Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.
Primer, deixar de considerar la política com si fos competent per a tot i protegir-la de la hiperactivitat, així com dunes exigències excessives per part de la ciutadania. La nova política ha de ser, abans que res, modesta i conscient de les seves limitacions. I, tal com afirmaven els clàssics liberals, el govern sha de concentrar només en el que és important, és a dir: en allò que, si ell no fa, no farà ningú més.
Segon, lobjectiu prioritari de la política ha de ser trobar un nou equilibri entre els àmbits públic i privat. I això requereix, seguint el fil del punt anterior, una profunda retirada de la política dàmbits il·legítims (o que shan tornat il·legítims amb el pas del temps) Hi ha un munt de tasques en les quals lúnica aportació de la política és la seva incompetència manifesta. Resulta prioritari evitar la sobrecàrrega del sistema polític i dels seus actors per una penosa administració de trivialitats, ja que, sense una retracció substancial de les tasques de lestat a unes competències nuclears i als béns col·lectius essencials, no existeix a parer meu la més petita possibilitat que la política es faci càrrec de lextrema complexitat dels processos, els problemes i els projectes socials o els governi. Cal redefinir els límits del sector públic. Cal repensar quines són les autèntiques prioritats del govern. I cal deixar que siguin el mercat o el Tercer Sector els que socupin de tota la resta.
I, en tercer lloc, lestat ja no està en condicions dadoptar decisions sobiranes; és massa gran la seva dependència del saber compartit, de la capacitat de decisió compartida i dels recursos financers compartits. La política sha convertit en un actor semisobirà més dins de la societat complexa i, per tant, ja no pot actuar sense dialogar, negociar i buscar el concurs de la resta dels actors. Naturalment, això representa una autèntica revolució cultural tant per als professionals de la política com per als funcionaris de lAdministració i per al conjunt del sistema governamental, que haurà dassumir aquest canvi de rol si desitja continuar tenint un paper rellevant de cara al futur.
laprenentatge de la cooperació
Si ja no és possible continuar exercint durant més temps les formes de govern tradicionals: directes, centralitzades, jeràrquiques i autoritàries, llavors resulta imprescindible explorar altres vies, més adequades a les nostres societats complexes. Complexitat significa que, a causa de les dependències recíproques, cap sistema social no pot declarar la seva visió del món com a exemplar i obligatòria; la complexitat general no permet a cap sistema gestionar la pròpia complexitat i comprendre les operacions de tots els altres. La difícil relació entre complexitat i control fa que el poder no sigui suficient com a únic recurs de govern.
La política ha de respondre a la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials daprenentatge o si es mantindrà en lestil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.
Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de lobligació daprendre. En una societat capaç daprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi devitar almenys el desastre de la unilateralitat. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant dun atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament els conceptes de reflexió, aprenentatge, cooperació i responsabilitat.
Què ha de succeir perquè els diferents actors cooperin entre ells? És possible fomentar els comportaments cooperatius? La dificultat principal consisteix en el fet que els sistemes parcials dun sistema total no tenen cap motiu per coordinar-se amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera doperar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt. Aquest exercici reflexiu, dautoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. Lautocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront dell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives duna acció a curt termini. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.
Per cooperar és imprescindible la reflexió, lexercici de sortir de si mateix, anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar lhoritzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.
Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions dactuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini. Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des dun cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe, tenint present, a més, que la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a lorganització en el seu conjunt.
La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.
lestat supervisor (o el govern del context)
Lactivitat supervisora suposa un terme mitjà entre lintervencionisme dels governs tradicionals i la inhibició total que proposen els defensors del laissez faire. És a dir, entre la passivitat i la planificació jeràrquica hi ha una tercera possibilitat que fa del govern del context la característica fonamental de la supervisió política i la forma bàsica de lautocontrol dels sistemes complexos.
Es tractaria de desenvolupar el concepte de política com un node dinterrelació, capaç de veure, conèixer i comprendre les dinàmiques específiques dels altres actors i la seva interacció amb el conjunt del sistema. La idea dun estat supervisor aspira a fer de la política una instància de supervisió o revisió de les decisions fonamentals dels altres sistemes socials [...]. El dret no veu les seves condicions polítiques, la sanitat no veu el seu cost, leconomia no veu les seves responsabilitats socials, lart no veu la seva incomprensibilitat, la moral no veu la complexitat dels problemes [...]. La supervisió és la forma dautogovern més apropiada per a una societat del coneixement que té com a principal problema la seva pròpia viabilitat a causa de lamenaça ecològica, el risc tecnològic i la sobrecàrrega cognoscitiva.