Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan lesport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en lèxtasi del cos. Lesport participa activament de lanomenada «societat de vivència», segons lexpressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en lautocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb laparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de lesperit a la religió del cos.
Alguns experimenten lesport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i labundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. Lesport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode dextasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «Lhome tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el rendiment de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de labundància, a aixecar illots dascètica, i aquí veig jo la funció de lesport: lesport no és la catarsi moderna, sinó que és lascètica moderna. Fins i tot quan lhome és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara daquesta tendència és lèxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.
Un fenomen connectat amb tot això podrien ser els esports daventura i risc o extrems (pensem en els X Games). Es tracta de pràctiques realitzades en medis terrestres, com lespeleologia, lescalada o el ciclisme tot terreny; en medis aeris, com el paracaigudisme, lala delta o el salt de pont, i en medis aquàtics, com el ràfting, el surf o el submarinisme. Totes aquestes activitats presenten un denominador comú: es tracta dexperimentar sensacions fortes o emocions extremes, fins i tot enfrontant-se amb els límits de la condició humana. La sensació daventura, incertesa i un cert risc calculat i previst encara que no sempre serien els ingredients principals daquestes modalitats postmodernes. Un bon exemple, encara que convertit en gran repte i alhora espectacle mediàtic, és el Ral·li Dakar.
En molts casos, es tracta dactivitats turisticoesportives amb un abast social cada cop més important, destinades a tots aquells individus addictes a lalliberament dadrenalina, en què limportant és experimentar una alteració psicofísica en forma de sensacions daventura i llibertat. Es tracta també de desmarcar-se de la monotonia ordinària mitjançant desafiaments, el contacte amb la natura i un plaer potent. Lacroix afirma que aquests esports són una mostra prototípica del culte a les emocions (2005, 41): «De la mateixa manera que el que es droga fuig del món real en un viatge narcòtic, ens intoxiquem amb experiències emocionals. O bé ens llancem als esports de risc. Hi ha molts signes que indiquen que els afeccionats a aquests esports obeeixen a la necessitat de mobilitzar el seu coratge per a alguna cosa heroica.»
En una societat hipertecnològica i urbana com la nostra, lesport de risc i aventura pot contribuir a la desrutinització tot provocant situacions dincertesa enmig dun ambient absolutament natural. Es tracta de fugir dun mateix i afrontar riscos per tal de tenir vivències diferents i experimentar emocions noves sense restriccions i inhibicions, duna manera de combatre el tedi originat per la quotidianitat familiar i laboral. Val a dir que aquestes noves situacions esportives ens obliguen a accentuar la nostra consciència ecològica i a reforçar la protecció i la cura dels nostres recursos i espais paisatgístics.