El nostre gran propòsit és mostrar la dimensió ètica i formativa del fenomen esportiu, fer-ne una ponderació descriptiva i analítica, però també crítica, desiderativa i prescriptiva. Atès el caràcter transversal i polièdric de lesport, el nostre treball busca deliberadament la interdisciplinarietat. Volem bastir un discurs que basculi al voltant de qüestions que sentrellacen i fer-ho a partir de tres eixos principals: el sociològic, lètic i el pedagògic. El nostre mètode variarà en funció de la temàtica i els objectius plantejats. Des dun punt de vista etimològic, el concepte mètode es refereix al camí que ens ha dur més enllà. Si, duna banda, les anàlisis sociològiques ens permetran explicar lactual fesomia socioesportiva, de laltra, les idees filosòfiques i pedagògiques ens ajudaran a valorar, sigui positivament o negativament, la nostra vida esportiva.
Molt difícilment podrem avaluar la salut axiològica de la nostra realitat esportiva si prèviament no hem dut a terme un diagnòstic objectiu de la seva situació. Les investigacions sociològiques ens permetran captar les tendències dels nostres comportaments esportius, tot veient-ne les mancances o punts febles. Es tracta de copsar des dun punt de vista diacrònic i sistemàtic el fenomen esportiu per tal de poder bastir una axiologia pedagògica, tenint en compte que el nostre objectiu és transitar des duna descripció fenomenològica a una posició ètica i formativa. Si els estudis sociològics són un instrument imprescindible per tal de poder interpretar i comprendre el nostre objecte destudi, també acudirem a aquella bibliografia especialitzada que ens permeti completar la intel·lecció humanística daquesta realitat historicosocial.
Lobjectiu que perseguim és esbossar un possible horitzó dintel·ligibilitat de la postmodernitat esportiva i presentar una visió completa del fenomen esportiu català des dun punt de vista axiològic. Sense avenir-nos amb lexcessiu tractament mediàtic que rep determinada tipologia esportiva, secundarem una altra visió de les coses. Blasmarem la supremacia de lesport entès com a espectacle per damunt de la seva condició cívica i formativa. Estem convençuts que cal reformar lesport i desempallegar-lo de la intoxicació que pateix, fruit de les grans pressions econòmiques, polítiques i mediàtiques.
Volem anar més enllà de lesport convertit en espectacle audiovisual, dun negoci exorbitant en el qual els esportistes són vistos com a figures mediàtiques i dèxit. Pretenem distanciar-nos dun model esportiu protagonitzat per individus que han esdevingut estrelles rutilants molt adients per fer publicitat de marques i productes comercials. En aquesta obra, valorarem les possibilitats ètiques de lesport per entendrel des duna perspectiva paidocèntrica.
Ens estimem lesport. És un àmbit que ens segueix preocupant perquè no podem desvincular-lo duna dimensió eminentment moral i educativa. Lesport forma part del llegat humanístic que hem rebut dels que ens han precedit. Sostindrem que la cultura esportiva és indeslligable duna formació axiològica, duna elucidació ètica al servei duna societat més democràtica i justa. Lesport ens pot ajudar a revifar alguns valors una mica oblidats: esperem i desitgem que lesport mantingui lesperit humanitzador, un ethos axiològic i un pathos pedagògic. Aquest és el fil conductor que vertebra aquest estudi, el nucli dur al voltant del qual pivota la nostra exposició. Si leducació en valors és lúnica que fa possible el desenvolupament moral de les persones, la praxi esportiva hauria dafavorir aquest procés.
No volem cloure aquest apartat sense deixar constància dun seguit dagraïments. En primer lloc, volem agrair la confiança que lObservatori dels Valors dESADE i la Fundació Lluís Carulla han dipositat en nosaltres, així com ladhesió i lorientació de persones com Àngel Castiñeira, Raimon Ribera, Ferran Sáez, Pau Mas o Jordi Quer. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots aquells familiars i amics que ens han brindat el seu suport.
2. Lesport en temps postmoderns2.1 Gènesi i consolidació del fenomen esportiu a Catalunya
Els catalans som hereus duna gran trajectòria esportiva, duna història mediterrània que té la seva gènesi en la Grècia antiga i que va viure el seu punt culminant en linoblidable estiu del 1992. Si ens situem en el moment actual, podem ressaltar el paper rellevant que té lesport en les vides de molts catalans. Les enquestes confirmen que tant els nivells de pràctica esportiva com el grau dassociacionisme són superiors als de la mitjana espanyola, en consonància amb la bona salut del teixit associatiu català. Així, per exemple, lesport, sigui escolar o federat, mobilitza cada setmana més de 850.000 infants i joves escampats per tota la geografia catalana. També loferta esportiva comercial està més desenvolupada i el ventall dactivitats realitzades és més divers que a la resta de lEstat. Per entendre millor aquesta situació, resulta molt útil recular fins als orígens de la modernitat esportiva catalana.
No és cap casualitat que lesport modern brollés a Catalunya amb més ímpetu i abans que en altres punts de la geografia hispànica. És indubtable que històricament el Principat ha estat el motor esportiu de lEstat espanyol, una força esportiva que es va fer palesa en la seva dilatada vocació olímpica. Des del moment que lesport contemporani és fill i alhora símptoma de la modernització, sentén que el punt de partença de lesport català es trobi predominantment en zones urbanes industrialitzades, econòmicament modernes o comercialment desenvolupades. Com afirma Pujadas (Pujadas et al., 2008, 16): «els esports moderns sintrodueixen a Catalunya gràcies a la vitalitat industrial duna part del nostre territori, però sobretot hi arrelen dacord amb uns sectors socials profundament interessats en la transformació de les formes de lleure urbanes i en la seva modernització. (...) Això ajudaria a entendre millor la ràpida expansió de lesport com a exponent duna nova manera dentendre les activitats doci de la societat industrial.»
És daquesta manera que assistirem a un incipient entramat associatiu català. El nou lleure esportiu és indestriable del progrés industrial, de la modernització socioeconòmica encapçalada i impulsada per la burgesia. Lesport reflecteix la modernització econòmica de la societat catalana, la voluntat de progressar socialment i dapropar-se a Europa. Així, doncs, lesport participa duns valors de la modernitat industrial molt propis de la burgesia.
En un primer moment, el fet esportiu reflectirà un notable desenvolupament sociocultural i serà lexpressió de les noves tendències europeïtzadores, una manifestació a favor del progrés i lesperit liberal i, per tant, en contra duna política espanyola finisecular eixorca i paralitzant. En un context marcat per la creixent consolidació social de lesport, i només a tall dexemple, el 1860 Joaquim Ramis inaugurava el primer gimnàs barceloní, el 1876 apareixia el Centre Excursionista de Catalunya, el 1906 veia la llum El Mundo Deportivo, el 1907 es constituïa el Club Natació Barcelona, el 1910 naixia el Club Deportiu Terrassa i el 1911 es disputava la primera Volta Ciclista a Catalunya, una de les més antigues del món.
En aquest sentit, podem subratllar el paper que van tenir en aquesta evolució catalanistes destacats, que van veure en la cultura esportiva un actiu fonamental en la construcció dun país modern, una eina de regeneració física i moral i de redreçament social i nacional. Un dels aspectes més remarcables de lesport català en aquesta fase inicial va ser la seva vinculació amb les reivindicacions nacionalistes. Mereix una valoració molt positiva la tasca a favor de lesport i leducació física que va projectar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), un gran pas endavant interromput per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), sobretot si tenim en compte que fins a aquell moment la política esportiva era inexistent.