Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a lany 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé duna sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé lorigen de la ciència política moderna.
El realisme polític de Maquiavel respon a lobservació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. LEsglésia sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. Lambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple damenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans. És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir lobjectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes dobtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, leficàcia es converteix en lúnic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a lobtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.
La diferent concepció antropològica explica, en bona mesura, la distància entre les filosofies polítiques dAristòtil i Maquiavel. Així, mentre que el primer creu en la sociabilitat natural de lhome i les virtuts que, convenientment conreades mitjançant leducació, permeten laccés a la felicitat i el bé, el segon afirma que dels homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, són àvids de guanys i, mentre els afavoreixes, són tots teus, tofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills [...] quan és lluny la necessitat; però, quan se tacosta, set giren desquena (Maquiavel, 1993).
En aquest sentit, per a Maquiavel la moral esdevé un afer estrictament particular. La política es regeix per les lleis de la força, lastúcia i laparença. No hi ha lloc per a lètica. A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot matreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb lànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari.
Encara més, lexercici del poder requereix del polític un ànim disposat a moures segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal. El polític ha de ser conscient del joc de miralls que sestableix entre el poble i els governants: Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom és permès de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que tu sembles, pocs sadonaran del que ets. En suma, laparença, la mentida i lengany, en certa manera, són intrínsecs a la política: Un príncep del temps present [...] mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim dambdues.
El transcurs dels segles no ha resolt el caràcter problemàtic, aquella qüestionabilitat originària de la relació entre ètica i política a la qual al·ludia, com hem vist al principi, el professor Aranguren, però sí que lha il·luminat des de diferents perspectives i ha permès la descoberta progressiva dels seus contorns. La decisiva aportació de Max Weber arrenca duna sorprenent constatació: És una tremenda veritat i un fenomen bàsic de la història [...] el fet que freqüentment o, més ben dit, generalment el resultat final de lacció política guarda una relació absolutament inadequada, i freqüentment fins i tot paradoxal, amb el seu sentit originari (Weber, 1991).
Enllaçant amb les reflexions de Maquiavel, Weber afirma que el que és essencial en la reflexió moral sobre el poder es troba en la relació entre mitjans i fins. I formula daquesta manera la qüestió decisiva: Quina és, doncs, la veritable relació entre ètica i política? No tenen res a veure luna amb laltra, com de vegades es diu? O és cert, al contrari, que hi ha una sola ètica, vàlida per a lactivitat política com per a qualsevol altra activitat? [...] Però és possible que hi hagi alguna ètica al món que pugui imposar normes de contingut idèntic a les relacions eròtiques, comercials, familiars i professionals, a la relació amb lesposa, la verdulaire, el fill, el competidor, lamic o lacusat?
Weber defensa amb contundència que les normes ètiques que sapliquin a la política, siguin les que siguin, nhan de tenir en compte la naturalesa específica: És veritat que és perfectament indiferent per a les exigències ètiques que es dirigeixen a la política el fet que tingui com a mitjà específic dacció el poder, darrere el qual es troba la violència? La política difereix radicalment de totes les altres activitats humanes, i, per tant, lètica política haurà dajustar-se necessàriament a aquesta realitat tan singular.
El mateix Weber adverteix clarament que en aquest punt xoquen entre si concepcions bàsiques del món entre les quals, en darrer terme, cal escollir. I lelecció es presenta en termes radicals, atès que tota acció que vulgui orientar-se èticament pot ajustar-se a dos principis fonamentalment distints i irreconciliables: lètica de la convicció o lètica de la responsabilitat. La primera es regeix únicament pels principis morals. Cal respectar, sempre i per damunt de tot, aquests principis, com per exemple dir la veritat, independentment de les circumstàncies. I, per tant, la mentida, per més excepcionals que siguin les circumstàncies, sempre serà un comportament il·lícit, èticament reprovable. Daltra banda, lètica de la responsabilitat també admet el valor dels principis morals com a guia de conducta, però considera que el criteri últim per decidir ha de fonamentar-se en les conseqüències de lacció. Així doncs, dir la veritat continua sent el principi moral de referència, però no es pot aplicar de forma automàtica. Cal tenir presents les circumstàncies i cal valorar-ne les conseqüències. En algunes ocasions, no dir la veritat pot estar justificat, i fins i tot pot ser èticament acceptable, si amb aquest comportament saconsegueix un bé major (o sevita un mal major) des del punt de vista del bé comú o linterès general. Lètica de la responsabilitat, afirma Weber, és lúnica possible en làmbit de la política.
No és que lètica de la convicció estigui mancada de responsabilitat, ni que lètica de la responsabilitat estigui mancada de convicció, però sí que hi ha una diferència abismal entre luna i laltra. Daquesta manera, quan les conseqüències duna acció realitzada conforme a una ètica de la convicció són dolentes, el que la va executar no se sent responsable delles, sinó que responsabilitza el món, lestupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així. Qui actua conforme a una ètica de la responsabilitat, al contrari, té present tots els defectes de lhome mitjà.
En darrer terme, cal optar. I la dicotomia, certament, assenyala camins antagònics. Qui actua segons lètica de la convicció només se sent responsable que no flamegi la flama de la pura convicció, la flama, per exemple, de la protesta contra les injustícies de lordre social. Encendre-la una vegada i una altra és la finalitat de les seves accions, que, des del punt de vista del possible èxit, són plenament irracionals i només poden tenir un valor exemplar i han de tenir-lo. Lètica de la convicció, per tant, pot tenir unes exigències màximes respecte als principis perquè no se sent responsable de les conseqüències de lacció. Qui opera conforme a lètica de la convicció no suporta la irracionalitat ètica del món. És un racionalista còsmico-ètic.