Fins ara la política ha optat per limmobilisme, però cada dia que passa es fa més evident la seva inadaptació al nou context social, i aquest és el principal motiu del malestar i la insatisfacció que genera. Cal prendre consciència del nou paradigma polític emergent i promoure els canvis necessaris per fer-lo plenament vigent. Altrament, el perill és que la política esdevingui cada cop menys operativa, menys eficaç i, per tant, també més marginal. Podria succeir que la política seguís funcionant i socupés de si mateixa sense que això molestés a ningú, perquè les seves prestacions serien irrellevants, fins al punt que es plantegés la qüestió de quina funció social compleix que no pugui ser portada a terme per altres sistemes fins i tot de manera més professional.
Quins són els factors i les circumstàncies que donen lloc al nou paradigma emergent? I quins són els trets fonamentals que haurien de caracteritzar el nou model polític? Vegem-los, sintèticament, a continuació.
[1] En aquest capítol prendrem com a referència la seva obra La transformación de la política, publicada per Península el 2002.
una societat policèntrica
La principal característica de la nostra societat és lextraordinari increment de la complexitat. Vivim en societats funcionalment diferenciades en diverses esferes culturals: la política, el dret, leconomia, lart, la religió... Cadascuna delles segueix una lògica autònoma, que no accepta interferències externes i es relaciona amb les altres esferes sense cap ordre preestablert de prioritats.
Les societats contemporànies no tenen un únic centre o un únic vèrtex. Els diversos àmbits culturals estableixen relacions dinterdependència, però no pas de forma jeràrquica, sinó reticular, és a dir: configurant una xarxa. Així doncs, la complexitat social significa lexistència de múltiples centres de decisió autònoms que desitgen preservar la seva autonomia, i, per tant, la jerarquia ja no pot ser el principi ordenador de la societat. Daquesta manera, la distinció tradicional entre ordre i anarquia ha deixat de tenir sentit. Des del punt de vista clàssic, governar és establir una estratègia dordenació selectiva, un equilibri de caos i ordre, de llibertat i necessitat, de context i autonomia. Però avui en dia això ja no es pot determinar de la mateixa manera que abans, perquè la societat ha canviat radicalment i ja no obeeix als patrons tradicionals de simplicitat i estabilitat. En conseqüència, cal assumir que ja no és possible decidir políticament totes les qüestions socials importants.
Quina hauria de ser la resposta política davant la nova complexitat? No es tracta de recuperar la simplicitat irreversiblement perduda, ni tampoc de cercar un consens impossible, sinó de guanyar la informació que resulta de processar les diferències. Si la política pretén donar una resposta satisfactòria als reptes inèdits de la nova societat, haurà de ser conscient que el problema de govern més difícil és la coordinació i la integració daquests sistemes especialitzats, en la mesura que constitueixen diversos jocs del llenguatge.
A diferència de les teories clàssiques del govern, la societat actual ja no pot ser reduïda a cap idea, ni tan sols a la idea dunitat. Per això la política ha de tenir present que la unitat duna societat complexa no aspira a una integració a costa de la pluralitat, sinó a loptimització de les condicions per a un alliberament de la diversitat enfront de les constriccions duna coherència forçada. En suma, cal aprendre a conviure amb la complexitat, respectant lautonomia de les parts i la successió dels canvis. I, per tant, cal també repensar la política.
la crisi de lestat del benestar
La fallida de lestat del benestar clàssic és deguda, en part, a la incapacitat de lAdministració per donar una resposta adequada a les continuades demandes que se li plantegen. És impossible que lestat pugui fer front, per si sol, a la creixent complexitat social. Tot i reconèixer els èxits del welfare state durant algunes dècades, cal admetre que aquest model està construït a partir duna perillosa simplificació de la realitat, i fou gestat en un context demogràfic que el feia possible, però que ja no té res a veure amb lactual. La planificació administrativa mai no podrà satisfer limmens conjunt de demandes, expectatives i iniciatives ni el dinamisme de les societats complexes.
No obstant això, la reacció neoliberal a partir de la defensa de lestat mínim tampoc no constitueix una resposta adequada. Més enllà del principi no intervencionista, cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable el model de societat que sobté. El neoliberalisme, en el seu afany simplificador, no només redueix lestat a la mínima expressió, sinó que també escombra els cossos intermedis de la societat civil organitzada. Tanmateix, ni la societat és només una suma atomitzada dindividus aïllats, ni el mercat ho pot resoldre tot per si mateix.
En conseqüència, el nou paradigma polític ha dassumir que la coordinació entre política i economia que exigeix la complexitat de la societat contemporània és diferent de la relació jeràrquica o de la que té lloc a través del mercat [...]. Els problemes no se solucionen ni amb lestat ni sense ell. Cal trencar aquest procés oscil·lant destatització i desestatització, regulació i posterior desregulació, de la promesa de més mercat a la qual segueix una garantia enfront del mercat [...]. La còmoda idea que el mercat socupa de la distribució òptima dels béns privats, i la política, dels col·lectius, resulta inoperant. Els vells esquemes per governar la societat es mostren avui en dia reduccionistes i ineficaços. Ja no serveixen. Avancem vers un nou paradigma que encara està per descobrir.
les noves tasques de la política
Les transformacions socials esmentades exigeixen una nova concepció de la política, una nova manera dentendre la governança. La tasca fonamental de la política i lestat en la societat del coneixement postcapitalista i postterritorial és la coordinació i la mediació dels sistemes socials, tan complexos, experts i dinàmics que exclouen un control estatal autoritari. Així doncs, lacció de govern no consistiria tant en una intervenció directa, en una decisió sobre el què i el com, sinó en un paper dacompanyament, de mediació i facilitació. Des daquest punt de vista, la política es converteix en especialista en una prestació que resulta extremament precària en les societats complexes: moderar el conjunt, la compatibilitat i la compossibilitat dels sistemes funcionals autònoms. La política és només una veu en el concert de lautoorganització social.
En la mesura que la nova tasca del govern ja no és fer, sinó coordinar, no es necessiten tants recursos, ni tanta infraestructura, ni tants funcionaris. Ja no cal que la política acapari tants mitjans. No obstant això, ara més que mai, fan falta bons sistemes dinformació i, sobretot, capacitat per processar les dades. El coneixement sha convertit també en el principal recurs per governar. Cal saber interpretar correctament la informació, cal establir criteris, cal ser capaç de comprendre les grans tendències socials. Aquesta és la nova missió de la política.
Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.