Ètica i política
Una opinió popular força estesa a Catalunya, tal com tindrem ocasió de comprovar en els capítols 4 i 7, considera que lètica i la política funcionen com loli i laigua, és a dir: sexclouen luna a laltra i són mútuament incompatibles. Aquesta mentalitat entronca amb una cultura política, darrels predemocràtiques, que tradicionalment ha mirat amb recel i profunda desconfiança tot el que està relacionat amb els afers públics i el govern.
Ara bé, hi ha algun fonament sòlid per continuar sostenint aquesta tesi avui en dia? Fins a quin punt lexercici del poder està inevitablement en contradicció amb lexigència ètica? És possible resoldre o, si més no, conjugar harmònicament lesfera de la política i la dels valors? Com sha de gestionar la inevitable tensió que existeix entre aquests dos conceptes? Ens trobem, sens dubte, davant duna de les grans qüestions de la història de la filosofia, i, com a tal, ha rebut respostes ben diferents, per part dels diversos pensadors, al llarg dels segles.
El professor J. L. Aranguren (1999) feia referència a la qüestionabilitat originària, és a dir, al caràcter essencialment problemàtic de la relació entre ètica i política, i tractava de classificar els diferents tipus de relació per mitjà de quatre categories:
1) La primera correspon al realisme polític més genuí, i afirma la necessitat de separar estrictament les dues esferes. La moral, amb la seva apel·lació a lidealisme i als grans valors, pot ser útil en el terreny personal, però no serveix com a referent en làmbit públic. Lètica sha de circumscriure exclusivament a làmbit privat, i qualsevol intent dintroduir-la en el terreny polític és contraproduent i està condemnat al fracàs. Política i moral són incompatibles, i, per tant, qui vulgui actuar en política, forçosament ha de prescindir de la moral. La primacia correspon a la política, alliberada de tota servitud moral.
2) Una altra possibilitat consisteix en la negació de la política. Aquesta opció també assumeix la incompatibilitat entre ambdues esferes, però aquest cop la primacia recau sobre la moral. Com que no és possible optar simultàniament per totes dues, és preferible escollir lètica i tractar de reduir la política a la mínima expressió, ja sigui defensant la destrucció de lestat, ja sigui minimitzant lacció política o bé abstenint-se de participar-hi. El poder polític és impur, està irremissiblement contaminat, i, per tant, cal allunyar-sen sense recança.
3) La concepció tràgica de la relació, en tercer lloc, és la daquell que experimenta la necessitat i, alhora, la impossibilitat de conciliar la política i la moral. En aquestes circumstàncies, lhome sent que no pot satisfer luna i laltra; però, daltra banda, tampoc no pot preferir, tampoc no pot prescindir. La dimensió ètica és viscuda així, en política, com una impossibilitat insuperable i, per tant, tràgica. Lhome ha de ser moral, ha de ser també polític, i no pot ser-ho conjuntament. No hi ha sortida per a ell. És aquesta dolorosa escissió interna, aquesta tortura permanent, la que provoca una tragèdia inevitable i irresoluble.
4) Finalment, la quarta opció és definida per la concepció dramàtica de la relació. Entre lètica i la política no hi pot haver mai un lligam harmònic i plàcid, sinó, al contrari, una implacable tensió constitutiva. La moralitat política igual que, daltra banda, la moralitat privada, individual és àrdua, problemàtica, difícil, mai no assolida plenament, sempre in via i, a la vegada, sempre en qüestió. Lautèntica moral és i no pot deixar de ser lluita per la moral. Lluita incessant, caure i tornar a aixecar-se, recerca sense possessió, tensió permanent, autocrítica implacable.
La classificació dAranguren ens serveix per emmarcar la reflexió, comprendren la complexitat intrínseca i, al mateix temps, per fer-nos una idea dalgunes de les alternatives que es plantegen. Ara bé, quines han estat, en la pràctica, les concepcions predominants al llarg de la història?
Sens dubte, cal començar parlant dels clàssics, i molt especialment dAristòtil. Ell, davant la pregunta sobre com han dactuar i com han de viure els homes, respon apel·lant a la seva naturalesa. El primer que cal fer és examinar com és la naturalesa humana. Lhome és lúnic ésser dotat de lógos, és a dir, de capacitat de raó i paraula. Això el singularitza i el fa diferent de la resta dels animals. Aquest lógos és revelador duna de les seves principals característiques: la sociabilitat. Lhome és un ésser social per naturalesa. Neix, creix i es desenvolupa en comunitat, és a dir: gràcies a la polis. Lhome és, per tant, un animal polític (zoón politikón), que no es pot pensar aïlladament, sinó en comunitat.
Així mateix, des de la perspectiva teleològica pròpia dels grecs, Aristòtil també es planteja quina és la finalitat de lhome. I conclou que aquesta finalitat no pot ser altra que el seu bé, entès com el desplegament de totes les seves potencialitats. Així, la felicitat (eudaimonía), que és laspiració natural de lhome, és també el seu màxim bé. La vida bona, o ètica, consisteix en un esforç sostingut per conrear la virtut (areté), tant en un sentit individual com col·lectiu, lúnica via per accedir a la felicitat. En realitat, les virtuts capitals la prudència (phrónesis), la justícia (díke) i lamistat (philía) tenen una dimensió eminentment col·lectiva, comunitària, i la polis és el marc natural per desenvolupar-les. És per això que els homes no han format una comunitat només per viure, sinó per viure bé (Política, III, 452-453).
En suma, per a Aristòtil lètica i la política no solament no són contradictòries, sinó que van unides, estan necessàriament associades i formen part dun mateix continuum. Lhome només pot desenvolupar-se plenament i aspirar a la felicitat en comunitat, en el si de la polis, és a dir: a través de la política. I, a linrevés, la polis tan sols podrà ser governada amb justícia i gaudirà duna vida harmònica quan els ciutadans siguin virtuosos. En aquest sentit, la política és la culminació de lètica. El fi de la ciutat no és altre que la virtut i la felicitat dels seus ciutadans, i per això la política, per la seva dimensió col·lectiva, ha docupar el lloc preeminent. En conclusió, si, doncs, de les coses que fem hi ha algun fi que vulguem per si mateix [...], és evident que aquest fi serà el bo i el millor [...]. Si és així, hem dintentar determinar, almenys esquemàticament, quin és aquest fi i a quina de les ciències o facultats pertany. Semblaria que ha de ser lobjecte de la ciència suprema i fonamental. Aquesta és, manifestament, la política (Ètica a Nicòmac, I, 1094a).
Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a lany 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé duna sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé lorigen de la ciència política moderna.
El realisme polític de Maquiavel respon a lobservació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. LEsglésia sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. Lambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple damenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans. És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir lobjectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes dobtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, leficàcia es converteix en lúnic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a lobtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.