que buscava apropar la cultura física als ciutadans. Lesport era vist com un element modernitzador i innovador en un clima davantguarda pedagògica. El primer intent global des del poder polític per estructurar i fomentar la cultura esportiva va cristal·litzar en la Ponència dEducació Física, una de les propostes de la qual era la introducció de leducació física a les escoles. En paraules de Santacana (2004, 12): «Sestaven posant les bases duna actuació institucional democràtica en el terreny esportiu.»
Dins daquest deixant, trobem la figura de Josep Elias i Juncosa, periodista, sportsman i veritable precursor de lolimpisme català. Elias fou un daquests prohoms de lesport que no buscaven fabricar campions ni atènyer grans rècords. Les seves pretensions eren més modestes, però molt més valuoses: la pràctica esportiva shavia dorientar de cara al món de la vida, tot respectant aquelles regles que donaven sentit al joc net (fair play). Es tractava, doncs, duna escola de formació integral que facilitava la claredat de concepció, lesperit decidit i la valentia. En definitiva, lesport havia de ser una preparació vital, perquè, més enllà de la victòria esportiva sempre efímera, el que buscaven aquells pioners de la pedagogia era en correspondència amb els valors educatius de lolimpisme enfortir la salut i refermar el caràcter duna joventut que havia de lluitar no només en la palestra atlètica, sinó, sobretot, en lesfera de la vida.
La influència social dels nous hàbits esportius va tenir molt a veure amb els canvis que va experimentar Catalunya en el decurs de la segona meitat del segle xix i la primera del xx. Però si en un principi lesport fou un fenomen homogeni i circumscrit a la modernitat industrial, durant el nou-cents lesport va deixar de ser una activitat minoritària de les classes privilegiades per esdevenir una praxi massiva i interclassista. Es va passar de lelitisme social esportiu a larrelament popular del lleure esportiu, que va obrir-se pas entre capes més àmplies de la població.
La implantació de lesport en diferents segments socials va ser un altre dels indicadors que assenyalaven la creixent modernització de les societats occidentals. A mesura que avançava el segle xx, lesport va deixar de ser privatiu de les classes dominants i acomodades per abraçar amplis sectors de la població. La democratització del lleure va afavorir que lesport seixamplés socialment i esdevingués un espectacle a labast de moltes persones. Aquesta expansió de lesport era un dels exponents duna nova manera dentendre les activitats doci en les societats industrials avançades.
2.2 Aproximació al sistema esportiu postmodern
A partir dun cert moment de la passada centúria, neix un nou univers esportiu. Duna banda, aquesta nova fase presenta laccentuació de determinats valors típicament moderns, com la tecnologia, el capitalisme, la industrialització o la comercialització, i precisament per això és qualificada dhipermoderna (ens remetem a la perspectiva sociològica de Gilles Lipovetsky). Però, daltra banda, lesport assumeix valors sociològics diferents i nous, elements propis de lera postmoderna. No creiem que sigui possible referir-nos a lesport actual al marge de la sensibilitat postmoderna, és a dir, sense tenir en compte algunes de les línies mestres de la nostra societat.
A finals dels setanta i començaments dels vuitanta del segle passat, es produeix una important crisi de valors, un punt dinflexió cultural, ideològic, polític, econòmic i artístic. Hom afirma amb encert que a partir daquest moment entrem en una era definida per unes noves coordenades, lèpoca postmoderna, una fase històrica en què els valors socials i culturals experimenten modificacions importants. El pluralisme, la diversitat, la fragmentació moral, la desorientació, lescepticisme, lalliberació, la desconfiança, lagnosticisme, lateisme, el passotisme, el nihilisme, lindividualisme, el narcisisme, lhedonisme, el consumisme, la globalització, labsència de compromís, la incertesa, el presentisme, la imprevisibilitat, la dispersió, la inestabilitat, la fugacitat, la provisionalitat, la fluctuació, la transitorietat, la superficialitat, la perplexitat, la sublimació estètica, el refús de lautoritat o lautorealització són comportaments, formes de pensament o actituds vitals que conformen aquest calaix de sastre que anomenem postmodernitat (Águila, 2005). Són temps marcats per canvis estructurals i processos socials, com ara la sobreacceleració històrica o la gran importància de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Lany 1979 Jean-François Lyotard publicava La condició postmoderna, que anunciava larribada duna nova època en què lèxit substituïa la veritat i la imatge, la realitat. La postmodernitat representa un moment històric marcat per la superació dels grans models filosòfics i ideològics en què sha fonamentat la nostra civilització al llarg de la història: religió judeocristiana, Il·lustració, hegelianisme, positivisme, marxisme, anarquisme, etc. Tots ells pretenien trobar un sentit a la humanitat i assolir una solució sociocultural favorable. La postmodernitat suposa lesgotament de la modernitat, labandonament de les grans cosmovisions occidentals, en bona part per la desconfiança en la raó i per la fragmentació moral, i crea un clima procliu a laparició dintegrismes, fonamentalismes i dogmatismes.
En el moment present, la realitat sociològica de lesport és massa complexa i matisada perquè ens hi puguem aturar detalladament. Per això, tan sols volem aproximar-nos a alguns dels seus trets més característics i fer-ne un diagnòstic. Mentre que la primera meitat del segle xx va ser la de la institucionalització i el desenvolupament progressiu del fenomen esportiu, la segona meitat va representar la seva mundialització espectacular i massiva. Tot sembla indicar que en les societats postmodernes es produeix un increment de la popularitat de les activitats esportives. Cada cop més, la pràctica esportiva deixa destar vinculada a un públic restringit per estendres a capes socials més àmplies.
Les mutacions que ha sofert lesport contemporani sexpliquen a partir de diversos factors. Tal com sens diu a Hàbits esportius a Catalunya (Puig et al., 2009, 13-14): «Tinguem en compte lenvelliment de la població, la millora de la qualitat de vida, laugment de la tolerància perquè cada persona es comporti segons els seus desitjos sense perdre el respecte envers els altres, lexigència més gran en el món del treball que condueix a buscar fonts de relaxament i de gaudi en daltres esferes, la preocupació per la salut... Tots aquests aspectes han fet que lesport esdevingués una activitat atractiva per a persones molt variades.»
Sorgeixen noves formes de comportament que sobren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. Lesport es flexibilitza i sadapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de lesport dalta competició. Lesport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a lesport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de lesport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).