En darrer terme, cal optar. I la dicotomia, certament, assenyala camins antagònics. Qui actua segons lètica de la convicció només se sent responsable que no flamegi la flama de la pura convicció, la flama, per exemple, de la protesta contra les injustícies de lordre social. Encendre-la una vegada i una altra és la finalitat de les seves accions, que, des del punt de vista del possible èxit, són plenament irracionals i només poden tenir un valor exemplar i han de tenir-lo. Lètica de la convicció, per tant, pot tenir unes exigències màximes respecte als principis perquè no se sent responsable de les conseqüències de lacció. Qui opera conforme a lètica de la convicció no suporta la irracionalitat ètica del món. És un racionalista còsmico-ètic.
Ara bé, lètica dels principis i la política són incompatibles. Cap ètica del món, diu Weber, no pot deixar de considerar que sovint, per aconseguir fins bons, cal emprar mitjans moralment dubtosos o, com a mínim, perillosos. I que existeix la possibilitat, o fins i tot la probabilitat, que la recerca daquests fins bons comporti conseqüències moralment negatives per a aquell qui estigui disposat a assumir aquest risc. El mitjà específic de la política és la violència (legítima i institucionalitzada), i, per tant, la tensió entre mitjans i fins, a vegades intensa o molt intensa, resulta inevitable.
Weber va encara més enllà i no es conforma amb una certa prevenció, sinó que llança una severíssima advertència: Qui vulgui en general fer política i, sobretot, qui vulgui fer de la política la seva professió ha de ser conscient daquestes paradoxes ètiques i de la seva responsabilitat per allò que ell mateix, sota la seva pressió, pot arribar a ser. Repeteixo que qui fa política pacta amb els poders diabòlics que aguaiten entorn de tot poder. Els grans virtuosos de lamor al proïsme i del bé acòsmic, de Natzaret, dAssís o dels palaus reials de lÍndia, no van operar amb mitjans polítics, amb el poder. El seu regne no era daquest món [...]. Qui busca la salvació de la seva ànima i la dels altres, que no la cerqui pel camí de la política, les tasques de la qual, que són unes altres, tan sols poden ser acomplertes mitjançant la força. El geni o el dimoni de la política viu en tensió interna amb el déu de lamor, inclòs el déu cristià en la seva configuració eclesiàstica, i aquesta tensió pot convertir-se en tot moment en un conflicte sense solució [...]. Tot allò que es persegueix a través de lacció política, que se serveix de mitjans violents i opera mitjançant lètica de la responsabilitat, posa en perill la salvació de lànima.
Weber conclou la seva reflexió amb un final obert. La tensió entre ètica i política és irresoluble, i no existeixen solucions universals: El cert és que la política es fa amb el cap, però de cap manera només amb el cap. En això tenen tota la raó els que defensen lètica de la convicció. Ningú no pot, tanmateix, prescriure si cal obrar conforme a lètica de la responsabilitat o conforme a lètica de la convicció, o quan cal fer-ho conforme a luna i quan conforme a laltra.
En política es parla sovint
de la necessitat de recuperar
els valors de la conança, la
credibilitat, la participació
i la il·lusió.
No podem fer dels valors pura
mercaderia,
vàcua cantinela.
Una opinió popular força
estesa a Catalunya considera
que lètica i la política són
mútuament incompatibles.
La darrera paraula, ens diu Weber, resta en mans de la llibertat, és a dir, de la consciència individual de cadascú. I la grandesa de la política es manifesta singularment en les circumstàncies extremes: És, al contrari, infinitament commovedora lactitud dun home madur (de pocs o molts anys, ja que això no importa), que sent realment i amb tota la seva ànima aquesta responsabilitat per les conseqüències i actua conforme a una ètica de la responsabilitat, i que en arribar a cert moment diu: No puc fer cap altra cosa, aquí maturo. Això sí que és quelcom autènticament humà i això sí que és colpidor. Aquesta situació, en efecte, sens pot presentar en qualsevol moment a qualsevol de nosaltres que no sigui mort interiorment. Des daquest punt de vista, lètica de la responsabilitat i lètica de la convicció no són termes absolutament oposats, sinó elements complementaris que han de concórrer per formar lhome autèntic, lhome que pot tenir vocació política.
De tot el que hem vist anteriorment es desprenen, com a mínim, dues consideracions. La primera és que, per parlar de política i valors avui, cal, dalguna manera, afinar bé loïda per copsar els ecos que ens arriben des de les profunditats de la Grècia clàssica, fa 25 segles, passant pels diversos moments culminants de la història de la filosofia política. I la segona és que el tema que ens ocupa no té res dinnocent, sinó que interpel·la directament el fons de la naturalesa humana. La grandesa i la misèria, el cel i linfern, el bé i el mal..., estranyament separats, molt sovint, per tan sols una fina línia roja, troben en la política un marc incomparable per posar a prova la llibertat humana.
El nou paradigma emergent
Vivim un període històric de transformacions accelerades a nivell econòmic, social i cultural. La ciència i la tecnologia avancen a gran velocitat, les empreses es deslocalitzen i la competència econòmica continua creixent. La nova immigració ha modificat profundament la nostra composició demogràfica, les estructures familiars shan fet més diverses i levolució professional no satura. La societat del coneixement es consolida, i les noves idees (des del canvi climàtic fins als drets de les generacions futures), possibilitats, modes i influències modifiquen poderosament la nostra cosmovisió. En definitiva, si la nostra societat contemporània és objecte duna seqüència de canvis estructurals daquesta magnitud, és lògic que la política també es vegi immersa en una profunda transformació, per bé que siguin pocs els que ho adverteixin, i encara menys els que satreveixin a reconèixer-ho en veu alta. En aquest sentit, cal destacar Ronald Inglehart, que sha referit a la nova cultura política ubicada en el si de la mentalitat postmoderna.
Un altre dels autors que més ha estudiat els canvis estructurals que està vivint la política contemporània és Daniel Innerarity. I creiem que les seves reflexions i les seves aportacions amb relació als reptes actuals de la política poden ser de gran interès per comprendre les característiques del nou paradigma polític emergent.[1]
Innerarity (2002) comença assenyalant que la insatisfacció davant la política no és un fenomen nou, però resulta interessant constatar com les seves causes van canviant al llarg del temps. Així, per exemple, si tradicionalment shavien criticat els excessos del poder, avui en dia la principal causa del malestar és més aviat una altra: El polític que no pot, que no saclareix i repeteix un discurs convencional amb una pobra escenificació [...], la distància entre el que caldria fer i el que es fa, la discrepància entre les paraules i els fets, la precipitada apel·lació a lafirmació que no és possible fer res més. El que molesta de la política és el seu desconcert i la seva incapacitat [...], la política mai no havia estat tan impotent.
Així doncs, cal partir dun fet evident: La capacitat configurativa de la política retrocedeix de forma preocupant en relació amb les seves pròpies aspiracions i amb la funció pública que se li assigna. Encara més: Lactual fatiga política no sorgeix dun desinterès pel bé públic, sinó de la desesperança de poder fer alguna cosa amb la política tradicional. És a dir: mentre que les tasques i les qüestions que ha de resoldre la política han canviat radicalment durant les darreres dècades, ni el sistema polític, ni les institucions, ni el discurs, ni el tarannà, ni les actuacions dels polítics han variat substancialment.